Espai de Dissidència

Com va passar amb bona part de la meva generació, vaig ser el primer de la meva família a arribar a la universitat. En una dècada de penúries i incerteses com la dels vuitanta, arribar va ser tot un èxit, i en el meu entorn de barri obrer barceloní, gairebé una proesa. De fet, vaig ser, també, l’únic dels meus amics a entrar en un campus, el de Bellaterra, que recordava en certa mesura, als nord-americans. Ara bé, les aparences i la història ja no semblaven tan glorioses. D’una banda, l’Autònoma semblava a mig construir, en edificis d’un racionalisme hostil i acabats maldestres. L’accés geogràfic -en un entorn rural a peu d’autopista, al qual s’hi podia arribar després d’una hora de tren i autobús reciclat- era intencionadament aïllat per poder ser controlat ràpidament per la policia en cas de revolta estudiantil. Iniciada a la dècada de 1970, en plena efervescència antifranquista, la de 1980, la meva, no havia apaivagat del tot cert esperit de rebel·lia, almenys entre els supervivents que van escapar a l’heroïna o al gris conformisme que assetjava els esperits.

Com succeïa amb bona part de la classe treballadora il·lustrada, vaig començar magisteri, en la que llavors era la prestigiosa Escola de Mestres Sant Cugat. Magisteri sol ser una carrera d’ascensor social, on fins al tombant del segle passat, solien coincidir estudiants de família modesta, sovint immigrants recents que a còpia d’esforç i perseverància havien aconseguit superar els diversos obstacles del sistema educatiu; fills de mestres, normalment de comarques, amb una visió de l’educació molt vocacional i rigorosa; gent de pagès extraordinàriament conscienciada i disciplinada, i joves de bona família i sense gaires llums que es matriculaven allà per les dificultats acadèmiques que implicaven altres estudis com arquitectura, dret, medicina o enginyeria, i que necessitaven una titulació universitària al preu que fos per evitar un temut desclassament.

Els nostres professors també resultaven heterogenis. En un pla d’estudis pensat per a la segona etapa de l’EGB, i concebuda per impartir coneixements sofisticats a alumnes adolescents -entre 11 i 14 anys- avui a la secundària, teníem uns quants docents provinents de les facultats de lletres i de ciències dels voltants. Com passa en tota experiència semblant, n’hi havia de totes qualitats, tot i que, vist en retrospectiva, la majoria eren força bons. Tanmateix, molts d’ells presentaven un defecte comú. Ja en la frontera dels trenta i els quaranta anys, sentien una gran enyorança per la seva joventut presumptament revolucionària. Alguns afirmaven haver estat a París per participar en el maig de 1968, i es delectaven explicant les seves heroiques experiències tot excavant les llambordes per trobar la platja, impulsant la imaginació vers el poder i exigint l’impossible. Fins i tot un de sociologia va portar algun vell col·lega de barricada i ens van fer un passi de diapositives  -disfressat de conferència- sobre aquell episodi històric de gran transcendència. He de reconèixer que les primeres vegades em deixava portar per la fascinació del relat, i hagués desitjat viure aquella experiència que, des de la meva perspectiva proletària, semblava reservada a l’elit. A partir del moment en què començaven a repetir-se, la cosa semblava ja les batalletes de l’avi. Entre nosaltres, a partir de la reiteració en què tothom presumia d’haver viscut una experiència francesa inoblidable, comentàvem irònicamen que el París d’aquella primavera devia estar més concorregut que la Nova Delhi actual.

Crec que el record, real o fingit (tot i que en la majoria dels casos, deformat per la idealització) se’ls va començar a descontrolar. Els nostres professors devien entrar de ple en la crisi dels quaranta, i sovint, portats per l’entusiasme i desbordats per la falsa nostàlgia, començaven a establir comparacions odioses entre la seva i la nostra generació. Que si ells s’havien revoltat contra un ordre conservador, que si la nostra era una generació massa conformista, que si ells obríem camí mentre que nosaltres no érem conscients de la nostra sort. Que si la seva èpica no es podia comparar amb la nostra prosa. Que si la seva havia estat una joventut idealista que contrastava amb el materialisme de la nostra. Que si…

Estàvem descontents. Les classes estaven desbordades, el transport resultava infame, les taxes universitàries, prohibitives per a la gent de classe treballadora

A tot això, entre queixa i lamentació docent, els estudiants d’aquells teòricament tediosos 80, ens estàvem organitzant. A diferència dels nostres professors, no conec ningú que tingués cap còpia del Llibre Vermell de Mao (malgrat que no mancava algú d’aquelles sectes i escissions marxistes heterodoxes), tanmateix, estàvem descontents. Les classes estaven desbordades (nosaltres sí que érem producte del Baby Boom), el transport resultava infame, les taxes universitàries, prohibitives per a la gent de classe treballadora. D’aquí en va sortir una plataforma amb una vintena de propostes concretes, presentades davant el rectorat i les diverses autoritats. En la redacció, que afectava sobretot estudiants, hi vaig participar com a un dels delegats de Magisteri. La meva primera experiència més o menys política. La resposta va ser nul·la.

