Espai de Dissidència

Aquestes darreres setmanes els ministeris de defensa i d’educació estan negociant un conveni segons el qual es reforçaria a les aules la imatge de la corona i les forces armades en l’educació, a còpia d’introduir algunes continguts en els currículums. En certa mesura, recorda que ja vaig llegir en llibres de text dels anys cinquanta, seixanta i setanta i que, fonamentalment consistia a tractar d’impressionar alumnes poc impressionables sobre el relat oficial i el seu contrast amb la crua realitat. Com bé diu Gabriel Rufián, la iniciativa governamental, amb les porres encara calentes de l’1 d’octubre i l'” a pore ellos ” reial encara ressonant per la Meseta, es tracta d’un exercici clàssic d’adoctrinament, destinat a tractar de d’erradicar el “gen republicà”, molt connectat amb la mentalitat del psiquiatra oficial del franquisme Vallejo-Nájera.

Com que parlem d’història, em sento al·ludit. Està molt bé explicar el paper històric de l’exèrcit espanyol a la canalla, i que convé recordar a una audiència massa crèdula. Els “Tercios” espanyols no han guanyat cap guerra amb un exèrcit regular des de la batalla de Rocroi, si mal no recordo, el 1632 en el context de la Guerra dels 30 anys. La resta, derrotes, guerres civils, tràgiques aventures colonials, en una activitat en què només s’hi ha sentit còmode matant població civil desarmada. Podríem parlar, per exemple, de la guerra de Cuba, on un psicòpata general Weyler va innovar en el camp de la ciència militar a partir de la  creació dels primers camps de concentració, on es va recloure la població civil cubana per impedir el suport als independentistes. Sembla que hi va haver desenes de milers de morts per inanició i maltractes. Algunes fonts parlen de més de cent mil. Ara bé, quan va arribar l’hora de combatre amb un exèrcit de debò, com el dels Estats Units, a la batalla naval de Santiago tots els vaixells espanyols van ser enfonsats. Dels americans, només un, de manera expressa, per dificultar la mobilitat de l’armada. Van morir centenars de mariners espanyols. De nord-americans, només un, víctima d’un atac de cor en iniciar les descàrregues. Les malalties venèries van causar més baixes als marines que les bales del gloriós exèrcit espanyol.

Altres accions èpiques serien l’assalt a la revista Cu-Cut i la Veu de Catalunya el 1905 on, després que els oficials es comportessin com hooligans van rebre el premi governamental de poder jutjar en tribunals militars les “ofenses de la pàtria” dels civils, un vici al qual van esdevenir addictes, mentre paral·lelament es dedicaven a detenir –i matar- centenars de manifestants a les vagues generals de 1902, 1909, 1916, 1917, 1919 i més enllà (amb la inestimable col·laboració d’una Guàrdia Civil militaritzada que actuava a les àrees rurals com a una força d’ocupació colonial). Per no parlar dels bombardejos amb armes químiques prohibides a les poblacions del Riff durant les guerres del Marroc o les atrocitats comeses per la Legió en un conflicte on s’establia una competència de crueltat contra civils desarmats a la recerca d’ascensos. Per no parlar de la ineptitud militar que va portar a massacres de soldats de lleva al Barranco del Lobo o Annual, on unes milícies precàriament armades van caçar com a conills milers de soldats espanyols.  Precisament aquest darrer desastre va ser atiat a partir d’un suïcida “a por ellos” ordenat pel besavi de l’actual monarca.

La guerra civil fou un altre exemple del que el coronel i historiador Carlos Blanco Escola va anomenar “la incompetència militar de Franco”. Malgrat una gran superioritat militar i amb els recursos pràcticament il·limitats d’Alemanya i Itàlia, va allargar-se el conflicte d’una manera il·lògica, per desesperació del propi Mussolini que considerava el Caudillo un “inútil”. Ara bé, allà on més va excel·lir l’exèrcit nacional va ser a massacrar població civil, bombardejar intensament les ciutats i dedicar-se a reprimir gent indefensa.

Què dir del servei militar obligatori, on milers de soldats de lleva morien en accidents diversos, o es llevaven la vida després de patir humiliacions, mentre vivien en penoses condicions en un malbaratament inútil de mesos i anys. En fi. Per tenir una bona defensa potser hauríem d’imitar els islandesos, que sense exèrcit formal, amb uns quants pescadors i un patruller, van guanyar la guerra del Bacallà a la segona flota més poderosa del món, allà per als anys setanta.

De la corona,… millor que no parli. Mireu què li ha passat a en Pablo Hassel per exposar fets contrastats i demostrables. En fi, si ens toca parlar de borbons i de canons, estaré encantat d’explicar a la canalla de què va tot això.  Ja ho deia sovint als meus alumnes quan començava l’assignatura d’Història d’Espanya: Aquesta assignatura és patrocinada pels laboratoris farmacèutics de Prozac

Nota: Càpsula de ràdio del Girona Ara, de Fem Ràdio

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!