Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

3 de juny de 2017
1 comentari

Inquisicions

Vaig sentir vergonya aliena quan aquest cap de setmana, el bisbe de Solsona, Xavier Novell, va haver de sortir escortat per la policia després de la seva darrera missa. Un centenar de manifestants l’esperaven a fora per increpar-lo. Feia dies, havia afirmat que l’homosexualitat estava relacionada amb certa negligència educativa per part de les figures masculines en la família. Personalment, la seva opinió em sona a “l’astrologia és una ciència”, o “el canvi climàtic és una invenció dels ecologistes”, tanmateix la imatge d’una multitud que el cridava i insultava, i posteriorment les diverses mocions i crides a què es retractés de les seves afirmacions em recordaven precisament a una institució eclesiàstica del passat, la Inquisició, que havia estat creada expressament per vetllar sobre l’ortodòxia de la doctrina.

Mesos enrere, un autobús d’Hazte Oir, una organització catòlica contrària a l’homosexualitat, també havia estat rebut amb hostilitat i prohibicions. Allò que hagués passat desapercebut si ningú no hagués parat atenció, va esdevenir una tempesta mediàtica que va permetre assolir els objectius de l’entitat: visibilitzar-se. Per la banda contrària, vaig percebre un grau d’intransigència preocupant entre el moviment LGTBI, acompanyada dels aplaudiments de bona part d’allò que, per mandra, aplegarem sota l’etiqueta d’esquerres.

La virulència dels atacs i el linxament públic impedeix un veritable debat sobre qüestions controvertides

Aquests actes, cada vegada més freqüents, els considero un greu error. Discrepo radicalment del Bisbe Novell, tanmateix, els insults, les amenaces i les crides a la rectificació pública em recorda al pitjor de l’estalinisme en els processos de Moscou. La virulència dels atacs i el linxament públic, tenen com a objectiu tàcit desacreditar una persona i les seves idees, i sobretot, impedeix un veritable debat sobre qüestions controvertides. Al cap i a la fi, les societats democràtiques es fonamenten en el diàleg i la convivència de la diversitat d’opinions, en la possibilitat de discussions raonables, en l’intercanvi de punts de vista, i en el respecte a l’interlocutor. Estem assistint, des de fa alguns anys, a la degradació de la democràcia per part d’un poder que elabora lleis mordassa i limita la llibertat d’expressió, encara que també a causa de la pell fina d’alguns col·lectius i de certa incapacitat de mostrar empatia enfront de qui pensa diferent.

Jo que sóc un fan de la filosofia, i molt especialment de Hannah Arendt, vull recordar que la pensadora considerava que la condició de víctima (i ella, jueva perseguida pels nazis, ho havia estat), no conferia cap superioritat moral o otorgava la possessió de la veritat. Per cert, que afirmacions com aquestes van suposar-li també un linxament per part de la seva pròpia comunitat, que certament no sempre havia estat a l’alçada de les circumstàncies, i que sovint havia participat, per acció o omissió, en la “banalitat del mal”.

Jo, personalment, em solidaritzo amb el Bisbe Novell. No per cap afinitat ideològica (sospito que en tenim poques), sinó perquè defenso el seu dret a discrepar de la majoria

Jo, personalment, em solidaritzo amb el Bisbe Novell. No per cap afinitat ideològica (sospito que en tenim poques), sinó perquè defenso el seu dret a discrepar de la majoria, perquè crec que cadascú té dret a sostenir idees contràries a la majoria, perquè no suporto les pràctiques inquisitorials de “penedeix-te, retracta’t, i seràs perdonat”. Perquè sóc un lector d’Ibsen, i m’horroritza això del que fan als “Enemics del poble”.

I em solidaritzo, perquè també fa cosa d’un any, també vaig passar per una situació semblant. En un article a Crític, en què després dels atemptats de Brussel·les vaig escriure que el terrorisme islamista no tenia res a veure amb la religió, sinó que responia a un conflicte intern de la pròpia comunitat musulmana, en què determinats individus la pretenen aïllar de l’entorn per mantenir el seu control, se’m va acudir criticar el suposat vel islàmic, perquè dificultava la integració de les dones en el món professional i la societat d’acollida i suposava una intolerablee eina de control i restricció per part de la comunitat. I “se armó la de Dios es Cristo”. Se’m va acusar d’islamòfob, heteropatriarcal, colonialista, i altres paraules encara no admeses al diccionari Fabra. També em van enviar un membre de la progressia gironina per tal que em retractés i em penedís dels meus pecats, van publicar alguns articles que em difamaven (i no em van voler publicar les rèpliques). Aviam, vist en perspectiva, no va ser tan greu i forma part de l’ofici, quan un està disposat a expressar idees contràries al suposat consens progre. Tanmateix vaig comprovar com la imposició d’etiquetes com “homòfob” o “xenòfob” serveix per expulsar-te del terreny de joc, per impedir qualsevol debat, diàleg, o intercanvi d’idees en què es fonamenta tota societat democràtica.

Penso que bona part de les esquerres està naufragant. Perduda la batalla del relat i incapaç de construir alternatives viables i coherents a aquest capitalisme neoliberal tòxic i hegemònic, prefereix lliurar batalles ideològiques menors. La qüestió de l’opció sexual és una d’aquestes, tanmateix, el pitjor de la intransigència sectària, amb un punt d’estalinià, emergeix i invalida bona part dels postulats ideològics amb els quals sempre m’hi he sentit identificat, aquells que l’anarquista gallec Ricardo Mella va resumir en el seu “la llibertat com a base, la igualtat com a mitjà, la fraternitat com a fi”. Tinc la impressió que els atacs contra Novell ve a dir “la llibertat només per als que pensen com jo, la igualtat només per a les minories, i la fraternitat està sobrevalorada”.

 

Nota: Càpsula al "Girona Ara", de Fem Ràdio.
  1. Un artícle valent.
    Dubto molt de la qúalitat democrática d’una suposada Repúlica catalana (independent) que té com a pedigrí una llei (l’anomenda contra la homofòbia) on l’acusat és un delinqüent fins que no es demostri el contrari.
    Veient el caire inquisitorial d’algunes accions dels ostres polítics, i els intents de posar pals a les rodes a organitzacions que ajuden a les persones amb necessitats (com prohibir, per part d’ajuntaments que s’omplen la boca de “Casa meva, casa nostra”, les taules per demanar diners a la població per poder fer arribar aliments del magatzem de la Creu Roja i Banc d’Aliments a les entitats de repartiment d’aquests aliments), per mi que anem com els crancs…

    Atentament, i molt bona setmana

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!