Becaris

L’escàndol aixecat per Jordi Cruz i les condicions en què es troben els seus becaris -sense salaris, sense conveni, en una situació que podria recordar l’esclavatge modern- ens hauria de fer reflexionar sobre les persones que acaben fent pràctiques sense, o gairebé sense remuneració, i com alguns se n’aprofiten. En el fons, estem parlant d’un fenomen massa estès, l’explotació laboral, que malgrat que resulta delictiva i tòxica per a l’economia i la societat del país, no fa remoure massa consciències, sinó que sembla integrat en certa tolerància respecte els abusos en el món del treball. Cruz, fins i tot, fa servir el seu poder televisiu per defensar, amb molta barra, aquesta modalitat de fer servir mà d’obra gratis aprofitant-se de la fama i de la bombolla mediàtica i gastronòmica, com si, a la manera d’un 007 de l’Star System, gaudís de llicència per explotar.

Tot plegat ens hauria d’ajudar a pensar en el concepte “empresari”. Entenc que entre la majoria dels nostres oients econòmicament actius, la majoria seran assalariats, encara que probablement n’hi haurà uns quants autònoms (forçats o voluntaris) i petits empresaris. En una societat amb certa tendència a la manca de rigor, a la tolerància respecte a la petita o gran irregularitat, a certes arbitrarietats de poder, s’ha propiciat certa confusió respecte a la figura de l’empresari. S’entén que aquest, a canvi dels riscos assumits, té alguns drets a obtenir alguns beneficis superiors a la resta de la societat. Tanmateix, la seva situació, en bona part dels casos, més satisfactòria que la dels treballadors, també comporta una evident responsabilitat cívica davant la societat. La figura de l’empresari, en un entorn ideal, hauria de correspondre la d’un individu amb certes habilitats emprenedores, que contribueix a la prosperitat col·lectiva a còpia d’inventiva, iniciativa, capacitat d’oferir productes i serveis de qualitat, a preus competitius i que comportarien condicions laborals i salarials dignes als empleats que ho fan possible. Tanmateix, al nostre país hi ha un passat tràgic d’impunitat i oportunisme, de privilegis heretats, que feia sovint creure a qui tenia una posició de poder, que això li concedeix carta blanca per aprofitar-se’n. En una Catalunya de poder asimètric, de molta distància entre qui remena les cireres i qui no, ésser cap o responsable d’una empresa o negoci fa que molts Jordi Cruz caiguin en la temptació del negrer, i a sobre, reivindicar-se com si estiguessin un favor als esclaus.

Objectivament, no té sentit que un economista, un advocat, un periodista, no pugui començar a cobrar per treballar quan s’acabi de graduar

Tanmateix, la qüestió dels becaris va molt més enllà de l’explotació. Ens explica Owen Jones, un dels sociòlegs britànics més clarividents, que aquest sistema de treball gratuït (teòricament de formació) representa un mecanisme més de reproducció de les desigualtats. En el passat, i parlo de la meva generació, la majoria de les classes treballadores, no podia arribar a la universitat perquè les famílies no podien esperar a demorar l’entrada en el mercat laboral. Només les classes benestants podien permetre’s mantenir els seus fills improductius fins ben entrada la vintena. Ara, en un moment d’atur juvenil creixent i global, i amb percentatges de titulats universitaris que representen prop del quaranta per cent dels nois i noies de vint-i-cinc anys, fer de becari representa allargar artificialment l’etapa formativa, i de manera fraudulenta, fins passats els trenta. Hi ha molts pocs individus o famílies que es permetin aquest luxe, que potser han d’acceptar treballs mal remunerats en àmbits per sota de les qualificacions. Segons Jones, aquest allargament de l’etapa formativa no té altre sentit que eliminar la competència potencial de les classes mitjanes i treballadores per tal de perpetuar les diferències socials. Objectivament, no té sentit que un economista, un advocat, un periodista, no pugui començar a cobrar per treballar quan s’acabi de graduar.

Fer de becari als vint-i-cinc o trenta anys, no és formació, és frau. I empresaris que se n’aprofiten, no són empresaris, sinó delinqüents

El sistema de becaris, és doncs, injust. Tret que algú pretengui ressuscitar l’esclavitud, el treball s’ha de remunerar. Tret que algú pretengui ressuscitar el feudalisme, aquesta remuneració ha de ser justa i permetre una vida digna i una carrera professional òptima. Les assimetries i injustícies que comporta el capitalisme desbocat i descontrolat incita a l’abús de qui té el poder respecte de qui no té altra cosa que la seva formació, joventut i entusiasme. Fer de becari als vint-i-cinc o trenta anys, no és formació, és frau. I empresaris que se n’aprofiten, no són empresaris, sinó delinqüents.

 

Nota: Càpsula de ràdio alhttp://femgirona.cat/?powerpress_embed=55775-podcast&powerpress_player=mediaelement-audio"> Girona Ara, de Fem Ràdio
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*