Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

16 de març de 2018
2 comentaris

El govern espanyol ven fum, i els sindicats majoritaris el revenen

PorEls qui sabem una mica de comunicació política detectem amb certa facilitat quan un determinat grup o col·lectiu pretén ensarronar-nos. Normalment passa quan es troben en una situació delicada, quan hi ha hagut acumulació de males notícies o l’opinió pública qüestiona el teu paper. És aleshores quan els estrategues tracten de fabricar notícies que resulten fum, és a dir, exageren els continguts per tractar de vendre un optimisme que la realitat no para de desmentir. Quan veus que algun partit o sindicat actua d’aquesta manera és quan perceps que es pot passar en qualsevol moment de l’estadi de dificultat al de desesperació.

Un d’aquests darrers episodis es va produir la setmana passada. Amb gran desplegament mediàtic, i amb el concurs de la premsa afí al règim (que a la capital és pràcticament tota) govern i sindicats majoritaris van anunciar amb bombo i plateret una pujada de salaris dels empleats públics del 8,8%. El moment era important. Les darreres setmanes la marea pensionista es va reactivar, mentre que dos dies abans, el 8 de març va, literalment, desbordar les previsions i el feminisme sembla que es pot convertir en un moviment decisiu en els pròxims mesos. Sembla que a l’horitzó es pugui veure una mena de nou 15-M amb la diferència que alguns ja tenen certes lliçons apreses, i sobretot, que l’independentisme català sí que representa una amenaça real i tangible al règim del 78. A més, cal tenir en consideració, que entrem en un cicle electoral. L’any vinent hi ha eleccions municipals i sindicals a l’administració pública. El PP necessita dissimular els seus fracassos, mentre que les grans centrals sindical arriben incòmodes després d’anys de passivitat en un context de dramàtica reculada social. A Catalunya, a més, els dos grans sindicats estatals han estat més preocupats  per demostrar qui té la rojigualda més gran, que de protestar davant la brutalitat policial o defensar els drets dels treballadors.

Ara bé. Anem a llegir la lletra petita: El 8,8% és per a tres anys (el 2018, 2019 i 2020). Aquest, a més, té una part fixa (que representa només un 6,1 %) i una part variable de la qual un 1,5% dependrà de l’evolució del PIB espanyol (amb unes previsions d’un optimisme temerari), i un 0,75% anirà a plans de pensions privats que ningú ha demanat, i que sembla un regal més a la banca. Finalment, es donarà un 0,55% extra si es compleixen els objectius de dèficit (cosa que crec que mai no ha succeït en la història econòmica d’Espanya). En altres termes, que l’única cosa que hi ha al sarró és un 6,1% a repartir en tres anys. El que no expliquen és que hi ha un fenomen que coneixen els estudiants de l’ESO que es diu inflació. Segons les previsions de l’FMI, per als propers anys s’estima que l’IPC s’apujarà a Espanya una mitjana de l’1,8%, i que a Catalunya passarà del 2%. Això vol dir que l’increment net més probable sigui zero.

Tampoc no s’explica que, des de 2010 el poder adquisitiu perdut pels treballadors públics oscil·la, segons les categories, entre un 14 i un 18%, (que és l’import que ha anat a rescatar la banca i les empreses de Florentino Pérez, i el que explica, gràcies a la reculada de les cotitzacions equivalents, el forat de la Seguretat Social que deteriora les pensions), a banda de doloroses retallades pel que fa a drets. En altres termes, la suposada “meravella” de l’acord, és la consolidació de la caiguda de poder adquisitiu més gran de la història des de 1939, quan els avantpassats dels ministres espanyols van conformar les bases del present autoritari d’avui, i la preeminència d’un “sindicalisme vertical”.

Ara bé. Hi ha més lletra petita en aquest document de poques planes: la taxa de reposició, és a dir, el nombre de treballadors públics que es reemplacen per compensar les jubilacions serà només del 75%, és a dir, que es preveu reduir, a la llarga, un 25% de llocs de treball públics, cosa que a Catalunya és dramàtic, tenint en compte que és una de les regions europees amb menor nombre de funcionaris, fins i tot per sota de la neoliberal Anglaterra. Només hi ha dues excepcions: la dels serveis essencials (educació i sanitat), que es reposaran al 100% i una de molt preocupant: de la policia, exèrcit i guàrdia civil, que serà d’un 115%. És a dir: més policies i menys bombers. Més guàrdies civils i menys assistents socials.

Precisament això darrer té un component que fa sospitar les veritables intencions del PP (amb el col·laboracionisme sindical), i que enllaça també amb una darrera notícia. El Ministeri de l’Interior ha acordat una puja salarial astronòmica, d’entre 500 i 700 euros mensuals, a Policia i Guàrdia Civil, al llarg dels propers tres anys. Això és un fet inquietant, perquè tothom sap que en el manual del bon repressor s’aconsella que abans de qualsevol crisi social, s’incrementi el nombre de policies i se’ls faci una pujada salarial contundent. És el que fan tots els dictadors per assegurar-se la fidelitat dels qui van armats davant d’una crisi social imminent. Això no té cap mena de sentit en un país amb una de les taxes de criminalitat més baixes del continent, i sí té un component d’una mentalitat inquisitorial i casernària, el franquisme en estat pur en què ha esdevingut un estat que, com malauradament hem comprovat a Catalunya, és en plena fase d’erdoganització.

Mentrestant, ens venen fum… potser per dissimular les bombes de fum que semblen preparar…

 

Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara, de Fem Ràdio

 

  1. Però encara us creieu que els sindicats estan per a fer costat al treballador?, osti que ingenuus. Els sindicats reben sucoses subvencions de l’Estat Espanyol, i cap gos mossega la mà que li dons el menjar.

    Que ens venen fum, això és vell, la dreta, i més la ultradreta sempra han estat uns polítics mestres en la venda de fum.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!