The dark side of David Caño

David Caño, Nictàlgia, Edicions Terrícola, Granollers, 2017, 83 pp.
La irrupció, fa almenys una dècada, de David Caño en el panorama poètic, va representar una escomesa més entre la saludable demolició de la cursileria noucentista encara amarada en l’imaginari literari del país. Caño, com altres companys generacionals i els seus referents (Cassassas, Castillo,…) venia disposat a esculpir una figura d’ enfant terrible, tal com exigeix l’obligació d’ésser anarquista als vint anys. Ara, que ja s’acosta als quaranta, probablement manté usos i costums llibertaris, tot i que més matisats. Si més no, l’etapa experimental a la recerca d’emocions poètiques noves, sembla deixar pas a certes dosis d’introspecció, potser menys extremes, encara que no menys significatives i profundes. De fet, la trajectòria poètica constant, que implica l’exposició pública continuada, la fusió amb el món de l’espectacle, no l’exonera de la seva funció pedagògica inicial que comporta aprenentatges significatius.
Superat ja el moment vital en què ens ha estalviat una romàntica mort prematura i un cadàver exquisit (com, de fet va passar més freqüentment en la generació anterior), Caño es prepara per penetrar en la terrible etapa de la maduresa poètica (i qui sap si personal) que el fa acostar-se perillosament a la sensibilitat estil Joan Margarit i a l’abús del pretèrit imperfet. De fet, Margarit, fa una excel·lent metàfora de la barca que apaga el motor i es mou, en el silenci de la nit, i per inèrcia, vers el port on esperen les amarres.
Nictàlgia té aquest element d’entrada nocturna en el terreny agredolç de la introspecció. Poemes més foscos (que l’editor ajuda a situar a partir d’un volum de tapes negres i planes grises), en què l’amor i la mort (Eros i Thànatos) generen una dialèctica nocturna i nostàlgica (d’aquí el títol i leiv motiv omnipresent en les 83 planes). L’escenari, coprotagonista dels amors fallits i fosos al pou de la memòria, és Barcelona, no pas com a decorat, sinó com a protagonista inquietant, exigent, arbitrari, imponent, fascinant i cruel. L’amor, des de la perspectiva del pretèrit imperfet, és dolor plaent, o plaer dolorós. La mort és la presència espectral de tantes barcelones difuntes, amb aquell punt dessolador del Dublín de James Joyce, o el món perdut de Stphan Zweig. Una Barcelona espectral que també és la meva, i que tan magistralment fou il·lustrada al Game Over de David Castillo, un altre dels referents que apareixen sota la forma d’ombres noctures.
Probablement, David Caño continua essent tan anarquista com als vint anys. Si més no, en aquest volum poètic, es teixeix una bandera negra i vermella. Negra de l’amargor del passat perdut, de la nostàlgia -gairebé saudade- del que no va poder ser, i vermella de les continuades referències a la sang. Sang que regalima en les cicatrius del passat, en el tatuatge del record, en el dolor del desig.
L’amor que apareix a Nictàlgia és poblat d’ombres. I aquí, la de Bauman és allargada. Parlem de sexe casual, despullat de tot romanticisme i dels bons costums, un amor brutal, al més pur estil Vicent Andrés Estellés, amb un component de consum nihilista, on sovint és més una obligació de l’instint que una elecció raonada. La Barcelona sexualitzada de Caño, salvatge i clandestina, no és la de l’amor lliure, sinó -en termes de Marina Garcés- amor liberalitzat. I aquesta estranya sensació de Neil Postman, d’estimar (i divertir-nos) fins a morir. Aquesta pràctica, si més no en la dimensió literària, ens dibuixa certa angoixa existencial, aquest malestar contemporani de la insatisfacció com a forma de viure, en altres termes, la “nicstàlgia”, una nicstàlgia amb cert aroma de retropia.
Les formes, en Caño, han canviat. Els continguts s’han anat sofisticant. Tenim un Caño menys lúdic i més lúcid, menys ludista i més tràgic. És com, si de cop, hagués penetrat en la foscor. Com si de cop, com Lou Reed, es passegés pel “Dark side”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*