Un estat autoritari

El 1975 Joan Martínez Alier publicava a la revista Ruedo Ibérico un extensa crítica on rebatia amb exhaustivitat arguments de Juan José Linz, un dels grans intel·lectuals del franquisme. Linz, en un article acadèmic recollit en una compilació editada pel president fundador del PP Manuel Fraga, rebutjava de ple la caracterització del franquisme com a totalitarisme i proposava una denominació alternativa: la de “règim autoritari de pluralisme limitat”. Aquest eufemisme, molt en la línia dels moviments que ja el mateix Fraga havia protagonitzat mentre era ministre, buscava fer presentable el franquisme a les elits europees i preparar una Transició, posterior al pròxim desenllaç biològic, que no alterés en profunditat les estructures profundes del poder.

Passats els anys, la crítica de Martínez Alier és molt més potent que l’escrit original de Linz, perquè exposa un seguit d’arguments que, més de quaranta anys després, ens serveixen per comprendre la lògica política actual, que Íñigo Errejón proposa anomenar com a “règim del 78”: un sistema polític fonamentat en la repressió, amb la por com a actor polític determinant, la parcialitat de l’estat i una fractura profunda i persistent en el si de la societat que dibuixa una línia entre vencedors i vençuts. A tot això, Martínez Alier, amb una formació d’economista i que amb el temps esdevindria catedràtic d’història econòmica a la UAB i que gaudiria de més reconeixement a fora que aquí, completava el retaule amb un clientelisme polític omnipresent, una absència de pluralisme real, l’exclusió forçada d’una població escèptica, atemorida i desmotivada. Finalment descriu, fent servir el llenguatge polític del moment, com una “dictadura de la burgesia”.

Els atacs a Guardiola posen en evidència que Catalunya funciona, en clau estatal, com a necessari enemic interior

Aquesta és una descripció inapel·lable del darrer franquisme… i que tanmateix pot servir per descriure el règim constitucional vigent. Potser la “dictadura de la burgesia” la podríem concretar per “la llotja del Madrid” o, en termes més actuals, com les “elits extractives” que parasiten l’estat i la societat, en la línia de la definició proposada pels economistes James Robinson i Daren Acemoglou. Només cal remetre’s als fets i als esdeveniments d’aquestes darreres dècades, entre l’acció del PP (fundat per franquistes, i amb una cultura política que reprodueix la seva essència autoritària) i l’acció i omissió del PSOE (que acaba participant de la mateixa cultura d’estat profund, i idèntica desconfiança i exclusió de la ciutadania a l’hora de prendre decisions transcendentals) per veure com es mantenen les continuïtats entre el 1939 i el 1977.

Josep Guardiola, malgrat ser una persona culta i llegida, no és cap acadèmic ni especialista en economia o sociologia, tanmateix, el seu discurs de l’11 de juny no l’hauríem de considerar com a al·legat polític, sinó com una rigorosa descripció de la realitat. Les seves paraules sobre l’autoritarisme de l’Estat no eren una acusació política, sinó una contrastada anàlisi. L’hostilitat amb què foren rebudes les seves paraules entre l’opinió publicada espanyola no fan més que confirmar que ha punxat el moll de l’os de l’Estat, perquè deixa en evidència allò que és fàcil de comprovar aquí, on la nostra alternativa al postfranquisme sociològic vigent ha esdevingut la independència, que cal llegir com la proposta de ruptura definitiva amb un règim on milions de persones prefereixen sacrificar la democràcia per preservar la unitat. Els atacs a Guardiola posen en evidència que Catalunya funciona, en clau estatal, com a necessari enemic interior que té la capacitat de cohesionar el nacionalisme banal espanyol, que actua alhora com a cortina de fum sobre la desagradable realitat del –manllevant el títol a un llibre de Lluc Salellas– “franquisme que no marxa”. Si el franquisme no marxa d’Espanya, que Catalunya ho faci. Per tant, i aquest és un fet que a molts, amarats de cert sentimentalisme, els costa d’entendre, la independència és la recerca de la democràcia.

Martínez Alier, quaranta-dos anys enrere, va ser clarivident. Les seves veritats incòmodes li van causar cert bandejament en un món intel·lectual progressista, ben aviat cooptat per l’esquerra institucional. Com altres figures insubornables com Xirinacs o Tià Salellas, va haver de passar per la travessa del desert en aquests quaranta anys de democràcia defectuosa, i és per això que avui cal reivindicar-los. Tal com diu un referent de la literatura universal, concretament els Evangelis, “la veritat ens farà lliures”. És normal que els contraris a la llibertat s’emprenyin quan una veritat és verbalitzada per un referent internacional com Pep Guardiola.

 

Nota: Publicat el passat 23 de juny a l'edició nacional de El Punt Avui
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*