Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

14 de novembre de 2018
2 comentaris

La bacanal feixista

La més fosca de les pel·lícules de Pier Paolo Pasolini és, sens dubte, Salò, o le 120 giornate di Sodoma. El film, que en la seva estrena de 1976 escandalitzà tota Europa, relata la història de perversió d’un grup de feixistes a la fantasmagòrica República de Salò, al Nord d’Itàlia, on Hitler instal·la Mussolini en la fase final de la Segona Guerra Mundial, que capturen un seguit de joves de la regió i els sotmet a les més repugnants aberracions i humiliacions sexuals. En aquesta obra, Pasolini fa servir elements simbòlics procedents de L’Infern, de Dante i la filosofia del Marquès de Sade, referenciat en el mateix títol. Amb tot això, el cineasta pretenia explorar la idea que és el poder absolut la principal perversió, i que precisament la sexualitat és un camp que no té res a veure amb el plaer, sinó amb el poder. De fet, és una crítica envers el consumisme de l’època que considera que precisament les ànsies de possessió material converteixen les persones, i la seva sexualitat, en mercaderia, en possessions a les quals se les pot fer de tot. Pasolini no va viure prou temps per veure House of Cards. Si ho hagués fet, no podria estar més d’acord amb el fictici president Francis Underwood quan sentencia “tot té a veure amb el sexe, tret del sexe, que té a veure amb el poder”.

El feixisme conté tots els elements descrits pel cineasta: és una perversió sàdica, amb un component de sexualitat violenta, que cerca el poder absolut per fer-lo servir amb un punt d’irracionalitat, és corrosiu, atia els instints més primaris, cerca el domini total sobre les seves víctimes, i té un component autodestructiu. El descrivim com el descrivim, només cal contemplar la mirada de Donald Trump, Jair Bolsonaro, Rodrigo Duterte, Recep Tayyip Erdogan, Frauke Petry, o els dirigents de la ultradreta espanyola, persones que comparteixen una visió del món que els permetria actuar uniformats a la pel·lícula de Pasolini. Representen la manifestació d’un reaccionarisme profund que, en el seu programa, prioritzen la destrucció per damunt de qualsevol altra consideració. El reaccionarisme present, que s’estén com una onada global, recorda molt l’Europa ressentida i desorientada d’entreguerres. Ara bé, la història no necessàriament es repeteix, malgrat que sempre sol presentar inquietants paral·lelismes. L’esperit del temps permet a persones mediocres ocupar espais de decisió clau i la possibilitat de fer mal a consciència.

Els dies presents són foscos i la dialèctica quotidiana respon a perversions insuportables, on qui es creu fort pretén esclafar a qui es creu feble.  Sembla com si es volgués preparar una bacanal feixista a còpia de poder sense límits. És per això que s’està produint aquesta dinàmica reaccionària on, qui es creu, per naixença, que està destinat a manar, centra la seva ira i ressentiment contra aquells que consideren una amenaça al seu poder: les dones, els immigrants, els diferents, els oprimits. Els vells masclistes volen humiliar les joves generacions de joves que discuteixen l’statu quo. Els blancs pobres volen expulsar els immigrants que qüestionen el seu espai. Qui viu còmode en les tradicions odia qui desafia el vell ordre pel que fa a la cosmovisió de la vida quotidiana. Les nacions que tenen estat volen reprimir les oprimides que busquen la seva emancipació. El feixisme funciona així, a còpia de de teixir les pors irracionals davant els canvis, com els pobles aterrits davant la força de la naturalesa.

En el cas espanyol juguem amb un cruel desavantatge. A partir dels esdeveniments dels darrers anys ha quedat suficientment provat que l’estat espanyol prové directament de l’únic règim feixista que va sobreviure perquè els aliats van evitar desembarcar a la badia de Roses, com alguns informes militars nord-americans havien proposat. A diferència de Mussolini, Franco no va acabar els seus dies penjat en una benzinera de Madrid i el Palau del Pardo no és avui cap pàrquing, com ho és avui l’antiga cancelleria del Reich. Com diversos acudits que circulen indiquen, les restes de Franco no són al Valle de los Caídos, on només hi queden ossos, sinó al conjunt de les institucions de l’estat. L’orgia jurídica d’aquests darrers anys (i especialment d’aquestes darreres setmanes) així ho indiquen, i ens recorden l’escandalosa pel·lícula de Pasolini. L’actuació dels poders de l’estat contra les dones (el cas de La Manada és paradigmàtic) els joves d’Altsasu, la repressió brutal contra els independentistes o les declaracions de dirigents de diversos partits polítics van massa en aquesta línia. L’explotació laboral creixent, l’actuació irresponsable de molts mitjans de comunicació, les crides a l’odi i el menyspreu i la defensa dels cossos armats de negre historial pel que fa a tortures, guerra bruta o assassinats a Altsasu o Barcelona no deixen de ser complements especialment colpidors. L’esperit reaccionari dels temps, on es trenquen els consensos antifeixistes de la segona meitat del segle XX atia aquesta bacanal feixista que estem experimentant.

Ara bé, i com ja hem assenyalat, i tot desmentint a Georges Santayana, la història no necessàriament es repeteix. Contràriament a l’errònia anàlisi de Pablo Iglesias, els catalans no han despertat al feixisme, sinó que han deixat en evidència la precària democràcia que les esquerres no van ser capaces de construir. Probablement això que estem fent els catalans té més mèrit del que podríem acceptar. Els CDR no són “terroristes”, com acusen aquells que lloen “los caídos por Dios y por España”, sinó partisans que, al ritme del Bella Ciao estan posant fi al Salò en què ha esdevingut la monarquia postfranquista hispànica. A la pròpia pel·lícula de Pasolini quedava clar. La brutalitat del feixisme s’aguditzava a mesura que s’acostava la seva fi. Trump existeix perquè els nord-americans saben que el 2040 la demografia acaba amb l’hegemonia de l’home blanc, protestant, anglosaxó. Bolsonaro existeix perquè l’esquerra del PT no va ser capaç de transformar en profunditat les injustícies estructurals del país. La República Catalana pot acabar fent del postfranquisme un ninot penjat d’una benzinera al Piazzale Loreto de Milà. Ho saben, i per això estan tan histèrics.

 

Nota: article publicat a la Revista Mirall

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!