Noves espiritualitats

Com ha passat a bona part de la meva generació, vaig néixer com a catòlic, vaig passar pels sagraments de l’eucaristia i la confirmació, vaig impregnar-me de valors cristians, i, a partir d’un procés de reflexió i construcció personal, vaig anar allunyant-me de l’església, a mitges entre la condició d’un no practicant, i cert –i matisat– agnosticisme intel·lectual. En bona mesura, la meva història és la de molta gent de ciutat, allà on l’absència de control social permet viure còmodament aquesta abstenció de culte, on l’assistència a les esglésies sol vincular-se a esdeveniments socials (batejos, casaments, i malauradament, enterraments en proporció creixent) o experiències culturals.

A diferència de la meva germana, que va anar a una escola de monges, mai no m’he sentit temptat per l’anticlericalisme. Ans al contrari, l’assignatura de religió se’m donava molt bé a l’escola, potser degut a la seva dimensió filosòfica, potser perquè sempre m’han interessat els aspectes espirituals de l’individu. Posteriorment, a la Universitat, certa atracció per la història de l’art, la música i la filosofia em va fer valorar molt positivament els aspectes culturals associats a la historia de l’església, amb un patrimoni de pensament remarcable. Com tot, en aquesta vida, els excessos i sectarismes associats a una història de conflicte per l’hegemonia espiritual, la material, i la peculiar relació amb el poder van fer que l’església perdés autoritat pública, i fins a cert punt, també moral. En el nostre cas, la relació amb el franquisme, certa mentalitat ultramuntana, un excés rigorista i algunes sobredosis d’intransigència han fet que una institució que forma part intrínseca dels nostres referents culturals i antropològics s’hagi devaluat en la societat contemporània.

En les darreres dècades, el percentatge d’ateus i agnòstics està disminuint

El resultat és descoratjador. Aquesta Setmana Santa, el Diari Ara publicava un ampli reportatge sobre la reculada en la pràctica religiosa i l’allunyament social de la institució. La paradoxa és que aquesta és una evolució, al nostre país, que contrasta amb el que s’esdevé al món. En les darreres dècades, el percentatge d’ateus i agnòstics està disminuint, i de fet algunes projeccions demogràfiques consideren que del 2010 al 2050 aquest minvarà del 16% al 13%, enfront del manteniment del cristianisme (al voltant del 33%) i una progressió, sobretot via demogràfica, encara que també conversions, d’un islam que passaria de representar el 23% al 30%, segons el prestigiós i progressista laboratori d’idees Pew Research Center.

No m’estranya. La globalització està actuant com un dissolvent dels llaços socials naturals i comunitaris, com es queixava el recentment traspassat sociòleg Zygmunt Bauman. La reducció de les relacions humanes a una lògica de mercat, en què cada individu actua com a empresari de sí mateix (Christian Laval) en una despietada competició darwiniana, i en què els afectes semblen una experiència de consum (mirem, sinó les diferents apps per lligar) fa que els individus, emancipats de la col·lectivitat, de les antigues xarxes de protecció i seguretat, restin fràgils i vulnerables, sense res que les lligui a la comunitat, o sense uns valors sòlids que n’orientin la conducta. I sovint, la religió pot actuar com a catalitzador de la resistència enfront aquests processos històrics.

Als Estats Units les diverses esglésies representen el poc que recorda a una mínima xarxa de protecció social i d’instrument de cohesió comunitària

En aquest sentit, la pràctica religiosa representa la possibilitat d’ancoratges socials i morals; la idea de poder formar part d’una comunitat, i alhora, disposar de certes orientacions en el capteniment quotidià. Em vaig adonar clarament d’això als Estats Units, paradigma de la globalització elevada al paroxisme, en què les diverses esglésies (per cert, amb una refinada estructura d’empresa que competeix pel mercat espiritual) representen el poc que recorda a una mínima xarxa de protecció social i d’instrument de cohesió comunitària. Molta gent fa servir les diverses esglésies i franquícies religioses com a espai de sociabilitat, com a nexes interpersonals que permeten fer contactes, per activitats d’oci, i perquè tothom requereix d’espais on poder descansar de la despietada lluita per la supervivència de la selva neoliberal, en la poc freqüent situació de sentir-se formar part d’un tot. En el cas llatinoamericà, on les polítiques globalitàries ja fa dècades que van sacsejar les estructures internes de la societat, les diverses esglésies evangèliques, no només ofereixen consol espiritual, sinó també promoció social i prosperitat econòmica. L’expansió a països com el Brasil o regions com Centreamèrica tenen la seva lògica, perquè en un univers caòtic d’economia informal, traduït en un profund desgavell en les estructures familiars, la pràctica religiosa, especialment en el rigorisme evangèlic potencia capteniments bàsics (deixar de beure, evitar la promiscuïtat, fer responsables als pares de família) que, acompanyat d’acumulació de capital social, permet millorar les expectatives materials i socials.

