Espai de Dissidència

Els francesos tenen el defecte i la virtut d’intel·lectualitzar-ho tot. Les seves polèmiques, les seves revolucions, els moviments tectònics a l’interior de les seves fronteres posseeixen un to profètic que justifica l’atenció que hi dediquem i l’atracció que ens inspira qualsevol dels seus esdeveniments i debats. En termes més contemporanis, podríem dir que els francesos són els amos del “trending”, anticipadors de tendències que fa que França sigui més que un país.

Com en una pel·lícula d’Erich Rohmer, la primera volta de les eleccions presidencials d’aquest diumenge, ens obliguen a manenir una llarga discussió a l’entorn d’una taula, en un dia assolellat de primavera amb presència de persones contradictòries i de tot pelatge. Com en les pel·lícules que sovint ens posen al cine Truffaut, les discussions i polèmiques són profundes i alternen allò sublim amb allò ridícul. Sobretot, ens duen vers el terreny de la paradoxa, a cavall entre el drama i la comèdia.

Macron, representa les causes del “Malheur”; Lepen, les seves conseqüències

Els francesos han decidit que la presidència del seu país ha de ser disputada entre dues persones que representen la cara de la mateixa moneda. La moneda no és pas l’euro, sinó una unitat monetària que cotitza a l’alça a les societats occidentals: es diu “Malheur”, i en una matussera traducció podria assimilar-se a “malestar”, encara que és difícil de tenir una definició concreta. Podríem parlar de tristesa, nostàlgia, emprenyament, ressentiment, sensació de pèrdua, pessimisme i moltes altres coses de sensació difusa que els porta a pensar que el futur serà un país hostil. Ambdós candidats, com dèiem, són anvers i revers d’aquest malheur. Macron representa la causa; Lepen, les conseqüències.

Anem a pams. Macron és el típic representant de les elits financeres (abans de dedicar-se a la política, havia treballat a la Banca Rothschild, un dels símbols de la insolència dels superrics), va ser un ministre d’economia especialment tòxic, amb un seguit de reformes que desprotegia els febles i blindava els forts, que transferia drets dels treballadors al sector financer. La desregulació, les retallades i privatitizacions van ser les mesures quotidianes i materialització dels mantres del consens de Washington, que explica que aquest jove sense partit sigui el nen mimat dels organismes financers internacionals, del psicòtic Schlaube (responsable del genocidi econòmic contra els grecs), dels medis colonitzats pel poder financer, i de les grans fortunes globals. En altres termes, gent com Macron és la responsable que s’esvaeixin les antigues seguretats laborals, de les deslocalitzacions empresarials, de les rebaixes fiscals als ultrarics, de les retallades als serveis públics, o de les plagues de llagostes econòmiques al més pur estil Uber o Airbnb dins les societats occidentals. Macron i els seus són causants de la creació d’un exèrcit de treballadors emprenyats i ressentits de perdedors de la globalització.

A l’altra banda,  trobem la Marine Lepen. Lepen ha estat capaç d’atreure els agreugats i catalitzar el seu ressentiment Tanmateix, és, ras i curt, una oportunista. Ha reprès la bandera del vell reaccionarisme de llarga tradició francesa, aquell esperit a mitges entre Chateaubriand i Pétain, i ha anat readaptant el seu conservadorisme social a còpia de fornir els seus rengles de milions de perdedors de la globalització, milions de persones de les quals el sistema se’n desfà sense car recança. Ara bé, queda ben clar que el Front Nacional se sent incòmode amb els sectors socials depauperats per la globalització, i que en la seva estratègia política no hi ha lloc per atacar contra les causes del malestar (un neoliberalisme descontrolat), sinó per descarregar la ira contra les seves conseqüències (especialment quan les conseqüències tenen la pell més fosca).

Macron es carrega l’ “égalité”, Lepen, la “fraternité”, Valls fa temps que es va carregar la “liberté”.

Macron i Lepen semblen destinats a carregar-se tot allò que quedava de bo a l República Francesa: Macron està en contra de l’égalité; Lepen, en contra la fraternité. Manuel Valls i les seves obsessions per la seguretat, ja fa temps que es va carregar una liberté que no pot existir sense la concurrència dels altres dos vértexs del triangle.

L’escenari de futur és carregat d’incerteses. La lògica política, i l’esforç dels mitjans de comunicació sembla que faran guanyar Macron, tot i que una Lepen amb més d’un 40% de suports podria suposar un quinquenni de grans tensions internes al país veí, que ben segur, irradiarien més enllà d’unes fronteres més tancades. Podríem assistir a una França durament dividida. O, potser, dues Frances enfrontades al carrer i les institucions: la França de les causes del malestar, contra la França de les conseqüències negatives de la globalització.

Nota: càpsula setmanal del Girona Ara, de Fem Ràdio.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!