Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

25 de maig de 2018
0 comentaris

El sistema Altsasu

El passat cap de setmana vaig ser a Guernika, convidat al Congrés de l’STEILAS, el sindicat majoritari entre l’ensenyament públic d’Euskadi i Navarra. Catalunya hi va tenir un gran protagonisme, perquè els assistents estaven molt interessats en la situació creada aquests darrers mesos i van mostrar la seva solidaritat amb els docents acusats per suposats delictes d’odi. Ara bé, no estaven sorpresos. Les mateixes mentides que ara diuen sobre nosaltres, ells ja fa dècades que les van patint. Per a bona part de l’opinió pública i publicada mesetària, l’existència normalitzada d’una llengua que no sigui l’espanyol en un espai com és l’escola és una anomalia, una heretgia que cal combatre. També els mestres de les ikastola o dels centres públics on hi ha immersió en èuscar, o com a llengua vehicular de diverses matèries són vistos i tractats com adoctrinadors. De res serveixen les dades objectives que dibuixen el sistema educatiu basc -especialment el que té la llengua pròpia com a vehicular- com a de gran qualitat, amb els resultats educatius més elevats de tota la península, sempre a la banda alta dels PISA, amb un coneixement de llengües estrangeres prou òptima, i amb una societat actual a Euskal Herria caracteritzada per cert refinament i un ampli cosmopolitisme que ha portat vers una economia i una cultura àmpliament internacionalitzada. Com ens recorda Orwell, la premsa espanyola no sol reflectir la realitat tal com és, ni tan sols sap construir mentides més o menys subtils, sinó que directament acomoda els fets a la seva conveniència sense sentit del ridícul ni la decència, i per contra, s’ha entestat a presentar els bascos com a violents, intolerants, tancats i altres apel·latius que més aviat semblen projectar les accions i actituds dels qui han ostentat la titularitat de l’estat en aquests darrers segles: se piensa el ladrón que todos son de su condición.

És ben sabut que la part més interessant dels congressos no és tant el que es diu a les tribunes com les converses informals que tenen lloc als passadissos, entre els cafès o en els passejos pels entorns. Aquest interès per la realitat catalana expressada en els micròfons, es percebia amb més intensitat en converses privades, en la compartició d’experiències doloroses, com la que han patit els bascos en dècades. El cas és que això que està passant a Catalunya, ja va passar a Euskadi: la criminalització de tota una societat, més enllà de la seva ideologia política; la repressió quotidiana com a principal fórmula de relació amb una realitat nacional alternativa a la de l’Espanya oficial; la mentida publicada com a estil mediàtic; la presentació de la societat basca com a violenta, primitiva, d’acord amb paràmetres de manipulació del llenguatge. A tot això, certament s’afegia una violència -que cal remarcar que era bilateral- que malauradament va condicionar tota una generació de bascos, calia afegir una asimetria indecent respecte les víctimes del conflicte. Els morts i ferits per l’acció de l’estat, les seves forces de seguretat, no han rebut precisament el mateix tracte que els assassinats per ETA, sinó més aviat el contrari. Les tortures sistemàtiques contra la dissidència s’han silenciat, i només la insistència d’una justícia europea massa condescendent, tardana i estèril amb l’estat espanyol, han permès algunes condemnes, ràpidament neutralitzades per certa addicció als indults a torturadors. Per no parlar de la censura i el tancament de diaris com Egunkaria, on sense proves es va detenir la seva redacció, i malgrat que al cap de molts anys es va demostrar que allò havia estat un vulgar i corrupte muntatge, el dany va ser irreparable. A tot això, l’estat ha inventat una categoria política nova, d’acord amb la caracterització la del terrorista desarmat. En altres paraules, la conversió de la dissidència en un delicte extremadament greu.

Un inspector del sistema educatiu basc va fer una excel·lent anàlisi de la situació a Catalunya: “És una Altsasu a nivell industrial”. Les acusacions d’adoctrinament, les denúncies a mestres, les accions judicials, la indecent publicació de fotografies de docents i la repugnant actuació de programes televisius al més pur estil “Espejo Público” és una reproducció, a gran escala, de la barbaritat jurídica i política que l’Audiència Nacional està cometent contra uns joves d’aquesta població navarresa. Les proves falses, les denúncies sota pressió dels superiors, la voluntat deliberada d’humiliar les víctimes i de generar un sensació de terror és una operació d’estat que, malgrat no tingui gaire reconegut, ens parla d’un règim que actua com a una bèstia ferida, en la seva desesperada lluita per la supervivència dels rèdits de 1939.

Certament, Altsasu és l’exemple d’un estat malalt, on per preservar l’hegemonia del franquisme es fa patir de manera cruel a persones innocents i les seves famílies. És per això que no es pot tolerar ni fer concessions a aquest estat malalt.

Diu un proverbi jueu que les mentides poden arribar molt lluny, tanmateix el viatge no té retorn. Les mentides de l’estat fa que no sigui possible tornar enrere. S’ha dinamitat la democràcia, entre l’escàndol de la gent decent i els aplaudiments patriòtics de qui queda anestesiat per la rojigualda. Ja no és possible confiar en una Espanya que, per acció o omissió, propicia o tolera l’imperi de la difamació. I encara menys entre l’escola.

 

Nota: Càpsula setmanal al Girona Ara de Fem Ràdio

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!