Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

23 de febrer de 2018
1 comentari

El macarthisme espanyol

En aquests moments estranys en què s’empresona titellaires i rapers, s’envien persones innocents a la presó per delictes imaginaris, es fa abjurar de les seves conviccions a polítics o servidors públics, es denuncien mestres, pallassos, mecànics, locutors de ràdio, activistes socials per delictes d’odi contra un col·lectiu que sol anar armat pel carrer, ens hem trobat envoltats en una situació d’histèria col·lectiva.

Davant aquesta moment tan estrany, un dels principals errors pel que fa al periodisme i la comunicació consisteix a centrar massa l’atenció en les víctimes, en les persones que són interrogades en tribunals inquisitorials, a aquells que són portats a declarar i apareixen les seves fotografies als mitjans, i en canvi, oblidem els veritables responsables de la situació. És veritat que els protagonistes són gent que ha demostrat tenir una conducta pública i privada exemplar, que es troben en una situació kafkiana, i no centrem la nostra atenció en els inquisidors, en aquells individus que dirigeixen interrogatoris agressius i perpetren interlocutòries maldestres o sentències que atempten contra els més elementals principis de la ciència jurídica.

En alguna ocasió he citat El Procés, de Franz Kafka, per establir una comparació respecte al que està passant.  En aquest relat que l’autor txec mai no va tenir la intenció de publicar, es narra la història de Joseph K, un home que és detingut un matí i portat davant d’un tribunal per una raó que desconeix, i que ha de respondre a preguntes que no sap, per defensar-se de càrrecs que mai no li expliquen, i assumir una culpa que no té. En certa mesura, aquesta història és la que podem contemplar des de la perspectiva de les víctimes d’aquesta causa general, més que contra l’independentisme, ho és contra la dissidència d’un règim que, a mesura que passa el temps, mostra un rostre cada vegada més agonitzant.

Tanmateix, crec que ens hauríem de fixar més en el drama teatral de «El Gresol», de l’escriptor nord-americà Arthur Miller, que es va traduir aquí com a «Les bruixes de Salem». En una atmosfera asfixiant de fanatisme i histèria col·lectiva, davant de fets absurds i en una allau de mentides que cada vegada es fan més grosses, s’acaba celebrant uns processos inquisitorials que tenen com a únic objectiu provar la culpabilitat d’unes noies acusades de bruixeria i així tractar de mantenir un estrany ordre que s’esquerda a cada dia que passa. Malgrat la innocència de les acusades, l’autor centra la seva mirada en uns jutges fanàtics que volien atribuir tots els mals possibles i la connivència d’un poble espantat, disposat a creure que tots els mals de la  estaven personalitzats en figures imaginàries d’una bruixeria inexistent. Al final, entre els pecats per acció i omissió dels personatges i la col·laboració del poble, la comunitat acaba en una descomposició terminal.

Miller va escriure aquesta obra en plena caça de bruixes desfermada en plena Guerra Freda pel senador Joseph MacCarthy, un fanàtic anticomunista que veia espies arreu, i que va arrasar moralment els Estats Units. La histèria anticomunista va traduir-se en la intoxicació de la societat nord-americana, i va degradar profundament la seva imatge davant el món i la seva pròpia gent. Aquest personatge, un ignorant alcohòlic va acabar acusant tothom de ser un espia, fins que va acabar en les planes destacades de la història universal de la infàmia.

Convé recordar aquest fosc episodi. Vivim una caça de bruixes en el qual els responsables no són els acusats, sinó els acusadors, no ho són les víctimes, sinó els qui van dirigir les porres. Cal centrar la nostra atenció contra aquells que dirigeixen la violència física, moral i jurídica contra aquelles persones que justificadament qüestionen un ordre injust. No hem de caure en el parany que ja denunciava Malcom X: si no esteu previnguts davant els mitjans de comunicació, acabareu estimant els opressors i odiant els oprimits. Tot i que en les circumstàncies actuals, prefereixo una altra frase: les persones tristes no fan res, només plorar sobre la seva condició. Només quan  estan emprenyades provoquen el canvi. I amb els inquisidors, personalment hi estic molt emprenyat. Espero que sigui aquest un sentiment compartit. Com ens recordava el filòsof i resistent francès Spéphane Hessel, «indigneu-vos!».

 

Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara, de Fem Ràdio
  1. Molt bon article, felicitats!. Estaria bé que en algun indret d’Espanya, la gent pugues llegir això, adonar-se’n de la seua pròpia situació. Avisar qui estan en perill és una virtud des de que l’home esdevé ser social i cívic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!