Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

22 de juny de 2018
0 comentaris

Especulació criminal

La setmana passada un jove es va llençar des de la desena planta d’un edifici del barri de Sant Ildefons, a Cornellà. Ho feu en el moment precís en què una comitiva judicial anava a procedir a desnonar-lo per impagament de lloguer, en uns procediments administratius que es reprodueixen desenes de vegades cada dia. Alguns analistes van concloure que allò no era un suïcidi, sinó que es tractava de capitalisme, pur i dur. Potser hem interioritzat el crim que suposa deixar a les famílies sense sostre, als treballadors sense feina, als estudiants sense educació, als pacients sense salut, als nens sense menjar i a la gent sense dignitat, i només perquè les regles d’un joc canviant i despietat, així ho determinen.

Si hi ha una tradició especialment barcelonina, que singularitzi la nostra capital mediterrània de la resta de capitals europees és el de l’especulació immobiliària.  Els estudis d’història urbana elaborats per José Luis Oyón fa uns quants anys que indaguen sobre la magnitud de la tragèdia de l’especulació a casa nostra. La construcció de l’Eixample fou un exemple d’encariment i de joc d’alteració artificial del preu per tractar de fer grans fortunes i establir les bases del lobby immobiliari. A principis del segle XX l’habitatge barceloní era el que major percentatge del salari es menjava respecte a les ciutats europees, que segons les estadístiques del moment, podien representar entre el 27 i 40 % de l’ingrés obrer. És més, aquest lobby va fer grans esforços per impedir el que passava arreu d’Europa: la construcció d’habitatge de protecció oficial, que va permetre abaratir el preu a Anglaterra, Holanda, França o Àustria o Itàlia. Hi ha una gràfica molt entenedora elaborada per Oyón que explicaria clarament aquesta tendència induïda. Entre 1914 i 1931, si Barcelona es mantenia en un valor relatiu de 100, a les ciutats britàniques els preus relatius durant el període havien baixat a 67, a les alemanyes a 60, i a la ciutat de Viena, amb una aposta decidida per l’habitatge social, a 33. Posteriorment, a la fi de la segona guerra mundial, les polítiques de construcció d’habitatge públic havien permès abaixar fins al 15% dels ingressos familiars dedicats a sufragar un sostre digne. Per cert, l’opció, que va ser considerada òptima, i que encara funciona a països com Holanda o la península escandinava, continua essent el lloguer amb contracte indefinit.

Per contra, aquí qualsevol intent de fer polítiques públiques d’habitatge han estat avortats pel gran lobby de la construcció, amb un llegendari comportament de guineus especialitzats en la construcció de galliners. Oyón ens recorda totes les maniobres d’infiltració en les administracions per impedir la construcció d’habitatge públic. Això implicava corrupció, amenaces, finançament irregular, joc brut, i qualsevol cosa que impliqués la preservació d’un statu quoque fonamenta la seva prosperitat en el malestar col·lectiu. Els catalans paguen més del que és just per exercir el seu dret a viure sota un sostre.

L’alcaldessa Colau, que prové precisament d’aquells moviments socials necessaris per canviar radicalment aquesta lògica perversa, ha tractat, aquesta setmana, de forçar un canvi normatiu a fi que totes les noves promocions reservin un 30% a preu assequible.  No cal ser Einstein per endevinar que aquesta és una mesura de dubtosa eficàcia i que concedeix excessiu poder al lobby immobiliaris que ha bramat com si s’acabés el món, quan en realitat no té gaire recorregut. A més, els pactes polítics han obligat a ajornar la seva aplicació, amb l’esperança que el pas del temps esvaeixi la indignació popular o un canvi de forces en l’Ajuntament faci enviar definitivament el  projecte. En altres paraules, gràcies a la compra de voluntats, una minoria es torna a imposar a l’interès general.

Enfront la terrible situació que ens remet a una Catalunya que ja fa anys que viu en temps dickensians, no hi valen pedaços. Enfront al poder desmesurat d’uns pocs, que a més van forjar les seves fortunes de manera poc clara (es diu que la urbanització de l’Eixample es va fer, sobretot, gràcies a les fortunes obtingudes a les plantacions esclavistes de les Antilles), cal l’exercici radical de la democràcia. I això té un nom: control públic de preus. La mesura més eficaç consisteix a fixar unes tarifes de caràcter objectiu (ubicació, estat, grandària, qualitat constructiva,…), especialment en l’àmbit de lloguer, acompanyat de polítiques fiscals que desincentivin el fet de tenir buit l’habitatge, una agència pública que actuï com a únic ens intermediari que garanteixi el cobrament del lloguer als propietaris i que faci inspeccions periòdiques per prevenir el frau, tan instal·lat en la cultura econòmica, entre propietaris i llogaters. Pot semblar a molt revolucionari, tanmateix és una tendència creixent en les grans ciutats europees i algunes de nord-americanes, on veuen que el mercadeig amb un be de primera necessitat acaba per causar perjudicis importants en el conjunt de l’economia. Perquè és obvi que una política d’aquestes característiques té beneficiaris i perjudicats. Entre els darrers, hi ha els inversors, especuladors o petits propietaris que veuen reduïts els seus beneficis (com han vist caure els seus ingressos els estalviadors modestos en veure polítiques de renda fixa pròxims al zero). Entre els beneficiaris, la immensa majoria, que veuen com els seus ingressos poden créixer, la qual cosa implica major capacitat de despesa, major consum, i per tant, creixement de l’economia. La paradoxa és que restringir el lliure mercat en uns àmbits, potencia el lliure mercat arreu. El drama és que està morint gent per no tenir el valor d’aturar aquestes barbaritats que succeeixen a diari.

 

Nota: Càpsula del Girona Ara de Fem Ràdio.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!