Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

16 de juliol de 2017
1 comentari

El Segle de la Revolució, de Josep Fontana

Josep Fontana, El siglo de la Revolución. Una historia del mundo desde 1914, Crítica, Barcelona, 2017, 802 pp.

Els darrers anys de l’historiador i mestre d’historiadors Josep Fontana (Barcelona, 1931) han estat prolífics, i potser els més lúcids de la seva dilatada trajectòria. En el que portem d’aquesta dècada ha publicat dues obres documentals: Por el bien del Imperio, una historia del mundo desde 1945 (2011) i La construcció de la identitat (2014). Entremig, i complementant a la primera obra de síntesi, El futuro es un país extraño, una reflexión sobre la crisis social de comienzos de siglo (2013), molt en la línia dels assajos transcendents de Tony Judt i que esdevenien obres que interpel·laven la societat europea d’aquest segle que ja no sembla tan nou.

Amb aquesta nova obra, publicada tot just els primers mesos d’enguany, aprofundeix el camí marcat d’establir obres de síntesi, que en realitat resulten ser d’una anàlisi profunda i descarnada sobre la nostra història contemporània, sobre els darrers cent anys de crisis polítiques i socials. Com passa amb el conjunt de la seva obra, aquí emergeix, potser amb major cruesa i menor mecanicisme, l’historiador marxista que va aparèixer a la dècada dels seixanta, en el conjunt d’una generació d’historiadors, hereus de Vicens Vives i Pierre Vilar, que van renovar completament la historiografia catalana i van posar les bases del que podríem considerar la visió catalana del món. Si bé el marxisme historiogràfic inicial, vinculat a l’escola britànica i referents com E. P. Thompson, destil·lava cert optimisme hegelià, quatre dècades de decepcions i involució històrica han empès Fontana (i tants d’altres) vers un pessimisme de la raó, que ni la més fèrria voluntat de l’optimisme sembla capaç de capgirar. Fontana exposa en aquest llibre l’evolució del món (certament és de destacar l’exhaustivitat en l’abordatge dels espais extraoccidentals), i hi posa molt d’èmfasi en el passat recent i la història immediata.

Fontana és una de les persones amb major autoritat intel·lectual del nostre país, i per tant la seva visió prou agra dels darrers anys té un cert efecte contagi. Tanmateix, una de les grans virtuts de l’obra és que serveix a la perfecció de manual universitari, en tant que combina una excel·lent capacitat de narració amb una estructuració de continguts prou sòlida i un exhaustiu índex onomàstic, a més d’una bibliografia que resulta de referència per a qualsevol ampliació de coneixement, i que és on Fontana reivindica un ofici d’historiador rigorós i envejable. El llibre es pot dir que comença amb l’assassinat dels arxiducs de l’Imperi Austro-Hongarès a Sarajevo i acaba amb l’elecció de Donald Trump, el novembre passat, i entremig, un segle de decepcions, especialment respecte com havia de ser el món que va sobreviure a la tragèdia de les dues guerres mundials. Tanmateix, allà on l’historiador hi concentra més energia és a documentar el neoliberalisme com a gran amenaça per a la pau i el benestar col·lectiu. El resultat, una evolució cada vegada més distòpica, en un món on l’optimisme és un luxe digne de Matrix.

Amb una obra –extensíssima- com l’analitzada, entenem el seu extraordinari valor que ens porta a confirmar allò que feia dècades ja pensava (almenys des de la primera vegada que el vaig conèixer, cap a 1987, que Fontana és un dels historiadors europeus més lúcids i dignes de ser llegit. Que les seves tesis de fons, com tot en la història, poden ser discutibles, tanmateix els raonaments, arguments, i sobretot, l’aparell factual i bibliogràfic, fan molt difícil portar-li la contrària. Jo, que no sóc precisament un fan de l’escola marxista (més aviat al contrari), veig en Fontana una honestedat que em fa difícil rebatre’l, tot i que sovint cometi determinats excessos en algunes anàlisis, o que mostri una certa obsessió amb el paper dels Estats Units en la política internacional. Tanmateix, aquesta és una obra fonamental, adreçada al gran públic, i que satisfà també els historiadors més exigents i escèptics.

  1. Gràcies per la teva ressenya. Realment en Fontana és segurament l’historiador més solvent que tenim des de fa anys i la seva obra és una deu d’informació imprescindible. Tanmateix, em sap molt de greu veure que aquest pessimisme (i possiblement haver viscut massa derrotes) fa que el seu pensament d’avui sigui tan negatiu i escèptic en relació a la situació que ara tenim a Catalunya, d’un abast certament “històric”. Un altre cas similar al d’en Raimon. Llàstima que aquests grans lluitadors, que durant tants anys ens han donat força i esperança, ara es despengen del que tant han contribuït a bastir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!