Espai de Dissidència

No m’agraden les campanyes electorals. Imagino que no seré l’únic a qui passa això. Solen consistir en una exhibició de lemes i eslògans poc naturals, discursos mesurats, gairebé al mil·límetre, excessos de gestualitat, debats insofribles i certa sensació de mercadeig. En els darrers temps, i des d’una creixent professionalització de les campanyes (crec que no deu haver cap partit sense algun expert que hagi passat uns quants anys de becari als Estats Units), trobo que aquesta sensació de mercadotècnia s’agreuja, fins a un punt en què pràcticament, tot sembla un teatre que sovint adquireix característiques d’una obra de Pirandello, tot de personatges buscant autor o guió. Jo, que em confesso un amant de les sèries, recomano molt que la gent es miri l’Ala Oest de la Casa Blanca, la fantàstica i poc coneguda sèrie de David Simon “Show me a Hero”, i per descomptat, la inquietant i shakespeariana “House of Cards”, on les campanyes, que comencen com a càlcul més o menys científic d’on col·locar i desestimar els recursos, remenar candidats i administrar espots publicitaris solen acabar sovint com a una guerra incruenta a còpia de maniobres obscures, revelacions misterioses, fakes i personatges perversos. I en la darrera temporada, fins i tot, bots.

Si això passa en eleccions normals, ja podeu comptar què passa amb aquestes eleccions imposades de manera il·legal i il·legítima, amb el govern a la presó o l’exili, i amb la clara intenció de fer caure la repressió de l’Espanya inquisitorial per damunt de la Catalunya republicana. Avui tot és dissenyat perquè el règim del 78 amb els seus empleats de diversos colors polítics puguin ocupar la Generalitat, malgrat que penso que no se’n sortiran. Amb tot l’aparell de l’estat fent una guerra bruta,  uns mitjans de comunicació intoxicadors, i una Junta Electoral Central que semblen replicants d’en Guruceta, aquesta campanya és d’una brutícia com no s’havia vist mai, amb declaracions, amenaces, mentides, distorsions de la realitat que no caben ni en l’abocador més gran del planeta. A banda de les sospites de possible tupinada, el nivell d’intimidació contra la ciutadania resulta un escàndol que escandalitza encara més davant la passivitat de l’opinió pública hispànica, que sembla haver renunciat càndidament a la seva democràcia, sense ser-ne conscients de la feixuga hipoteca que ha subscrit.

És per això que, en aquesta campanya, a diferència de les anteriors, he decidit racionar la informació. Només mitjans coneguts i en dosis petites per saber què està passant. No em perdo res, perquè com a historiador sóc plenament conscient que la majoria d’informació que circula és irrellevant, intoxicadora, i molt sovint manipulada. No em miraré uns debats que penso, seran, com una lluita de fang en un ring de Las Vegas. Com que ja tinc decidit el meu vot, és millor no malbaratar l’energia que ens serà necessària al llarg dels propers mesos en aquesta cursa de fons que té com a objectiu la construcció d’una República.

Aconsello els oients que facin quelcom semblant. S’informin només de l’essencial, facin una reflexió profunda sobre el model de futur que volen, i que votin sense pors ni recances, d’acord amb els seus propis instints. No en facin cas de la retòrica detalladament estudiada pels graduats en ciència política, que fa temps van desembarcar en les campanyes com una plaga bíblica. Dijous vinent, tothom a les urnes.  A banda del vot, i amb molta antelació, ja he fet una carta als Reis on els he demanat  una República.

Nota: càpsula de ràdio al Girona Ara, de Fem Ràdio

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!