També hem de tenir present que aquell 1986, els estudiants de l’Autònoma no estàvem precisament sols. Ens trobàvem en una mena d’eclosió estudiantil global. A França hi havia un moviment molt similar, i els estudiants de Secundària es van afegir amb una força insospitada, diria que amb més embranzida que els universitaris. En algun d’aquells noticiaris recordo una noia francesa que jugava amb la inversió de les xifres respecte del 68, tot dient que aquella revolta la del 86, era més potent i sincera que la de la generació precedent.

Les circumstàncies van dur a una vaga perllongada, a partir de gener de l’any següent, crec recordar que de cinc setmanes, que enllaçava a més amb la dels mestres i professors que exigien uns salaris dignes. Vam ocupar el Rectorat durant aquell període. Vam manifestar-nos reiteradament (fins i tot amb batalletes com el partit de futbol que vam jugar a la Plaça Sant Jaume entre la gent de Magisteri de la Universitat de Tarragona contra l’Autònoma -vam guanyar nosaltres per 3-1-). O la presa del rectorat després d’una gran nevada (fèiem broma dient que assaltàvem el Palau d’Hivern). La contundència de les protestes en aquell episodi poc reivindicat, realment va tenir una magnitud històrica, a casa nostra, objectivament més potent i transcendent que un 68 que a Catalunya, va passar desapercebut, si ens regim pels testimonis directes del moment, i la documentació dels fets.

Ingènuament podríem pensar que aquells professors nostres, que ens alliçonaven dia sí, dia també, amb les batalletes del maig parisenc, sentirien certa simpatia per la nostra causa. Hi va haver de tot, tanmateix, aquells més combatius i insistents amb la retòrica revolucionària a classe, ens van sorprendre amb una irada hostilitat. Fins i tot, una d’aquelles professores de literatura de les més abrandades, ens va titllar de “Tejeros” en una de les diàries assemblees, per haver gosat interrompre les classes, com ella mateixa havia explicat sobre sí mateixa a La Sorbona. Per cert, la nostra amiga, de bona família, no gaire bona fent classes, aviat es va instal·lar en la gestió acadèmica i fins fa poc era una factòtum de la Fundació de la Universitat, un dels engranatges que serveixen per externalitzar i privatitzar serveis.

El moviment es va anar extingint a poc a poc a còpia de diplomàcia (mestres i professors van aconseguir un increment salarial històric), propaganda (tractant de criminalitzar les protestes, gràcies al bucle televisiu de les imatges del “Cojo Manteca” un pobre noi a qui li faltava una cama que trencava fanals amb la seva crosa), manca de determinació, erosió lenta i la proximitat dels exàmens.

Més de trenta anys després, la primavera del 86 té escàs glamour per anar explicant-la a classe (ho vaig intentar alguna vegada, sense massa èxit). Per contra, aquest mes de maig se celebrarà el cinquentenari d’aquell 68 que, certament, va tenir una transcendència històrica determinant, que arriba en forma de conseqüències perdurables en els nostres dies. Precisament, en aquests darrers mesos m’hi he estat dedicant, en qualitat d’historiador, respecte a aquesta època. Efectivament, allò va ser un trencament generacional en què els més joves van qüestionar profundament les formes conservadores de la vida quotidiana, en què van dissoldre les rigideses morals dels seus avis. En certa mesura, els “soixante-huitards” van aconseguir una revolució en què l’individu deixava de restar constrenyit pel sistema de relacions, institucions i creences col·lectives. En aquest sentit, va resultar tot un èxit. Per contra, la trencadissa va servir per clivellar els fonaments de la solidaritat, per afeblir els lligams socials, per dispersar les lluites i customitzar els objectius. L’expansionisme personal va contribuir a estendre la fi de les grans causes comunes, i com a dany col·lateral, encara perdurable, a acabar justificant les desigualtats resultants, en un univers materialista fonamentat en el conformisme que, anys més tard, Margaret Thatcher anomenà “There Is Not Alternative”.

Els nostres professors van abraçar revolucions llunyanes, causes minúscules, objectius irrellevants, lluites estèrils, i van esforçar-se per fites personals

En aquest darrer sentit, maig del 68 va ser un autèntic fracàs. Els nostres professors, d’una generació que va tenir la sort de poder experimentar una millora tangible de les seves vides, respecte els seus avantpassats, van abraçar revolucions llunyanes, causes minúscules, objectius irrellevants, lluites estèrils, i van esforçar-se per fites personals, tot renunciant a causes comunes i tangibles, on la immensa majoria diversa podria haver-se emmirallat. Van esforçar-se per una escola lliure, sense llibres de text, i van oblidar-se de la gratuïtat de les taxes universitàries. Van abjurar del sistema educatiu, i avui obren les portes a experiments privatitzadors.

Nosaltres, modestament, volíem una universitat gratuïta, d’acord amb aquella pintada que durant molts anys vaig veure a la Facultat de Lletres “Els fills dels obrers, a la Universitat”. Modestament, plantejàvem una societat més igualitària. El present, marcat per una immoral i desmesurada desigualtat és una herència que ens va deixar la generació, certament combativa i idealista que ens va precedir. Amb les seves batalletes i exageracions. Amb les seves virtuts i els seus defectes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!