(E)mocions de censura

Reconec que aquests darrers dies m’hi he estat mirant les intervencions parlamentàries de la moció de censura al Congrés espanyol. Ha estat una mirada fragmentària, buscant més la impressió general que la informació concreta, l’essència, més que el detall. Evitaré parlar de les qüestions més tèrboles, com ara el nul respecte a les formes o el lamentable espectacle que faria merèixer a alguns diputats el títol de “cuñao” de l’any o que trobarien un ecosistema més adient en la barra d’un bar brut dels setanta amb la música ambiental de los Chunguitos.

I em quedo amb la idea que l’estat es troba en un estat que s’acosta a una fase crítica, en els moments inicials de certa descomposició. S’ha parlat de corrupció, i s’ha evidenciat que bona part de la classe política que ha pres les decisions estratègiques de les darreres dècades, arrossega més que indicis d’haver actuat com a majordoms del poder econòmic, fent dreceres legals per beneficiar cognoms i empreses molt significades, en trames on alguns partits funcionen com a una mena d’aconseguidors. Una Espanya on les desigualtats han crescut exponencialment, on la pobresa i la misèria ens remeten a temps preconstitucionals, entre el silenci d’una premsa que actua com a altaveu dels beneficiaris d’aquest saqueig exhaustiu dels diners públics i de les exempcions fiscals als mateixos de sempre. No cal dir, que la manera sobre com s’ha tractat la qüestió de Catalunya, presentada com a l’enemic interior que serveix per cohesionar el nacionalisme banal de rojigualda i tarda de toros, amb les policies polítiques paral·leles fabricant mentides i destruint reputacions, fa que la unitat d’Espanya estigui avui, més que discutida. Podríem parlar de com es tracta de demagogs i populistes aquells que discrepen d’aquest ordre forjat per un partit polític format per franquistes, amb idees i retòriques polítiques que semblen un “retalla i enganxa” del programa del “búnquer”. Davant de tot això, només puc pensar en una conclusió, que connecta també amb aquell regeneracionisme del 98 que havíem estudiat a l’institut: el fracàs d’Espanya.

el fracàs espanyol no és tant polític com social, no és tant governamental com nacional

Seria fàcil atribuir la responsabilitat a una classe política deshonesta. No penso cometre aquest error. Al cap i a la fi, i en base al coneixement directe de desenes de representants i membres de partits, la classe política no és, des d’un punt de vista moral, ni millor ni pitjor que la gent que representen. Al cap i a la fi, si tenim al capdavant del govern espanyol algú que afirmava que la catàstrofe del Prestige eren només “hilillos de plastilina”, és perquè hi ha un gruix important d’espanyols que ho han decidit així. No penso fer-me el simpàtic, així que penso que si avui mateix Rajoy decidís menjar-se en directe, i en hores de màxima audiència, un bebé, probablement continuaria guanyant les eleccions. En altres termes, el fracàs espanyol no és tant polític com social, no és tant governamental com nacional.

Els historiadors estem per interpretar el passat, no pas per endevinar el futur, fet que és millor deixar-lo en mans de professionals com el Mag Fèlix o Sandro Rey. Tanmateix penso que la moció d’aquesta setmana passarà a la història com a cert punt d’inflexió respecte a la decadència d’un franquisme sociològic que malda per mantenir el control sobre la seva Espanya, i que queda en evidència i desautoritzada davant la societat, si més no, aquella a la qual no li van inocular el virus de la por. La cruel paradoxa és que mentre que el candidat Iglesias anava enumerant les mil i una raons per tal que el PP es dissolgui com a organització i com a  concepte, la suposada gent d’ordre actuava com un akelarre de cuñaos, com una colla de Torrentes sense gràcia, faltant al respecte, amb expressions de fatxenderia barriobajera impròpia de les mínimes regles del civisme i la mala educació. Això cada vegada s’assembla més a aquella peli de Visconti sobre la Caiguda dels Déus.

 

Nota: Càpsula de ràdio del Girona Ara, de Fem Ràdio

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *