Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

17 de novembre de 2017
7 comentaris

Autocrítica? Ara no toca!

En aquests darrers dies, responsables del govern de la Generalitat, ara República, han començat a compartir certes dosis d’autocrítica respecte a les actuacions anteriors i posteriors al referèndum de l’1 d’octubre. Coincideixen a expressar que no s’esperaven la virulència de l’estat a reprimir les institucions i les persones, ni sospitaven que l’estat estigués disposat a perpetrar un bany de sang contra la població civil en aquesta deriva turca que fa anys que vinc denunciant.

Puc comprendre com de colpits per la situació es poden sentir els responsables polítics que es van limitar a fer allò que els exigíem els seus votants. Tanmateix, sobre això els dic: “ara no toca”. Deixeu les crítiques per als historiadors. D’aquí vint, trenta, o quaranta anys, la gent del meu gremi ja us posarem a caldo, si cal, o lloarem el vostre valor, si cal, i probablement totes dues coses alhora. Humanament és comprensible que us sentiu confosos i afectats, tanmateix, si algú ha de començar a donar explicacions no sou precisament vosaltres, que repeteixo, us vau limitar a complir les ordres que nosaltres, la gent, us vam donar.

Perquè sí trobo que hi ha gent que, si bé no farà mai autocrítica, atès que viuen en el món insolent de la fatxenderia, la manipulació, la mentida i un sentit caspós de l’orgull és l’estat espanyol, els seus detentadors, els seus mitjans i els que van fer servir la violència per tractar d’avortar un moviment democràtic, és a ells a qui correspon disculpar-se.

En primer lloc, trobem el monarca, un tipus al qual l’ordenament jurídic li confereix un paper arbitral, i en canvi, actua com un hooligan que transmet la idea a aquells que poden exercir la violència policial i judicial, a fer-ho sense recances. És ell qui avui hauria de ser en un tren amb bitllet d’anada, per la seva irresponsabilitat. També trobem un partit polític que ha fet servir la qüestió catalana per dissimular tots els indicis que apunten a què el PP actua com a una organització criminal, on hi ha centenars d’imputats per corrupció, i que no mostra cap recança a destruir proves. També trobem unes organitzacions polítiques que atien l’odi contra la societat catalana, i que dissimulen el seu fracàs a l’hora d’estimular la convivència plurinacional a còpia de buscar culpables entre els mestres o els periodistes del nostre país.  L’administració de justícia, a partir del doble raser a l’hora de perseguir l’independentisme, acaba de dinamitar les poques parets que quedaven dretes d’aquella entelèquia que anomenàvem “estat de dret”. I també podríem anar més avall, entre bona part de la societat espanyola, que ha mostrat la seva pitjor cara del menyspreu i la fatxenderia a còpia d’insults, acusacions, boicots contra tot allò que soni a català. Amb tot aquest panorama, el divorci traumàtic entre Catalunya i Espanya no té volta enrere, és definitiu, i ja ni el temps crec que serà capaç d’arreglar-lo.

Entenc que l’autocrítica és ara per ara, un exercici arriscat. En plena campanya electoral, l’establishement tracta d’elaborar un relat segons el qual, el poble de Catalunya s’havia equivocat buscant una sortida democràtica al conflicte. Aprovar aquest discurs és assumir el conformisme amb la dictadura. I això és moralment inacceptable. En la campanya electoral que vindrà, la cosa ha de quedar clara: és democràcia contra autoritarisme; és la voluntat de la gent contra la intenció d’un estat a fer qualsevol cosa, si cal mitjançant la violència, per mantenir un statu quo, que no oblidem, representa la voluntat del dictador Franco, transmesa al seu llit de mort a un Borbó. Hem de desbordar-los amb la nostra República.

No és l’hora de l’autocrítica, sinó de la denúncia. Si no es va poder buscar una sortida pactada, és perquè ens trobem davant d’una dictadura que ha arribat entre la complicitat de la societat civil espanyola, que ha decidit sacrificar la democràcia per mantenir la unitat, i que es quedarà sense unitat ni democràcia. Si hi ha algú que mereix un examen de consciència és, precisament, la majoria del poble espanyol, que té una evident responsabilitat col·lectiva en l’afer.

 

Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara, al Fem Girona
  1. Si que s’ha de fer autocritica PER NO HAVER DENUNCIAT PÚBLICAMENT I CONSTANT que l’estat fa segles que es comporta tiranicament des del “Decret de Nova Planta” i la supressio de la nostra legalitat imposant la llei de Castella.
    Les nostres Constitucions encara serien nostres.