Una altra història és la reinvenció de l’islam que apareix sovint associat als diversos suburbis europeus. Amb dificultats d’integració en un entorn desconegut, en el trauma que significa el traspàs de societats patriarcals i comunitàries a un dur individualisme occidental, el replegament interior i comunitari, amb certes dosis de ritualització religiosa, apaivaga les angoixes que representa un entorn exterior viscut com a hostil. En certa mesura, la renúncia a la individualitat té com a premi la protecció comunitària; la renúncia a les incerteses de la llibertat, té la recompensa de les certeses sòlides (malgrat que falses) de la fe.

Els renaixements religiosos que es preveuen per a les properes dècades, tenen poc a veure amb l’espiritualitat, i molt amb una reacció enfront a un món cada vegada més despietat i insegur

En resum, la religió, els previsibles renaixements religiosos que es preveuen per a les properes dècades, té poc a veure amb l’espiritualitat, i molt amb una reacció enfront a un món cada vegada més despietat i insegur. En aquest sentit, les esquerres, amb aquella dimensió liberal primigènia, no sempre ha estat a l’alçada de les circumstàncies i ha tendit a menystenir les raonables i naturals preocupacions espirituals de la gent. Les esquerres i el progressisme s’han sentit incòmodes davant les inquietuds de transcendència de les persones reals. La irracionalitat profunda que marquen les creences religioses, ha estat contestada sovint per una freda racionalitat que no és capaç d’atorgar protecció enfront els atzars de l’existència o les contradiccions personals. Fins i tot, els intents de succedani d’esdeveniments com enterraments o batejos laics no semblen poder competir amb l’aparell cerimonial de les religions institucionalitzades.

Potser el problema que tenim a casa nostra, és que les esquerres no han tingut massa altra relació amb l’església catòlica (l’hegemònica, malgrat tot) que el rebuig o la incomprensió. En altres termes, s’ha deixat una cosa tan seriosa com la religió a l’adversari polític i ideològic, i s’ha abandonat l’espiritualitat a la seva sort. L’església és una cosa prou seriosa perquè precisament assumeixi la seva responsabilitat comunitària en la solitud i en els marges polítics. Perquè, certament, i a diferència d’altres esglésies protestants, la incomoditat de l’estructura institucional de l’església enfront el món modern també està arrossegant-la als marges de la societat, amb uns feligresos cada vegada més grans i uns quadres cada vegada més allunyats de la realitat quotidiana.

Ja sé que sóc un desastre de profeta, tanmateix, el meu olfacte d’historiador em porta a pensar que en un futur no massa llunyà, veurem desvetllaments religiosos. La pràctica anirà a més. Fins i tot, en un món amb major accés a la informació, més coneixement i ciència, ens podem trobar amb la paradoxa de persones internament agnòstiques, que tanmateix, formin part d’alguna agrupació religiosa. Agrupacions no aplegades entorn de la fe, sinó de la necessitat de reconeixement mutu i també, i això és important, de codis morals més clars que serveixin de guia de comportament individual i col·lectiu. De fet, bona part de moviments com el veganisme, les filosofies orientals, el flirteig amb budismes o l’autoajuda no deixen de ser succedanis d’una religió que, en el moment actual sembla no trobar el seu lloc ni la seva identitat.

Calen uns valors sòlids que puguin guiar el comportament responsable dels individus

Jo, que en el fons, per molt que em consideri culturalment d’esquerres, en el fons sóc força conservador, difícilment em sortiré del club on em van ficar als pocs dies de néixer i on sóc inscrit. Potser no arribi a tenir mai fe, que entenc que és un do, més que una elecció racional, tanmateix això no implica que no hi estigui d’acord amb la idea que calen uns valors sòlids que puguin guiar el comportament responsable dels individus. I en aquest sentit, el cristianisme, des d’un punt de vista filosòfic, em sembla prou vàlid, especialment pel que fa a les pautes morals (malgrat certa obsessió insana pels pecats de malucs cap avall) Tanmateix, el catolicisme ha de fer una profunda transformació. No es pot demanar a l’església que renunciï als seus principis fonamentals, tanmateix sí que és possible que adopti formes més democràtiques, o que acabi amb pràctiques prou irracionals, com la qüestió del celibat obligatori per als seus professionals, o que acabi amb l’estúpida negativa al sacerdoci femení. De fet, el catolicisme ho té magre si renuncia a un “aggiornamento” sense mancar a la seva coherència.

 

Nota: Article publicat a la revista Barret Picat
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*