Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

17 d'agost de 2017
1 comentari

Escola o barbàrie

Carlos Fernández Líria; Olga García Fernández; Enrique Galindo Fernández; Escuela o barbàrie. Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda. Akal, Barcelona, 2017, 432 pp.

Que els debats educatius solen estar contaminats d’ideologia, no és cap secret. Ara bé, el que resulta desconcertant és el paper d’unes esquerres desconcertades ja fa dècades, que contribueixen a què els sistemes educatius públics siguin colonitzats pels principis del neoliberalisme i que fan el que poden per amarar de capitalisme el que no deixa de ser un invent il·lustrat. El progressisme oficial respecte a la presumpta innovació educativa és una prova fefaent que bona part de les esquerres són les col·laboradores necessàries en el procés d’involució cultural i intel·lectual, car assumeixen sense recances els mètodes i objectius dels tecnòcrates i les institucions al servei del capital transnacional (OCDE, BM, FMI, Comissió Trilateral). Aquesta és la tesi central del llibre Escola o Barbàrie, on descriu precisament aquest procés: la subjecció de l’escola al neoliberalisme més salvatge, i la col·laboració entusiasta de les esquerres actuals en nom d’un progressisme tan inepte com suïcida.

L’educació arreu d’occident viu en una situació general de confusió i crisi (com a sinònim de transformació). Aquests canvis, forçats des de dalt, tenen la complicitat d’aquell progressisme soixante-huitard que tant va contribuir a adulterar els valors primigenis del republicanisme il·lustrat propi de l’esquerra. Enfront a cert autoritarisme institucional, determinats teòrics com Althusser van considerar l’escola com a instrument al servei del capitalisme, i en comptes de lluitar per millorar la institució tot eliminant els elements més perniciosos van considerar que era millor desmantellar-la, o pel cap baix, desacreditar-la. D’aquí que van sorgir diverses iniciatives que pretenien ludificar una institució imperfecta (l’escola pública) i que tanmateix permetia universalitzar el coneixement, i per tant, posar en pràctica la necessària igualtat d’oportunitats que permet universalitzar l’assoliment de la trilogia republicana. No és cap casualitat que bona part dels teòrics neoconservadors i neoliberals (hi ha un petit gran llibre de Gregorio Luri que ho registra) sorgissin precisament d’aquells maoistes nostàlgics de Maig del 68, i que han arribat als nostres dies, també, dins del que serien forces polítiques que es reivindiquen d’esquerres, i que han abandonat precisament la necessitat de fer del món un lloc més lliure, solidari i igualitari. Al final, bona part de les esquerres s’han anat transformant en una mena d’akelarre new age, farcit de folklore, i d’exaltació de l’individualisme més nihilista en què tota apel·lació al rigor, la serietat i l’igualitarisme ha estat titllat de carrincló.

Al final, els valors soixante-huitards han anat trionfant en la mateixa mesura que els neoliberals. Certament alguns dels teòrics com Althusser van encertar davant del fet que l’escola és un instrument d’enginyeria social que, com han fet totes les ideologies totalitàries van a la recerca de l’home nou. En aquest cas, l’home nou és el subjecte neoliberal que han descrit amb gran precisió Christian Laval i Pierre Dardot. En certa mesura aquest subjecte és la culminació dels somnis humits de l’OCDE de fer de cada persona un empresari de sí mateix. I això requereix individualitzar les responsabilitats dels fracassos polítics, socials i econòmics d’un sistema tòxic, el capitalisme neoliberal, fonamentat en l’apropiació de recursos per part d’una minoria, a partir de la despossessió col·lectiva. Per assolir aquest objectiu, és necessari subvertir el paper de l’escola pública, una institució il·lustrada, per convertir-lo en una mena d’espai d’ensinistrament en els nous valors de l’individualisme i de l’acceptació del principi del “the winner takes it all”. L’escola s’arrabassa als estats i les institucions públiques i es posa al servei d’una nova societat neoliberal, fonamentada en l’externalització dels riscos (Ulrich Beck) en una societat líquida que té com a danys col·laterals la creació de capes creixents de residus humans (Zygmunt Bauman).

Per arribar a aquest punt, l’escola ha de deixar d’impartir coneixements per tal que cada individu pugui disposar de prou instruments per poder fer la seva pròpia interpretació de com funciona el món. De fet, els propis coneixements, des de la propaganda neoliberal (distressada de progressista) són titllats d’inútils, avorrits i conservadors) per passar a fomentar competències que han de servir als alumnes a adaptar-se a un món canviant de precarietat. Els docents han de veure alterat el seu paper a partir de la despossessió de la seva autoritat científica i de la seva llibertat de càtedra per passar a ésser servils coaches que han de guiar l’alumne en aquest esforç d’adaptació. En altres termes, l’escola ha de deixar d’impartir aquells coneixements que permeten l’alumne pensar, per passar a fomentar competències per treballar i obeir, sense la més mínima capacitat de pensament crític: Orwell i Huxley en la seva màxima esplendor.