    La denúncia cintinuada hagués fet que l’estat no es sentís portador de la legalidad absoluta i qüestionat eticament. Direu que no?.. doncs penseu-vos-ho abans de dir que és una cosa insignificant. Penseu-vos-ho amb calma.

  2. L’autocrítica es pot fer de manera positiva.
    Desconfio dels que no fan autocrítiques positives sempre i en tot lloc.

    Penso i dic que s’havia de denuncar constantment (i encara es pot fer) que ens “van fer” ejpañols “Por derecho de conquista” i guerra brutal amb IMPOSICIÒ de les lleis de Castella. No som espanyols perque tenim les nostres Constitucions del 1714 que encara son les nostres.

    A mès, Espanya no existia abans del 1700.
    Això s’hauria d’haver denunciat sistematicament. Per tant.. no hem avançat gaire ni avançarem.

  3. Molt d’acord amb tota la reflexió! Estem en ‘guerra’ l’autocrítica quan s’acabi. I hi estem pq l’1-O ens la varen declarar de manera formal. I el 27-O voliem passar a la segona etapa de l’intent de ‘neteja’ de les idees que no els agraden i que odien. Ni un sol pas enrera, i la crítica que quedi en el debat intern. De cares en fóra, cap fissura. Junts i cohesionats en la nostra diversitat front el neofeixisme i l’estat corrupte que ens empresona.

  4. És cert, ara no toca. l’autocrítica s’hagués de fer en el decurs del processisme, ara ja estem en una República i hauria d’estat tothom content, no pels resultats, sino perquè ara la sortida està en posició avançada.

  5. Mai hi es de mes lautocritica, pero, ara urgeix la proteccio dels politics exilats, treure de la presso els presos politics restaurar a la Generalitat el govern legitim ilicitament destituit i la denuncia! Hi ha prou feina! Ah! I NO escoltar mentides i missatges de la por per protegir la nostra salut mental i ANAR TOTS A VOTAR!!!!

  6. Totalment d’acord. Ja n’estic farta que constantment se’ns demani explicacions als independentistes pel que hem fet o deixat de fer. Tot el que hem fet, ho hem fet pura i simplement perquè hi tenim dret! No cal dir res més . Els qui realment haurien de donar explicacions són el govern espanyol, la monarquia espanyola, la policia espanyola, la justícia espanyola, la premsa espanyola. Però no ho fan, perquè creuen en la llei del més fort, i també creuen que el més fort és el més brètol. Ja s’ho trobaran.

  7. Dons a mi m’ha anat molt be fer autocritica. La vaig fer dels primers, abans de que la fessin els membres del govern i m’ha anat molt bé. M’he desfogat i continuo essent independentista.
    Dius que ells no tenen que donar cap explicació perquè van fer el que el poble els va demanar. Dons no estic d’acord. Reconec que ara és fàcil parlar però ens han conduït ells tot i la nostra empenta i si on hem arribat era un lloc d’impossible independència s’ha d’explicar. Per mi això no ha estat una partida d’escacs sinó un polze que ha guanyat l’estat espanyol. Potser era partida de poker i no sabem qui anava de farol, però els nostres governants han preferit no arriscar-se. També ho trobo bé. Però s’ha d’explicar tot.
    Sinó s’ha de ser ruc voler anar de la llei a la llei, robar un pernil i quedar-te en l’antiga llei!!!
    L’estat espanyol no farà autocrítica. No és el seu estil i normalment els vencedors, que se’n senten, no fan autocrítica.
    Dencunciem tot el que sigui denunciable. És el primer que vaig dir quan des de Brusseles el Comin s’omplia la boca a dir que la retallada d’estatut ja va ser un cop d’estat! Jo dic, i la denuncia internacional formal, on és?
    En Puigdemont diu que el referendum es constitucional. I la lluita i denuncia de que no ens el deixen fer, on és?
    No se. Les coses s’han de fer millor i comparteixo lo que deia Montserrat Tura, que el camí de desobeir la llei i cedir l’espai d’estat de dret’ a Espanya és un error, i així ha estat.
    Tot això ha servit per veure la pitjor cara d’un estat autoritari i una UE patètica.
    Confiem que a partir del 21-D tot vagi a millor. Potser sí que hi ha partida d’escacs de fons.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!