Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

20 de febrer de 2018
0 comentaris

Polònia i la deriva identitària

Polònia posseeix el trist rècord europeu de disposar de les fronteres històriques que més s’han bellugat. La seva complicada situació geoestratègica, entremig de dos grans imperis (l’alemany i el rus, a banda de l’austrohongarès), amb moviments de població i neteges ètniques d’una brutalitat de dimensions bíbliques, i l’esquarterament i ocupació reiterades entre els segles XVII i XX propicia que sigui molt complicat demanar als polonesos contemporanis una mica de racionalitat a l’hora de tractar amb el seu passat.
És en aquest context que cal valorar la iniciativa del seu govern de perseguir i castigar penalment a aquelles persones ¬–parlem especialment de periodistes i ensenyants– que esmentin la col·laboració de Polònia en l’holocaust de la Segona Guerra Mundial o faci servir expressions com “camps d’extermini polonesos”. A tot això s’afegeixen les tensions creixents entre el país bàltic i les institucions europees sobre la seva resistència a acollir immigrants o a dificultar –gairebé impossibilitar– la independència judicial.
Explica Tony Judt a la seva monumental obra Postguerra que la segona guerra mundial cal contemplar-la, en certa mesura, com a un corol·lari de guerres civils. L’ocupació alemanya de bona part del continent va dividir les societats entre col·laboracionistes i resistents. Els primers, a banda de poder aprofitar-se de la situació per millorar les seves perspectives personals, tractaven de fer possible la seva utopia reaccionària. A França, els partidaris de Pétain volien acabar amb l’esquerra i desplegar un règim reaccionari, rural, colonialista, i per descomptat, en la llarga tradició antisemita constatable amb l’affaire Dreyfus, acabar amb els jueus propis. Polònia tampoc va ser una excepció. És constatable la col·laboració de milers de polonesos en la denúncia i l’assassinat actiu de milions de jueus dels seus territoris. De fet, s’estima que entre els 5,6 milions de polonesos morts durant el conflicte, almenys la meitat eren jueus. És cert que molts d’aquests van ser protegits i amagats pels seus veïns, tanmateix, prohibir explicar una realitat històrica que, sens dubte és incòmoda, és promoure la mentida i la falsedat, com tracta de legislar el govern conservador de Varsòvia.
Una de les coses que, tanmateix, s’obvia, és que bona part dels supervivents de l’holocaust, no van poder tornar a casa seva. La guerra va ocasionar uns desplaçaments de població que van afectar milions de persones. Els habitants de les regions orientals van ser desplaçats pels soviètics, mentre que els alemanys de l’àrea de Danzig van ser al seu torn expulsats, així com els de les zones occidentals. Els jueus no van ser benvinguts. Molts van ocupar les seves cases i granges. Altres, en els mesos posteriors a l’armistici de maig de 1945, van ser assassinats. Bona part dels supervivents no van tenir altre remei que emigrar als Estats Units, i sobretot, el la Palestina britànica, que el 1948 va esdevenir estat independent.
La independència nominal polonesa de 1945-1989, sota control soviètic, va propiciar que, com en les passades ocupacions, l’església catòlica continués esdevenint el pal de paller de la identitat nacional. Una església que, sota la pressió de règim comunista, va resultar d’un conservadorisme rígid. Això implicava que el discurs antisemita es mantingués sòlid i ferm. En aquestes circumstàncies, malgrat el formal internacionalisme de classe oficial, subsistia una important hostilitat respecte als jueus. Tant és així que bona part dels supervivents es van convertir al cristianisme o van tractar d’ocultar els seus orígens. Quan la caiguda del teló d’acer va ser una realitat, la frustració que va suposar les polítiques de xoc econòmic, el desencís que va suposar un retorn a occident en una situació de subordinació econòmica respecte el nucli dur d’Europa va continuar mantenint aquesta mena d’estrès identitari, en què el catolicisme i un nacionalisme d’estat autoritari esdevenien uns referents als quals molts polonesos, especialment d’entorn rural, tractaven d’aferrar-se desesperadament. Durant la dècada de 1990 no eren infreqüents els certificats de neteja de sang per ocupar càrrecs públics o trobar feina.
És així com cal llegir certa obsessió per una identitat excloent, que rebutja tant els immigrants (malgrat que aquests representen una ínfima part de la població) com els jueus. Enfront d’aquestes paradoxes, l’intent desesperat per vendre una història oficial que tracti de representar el conjunt dels polonesos com a víctimes i resistents denota una gran feblesa en un món globalitzat. Malgrat que el nombre de jueus polonesos en l’actualitat és força reduït, la història, amb totes les seves complexitats i contradiccions, recorden al país la seva fragilitat, que la deriva reaccionària del seu govern no fa més que evidenciar.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!