Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

16 d'octubre de 2018
0 comentaris

El Fake de la divisió

Pels volts de l’1 d’Octubre un parell de periodistes de mitjans britànics es van posar en contacte amb mi per fer una valoració d’allò que s’ha esdevingut a Catalunya durant el darrer any. En ambdós casos van insistir sobre l’hipotètic cas d’una profunda divisió de la societat catalana i em van demanar la meva opinió al respecte. Un d’ells, corresponsal del seu diari a Madrid, malgrat una prudent distància, volia contrastar el relat hegemònic de la capital espanyola, i va fer bé. En el seu reportatge posterior, s’adonava que només els polítics en actiu assumien aquesta versió, mentre que diversos membres de la societat civil, associacionisme o pensadors independents, més que la qüestionaven. I l’escepticisme sobre aquesta idea força repetida fins a la sacietat pel nacionalisme espanyol planava, dies després, sobre el seu reportatge.

És fàcil deduir que entre els gestor de la propaganda del nacionalisme espanyol han contractat uns bons professionals de la demoscòpia. La suposada divisió interna de la societat catalana és una bona excusa per evitar indagar en les causes del profund i traumàtic divorci entre Catalunya i Espanya. Resulta una efectiva fórmula, cara a la batalla pel relat internacional, per amagar les responsabilitats de l’estat profund espanyol a l’hora de fer créixer l’independentisme, no tant com a una qüestió de bandera, sinó com a la fórmula més efectiva d’emancipar-se definitivament del franquisme hegemònic en les estructures de poder de l’estat.

El recurs a la falsa divisió, un fake en tota regla, posseeix la virtut de la simplicitat i la comparació històrica. Qualsevol britànic pot pensar immediatament en el conflicte d’Irlanda del Nord. De fet, el bocamoll Jordi Cañas ja va amenaçar al país a partir de la seva coneguda frase “os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar”. Les imatges d’una comunitat dividida, acompanyada de les mentides a escala industrial per les televisions espanyoles sobre la violència dels CDR o les famílies que es deixen de parlar són d’una gran eficàcia comunicacional, malgrat que es tracta d’un acte de guerra propagandística, que un simple contrast amb els detalls de la realitat desmenteixen sense haver d’esforçar-se gaire.

La presumpta divisió de la societat catalana respon més a un projecte deliberat, a un desig, que a una realitat. No cal ser un expert sociòleg per entendre que les diferents dades demoscòpiques recollides periòdicament i des de diferents instituts més o menys independents, i elaborats amb els màxims estàndards acadèmics demostren tot el contrari. Tot i que l’opció independentista és la triada per un gruix de població amb dret a vot que oscil·la entre el 40 i 60% (segons diferents fons i metodologies) hi ha un consens bàsic del 80% que rebutja el caràcter repressiu i autoritari d’Espanya, i considera que el futur de Catalunya ha d’ésser dirimit a les urnes en un referèndum validat internacionalment que la majoria acceptaria. En altres termes, la nació catalana no té a veure amb una dimensió identitària tancada (com es tracta de vendre, especialment al mercat espanyol intern), ni amb una qüestió de llengua o de bandera, sinó com a una opció política, profundament democràtica, que considera que la involució política dels darrers anys fa que actualment Espanya està en mans dels hereus intel·lectuals (i sovint també biològics) de l’Espanya que va matar Lorca i va omplir les cunetes de republicans. Dades que indiquen els esmentats estudis, que ens parlen d’importants percentatges -entre 10 i 20%- de persones nascudes a l’estat que votarien a favor de la República de Catalunya, o l’existència d’una gran munió de col·lectius, més representatius que SCC com Súmate o Latinos por la República desmenteixen tota temptació essencialista. Malgrat certes variables estadístiques, l’opció independentista és transversal, personal, política i individual.

Ara bé, malgrat el meu respecte per la ciència demoscòpica, sóc el primer que entenc que hi ha qüestions que van més enllà de la fredor de les xifres. És cert que l’autodeterminació, és a dir, la manera com volem configurar el futur de les relacions en el món des del present immediat, conté elements emocionals difícils de representar en gràfiques o variables estadístiques. Com a historiador, de vegades sóc conscient que la literatura, els dietaris, l’observació directa de la realitat i els testimonis de primera mà són més eficaços per poder comprendre un fenomen de transcendència històrica. I en aquest sentit, i parlant des de la subjectivitat, no puc sinó reforçar la convicció que la divisió catalana només existeix a l’agenda de l’establishment espanyol, temerós d’una revolució democràtica que acabi amb l’statu quo que el beneficia, o en la imaginació del nacionalisme extrem espanyolista.