Per fer tot això és necessari farcir l’invent a partir de determinats paranys intel·lectuals, com ara el famós “aprendre a aprendre”, una mena de recepta màgica que, en realitat no vol dir res. La majoria de la població adulta que va seguir un ensenyament convencional és capaç d’integrar habilitats que ni tan sols existien en la seva etapa de la formació inicial, perquè la ment humana està programada per “aprendre a aprendre” sense necessitat de retòriques pedagògiques. Servidor de vostès és capaç de gestionar un bloc, administrar un smarthphone o guiar una taula de windsurf tenint en compte que fins després d’acabar la meva primera carrera no vaig disposar d’ordinadors. L’aprendre a aprendre és un pretext que serveix per reduir a la mínima expressió les humanitats o les ciències teòriques per precisament poder bastir un món dual, on alumnes benestants gaudeixin d’un ensenyament convencional que els permeti pensar (i manar), mentre que en una societat creixentment segregada, un gruix de perdedors del capitalisme només siguin instruïts en com treballar, sense capacitat de qüestionar-se un ordre injust, desproveïts de capacitat de reflexió intel·lectual. Al cap i a la fi, l’objectiu és clar: descafeïnar els coneixements que puguem adquirir a l’escola pública, per tal d’assegurar el conformisme i la impotència a l’hora de sobreviure en una societat neoliberal: interioritzar el fracàs individual en comptes de qüestionar l’ordre.

El problema és que és precisament l’esquerra qui contribueix a aquest absurd, en interioritzar aquesta idea que l’escola titllada de convencional és avorrida o poc útil, i que es busquen formats més lúdics per aprendre… res. A tot això hi contribueixen les presumptes noves metodologies (que no ho són tot). Una d’aquestes són els aprenentatges basats en projectes, tècniques de fa un segle, que tenen el seu origen en la tècnica jesuítica de treballar en grup, a partir de la vigilància mútua, amb els seus avantatges (especialment quan la formació dels alumnes ja és prou sòlida, en cursos avançats) i inconvenients (deficiències per a alumnes amb escàs bagatge cultural). Tot plegat té un efecte pervers: el coneixement és sobretot un acte de solitud, de reflexió individual, mentre que el treball en equip, amb les seves virtuts, permet una vigilància mútua que evita precisament la dissidència, el pensament crític o altres aspectes. O l’educació emocional, tan propagada des del món dels negocis nord-americans, i popularitzat per Daniel Goleman, i que en el fons el que promou és un pensament positiu i una adaptació a l’ecosistema de l’empresa capitalista a còpia de mostrar entusiasme per estructures, com el de l’empresa, moralment qüestionables. L’educació emocional promou el conformisme i l’adaptabilitat i castiga el pensament propi, l’opinió personal o el compromís social i sindical.

En resum: les transformacions de l’escola impulsades per l’OCDE i construïdes intel·lectualment amb la col·laboració entusiasme de l’esquerra és un frau monumental, en què els pedagogs actuen com a una mena de comissaris polítics que vetllen perquè ningú no escapi de la nova ortodòxia. Uns comissaris polítics que es fonamenten en dogmes, malgrat que pretenguin treballar des de la presumpta cientificitat dels seus preceptes (més o menys com feien els antics experts en ciència marxista que vaig conèixer a Cuba, o que abasteixen els règims totalitaris). Per fer tot això possible a més, els autors dediquen un parell de capítols a la conversió de la universitat, una institució de llibertat, imprescindible per a la creació de pensament il·lustrat, en una mena de bordell intel·lectual, en què el capital privat acaba per colonitzar el pensament (o segrestar-lo, en paraules de Susan George) i posar-lo al servei de les empreses multinacionals. Qualsevol que hagi assistit a l’abducció dels departaments universitaris i les unitats de recerca per part de les agències d’avaluació privades sabrà de què parlem.

En fi, “Escuela o Barbarie” és un llibre imprescindible per desemmascarar la presumpta innovació educativa i veure què hi ha al darrere. Els autors, la majoria procedent del camp de la filosofia, fan un informe extens i exhaustiu del que ha permès alterar silenciosament institucions cabdals per a una societat democràtica. Ara bé, en la part negativa, potser ens trobem davant d’un text redactat una  mica a corre-cuita, amb un cert desordre expositiu, en alguns punts reiteratius, i que podria haver estalviat un centenar llarg de planes per fer-lo més precís i manejable. Malgrat aquests defectes (que esperem siguin corregits en una nova edició) és un llibre que cal llegir, fer-lo circular, i fer que permeti generar debats el màxim de públics possibles.

  1. Fa messos que els hi parlo als meus companys/es sobre aquest llibre ( i d’altres).
    No volen, no saben, no els hi interessa, no es compliquen…no pensen (segurament jo tampoc).
    Es complica molt el mon educatiu. Com a mínim continuem tenint illes on descansar d’aquesta “barbarie” .Flotem gràcies a gent com Gregorio Luri, Xavier Diez, Robert Peal…
    Llibre molt recomanable que et porten a llegir molts més (com sempre)
    Salut !!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!