Una experiència personal. Qui això escriu, ja fa una bona colla d’anys que forma part d’un important sindicat, i que, com qualsevol altra entitat de la societat civil del país, va haver d’assistir a debats tensos i a participar en la presa de decisions importants durant els convulsos dies de setembre i octubre de 2017. Que, com tota entitat que tracta d’aplegar sensibilitats diferents i que tradicionalment ha sabut gestionar l’heterogeneïtat ideològica d’un col·lectiu plural. El gran avantatge és que aquest sindicat és radicalment independent de qualsevol partit polític, de manera que d’ingerències internes n’hi havia les mínimes. És obvi que es van produir opinions diferents en funció del que cadascú pensava sobre la possible implementació de la independència i el posicionament institucional que caldria prendre. Ara bé, contràriament al que molts pensarien (o voldrien), vaig tenir la sort d’assistir a una discussió madura i responsable en què els diferents posicionaments no eren altra cosa que una discussió política entre adults, en què es van prendre decisions de compromís en què tothom podia sentir-se més o menys còmode. Paradoxalment, el fet de verbalitzar allò que cadascú pensava, des de la més absoluta llibertat d’expressió, va reforçar molt més el sindicat, fet que es va consolidar en un congrés ordinari mesos després. En un altre nivell, a més, tinc més bona relació personal amb alguns contraris a la independència que amb que segons quins partidaris, perquè, al cap i a la fi, les opinions polítiques, són això, opinions, mentre que les afinitats personals solen tenir més força a l’hora d’establir complicitats. Les discussions polítiques argumentades -al cap i a la fi, els adults que decideixen comportar-se com a tals conclouen fàcilment que les coses es poden resoldre a còpia de diàleg, compromís, i mutu reconeixement- reforcen més la societat que no pas la divideixen.

No excloc, en absolut, que algunes persones es barallin, o que alguns amics o familiars es deixin de parlar. Tanmateix em nego a pensar que això sigui a causa d’opinions polítiques diferents. Si una família, amb els llaços biològics que els uneixen, es deixa de parlar, és que hi ha factors de fons, aliens a la dimensió política, que expliquen el trencament. Si alguns amics es barallen, és que hi ha una història de greuges silenciats al darrere que va molt més enllà d’una discussió sobre banderes. Excloc d’aquesta consideració tots aquells que veuen en la identitat una qüestió essencialista, un pensament màgic i religiós d’aquells que consideren que la seva nació  està per damunt de qualsevol discussió. El fanatisme religiós, de vegades, es disfressa de fenomen polític. I el problema és que el promogut per Ciutadans, PP, i darrerament, l’enèsima mutació de la Falange, Vox, van d’aquest pal. El feixisme, és a dir, la creença de la superioritat intrínseca d’un grup per damunt de la resta de la humanitat, és una malaltia mental força perillosa.

I finalment, una anècdota ben significativa. El dia de la Hispanitat vaig anar a l’enterrament del pare d’una amiga, a una població de l’àrea metropolitana. La seva família provenia tota d’Extremadura, i s’havien instal·lat a Catalunya durant la dècada de 1960. Un esdeveniment d’aquestes característiques, més enllà de la dimensió emocional, conté elements de sociologia aplicada ben interessants. Evidentment, en una comunitat petita on molta gent havia emigrat del mateix poble, podies veure tota aquella generació que es va instal·lar aquí amb una integració precària respecte al país d’acollida. El consum televisiu, les pràctiques culturals, el sistema de creences col·locava els més grans entre els sectors vulnerables davant el missatge de la por emès pels mitjans de comunicació espanyols. Entre els seus fills hi veies una pluralitat de posicionaments, en funció de la interacció que havien tingut amb el país. Aquells que no havien sortit massa de l’entorn, potser seguien amb certa cosmovisió heretada. Aquells que havien marxat del barri, qui havia anat a la universitat, qui s’havia aparellat, o tornar-se a aparellar fora dels confins del barri, tenien una visió més oberta, i les llengües canviaven amb certa facilitat, amb uns nets que, en termes generals intensificaven  aquesta dinàmica d’una visió més àmplia d’una Catalunya cada vegada més heterogènia, i per tant, menys espanyola (que no vol dir necessàriament més catalana). Un enterrament, al cap i a la fi, és un acte social en què es resumeix una història individual i col·lectiva, on el passat es troba amb el present i fa intuir el futur. En un dia com aquell, d’akelarre rojigualdo (i unes ínfimes banderes estatals al balcó) vaig percebre el pes del canvi històric, que em porta a pensar que, malgrat aquesta guerra de propaganda empesa pels hereus de Franco, malgrat les amenaces i la violència protagonitzades pel franquisme de C’s i PP (i l’autisme còmplice del PSC), la República sembla més a prop del que ens pensàvem.

 

Nota: Article publicat a la Revista Mirall

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!