Solucions reals per a problemes reals

El suposat procés de participació del projecte “Ara és Demà”, intent del Departament de posar les bases d’un nou sistema educatiu, està esdevenint un fracàs. Ho és, perquè en fa un diagnòstic esbiaixat de la realitat, i perquè tracta d’aportar solucions prefabricades als laboratoris d’idees neoliberals a problemes falsos. Es veu d’una hora lluny que els constructors de discurs manipulen els fets per tal de presentar reformes privatitzadores en la línia del que havien estat els seus immediats precedents: el Pacte Nacional d’Educació (2006) i la LEC (2009), juntament amb les dramàtiques retallades i desregulacions aplicades entre 2010 i 2017. La idea general, elaborada des dels miralls dels catastròfics sistemes educatius anglosaxons és el d’inocular el virus de la competitivitat en el conjunt del sistema: alumnes, docents, famílies, escoles, han d’esdevenir “empresaris de sí mateixos” en una lluita darwiniana amb uns pocs elegits, i una munió de perdedors. Convé recordar als lectors que el sistema educatiu nord-americà, no és tal sistema: és una concatenació d’experiències educatives diverses, amb escoles estil google, sense horaris ni espais definits; home schooling, o centres de règim gairebé penitenciari amb detectors de metalls. Els resultats tampoc són res de l’altre món, tot i que no és necessari: Estats Units sempre podrà importar talent d’arreu del món, inclòs el que forma el nostre sistema educatiu tal com el tenim ara.

Tanmateix, l’Ara és Demà té la virtut d’haver despertat el debat educatiu, d’haver suscitat converses pedagògiques que semblaven adormides. No parlem d’experiències de suposada innovació, acadèmicament febles i vinculades a certa sensibilitat “hípster”, sinó de recordar els veritables problemes que es poden resumir en fets constatables.

El primer, és econòmic. La desinversió endèmica és l’alfa i omega dels problemes, condicionant de la resta. No es pot demanar ser Finlàndia a qui aporta, des de fa dècades, percentatges de PIB a l’educació pròpies de Laos o Paraguai. El pressupost és l’expressió màxima de la política educativa i mostra les intencions dels legisladors.

El segon és l’existència d’un parc públic d’edificis escolars que requereix d’una renovació i planificació urgent. A comarques de Girona, tres de cada deu centres tenen barracots. Molts instituts i escoles, construïts durant l’expansió demogràfica de les dècades de 1960 i 1970 són de qualitat lamentable, els criteris arquitectònics de moltes construccions recents són discutibles, i precisament edificis infradotats, que s’han quedat petits, sense espais comuns, no estimula precisament experiències educatives imaginatives. El fet que, a més, bona part de centres concertats i d’elit disposin d’equipaments envejables fa sospitar que la mala qualitat arquitectònica de la pública respon a una política deliberada de discriminació.

Lligat a això, lloc tenim el fenomen de la doble xarxa entre centres públics i concertats (tot i que la dinàmica competitiva en què entren alguns de públics fa que es comenci a parlar de triple xarxa). Més enllà de pretextos o excuses (idearis, vocació de servei,…), negocis educatius privats amb diners públics és allò que se’n diu competència deslleial: competència per aconseguir els millors alumnes i famílies, i deslleial per la intenció de bastir bombolles de classe mitjana en un país on el 33% dels menors és en risc de pobresa (i en alguns barris o localitats, un 80%). Per tant, tenim un sistema on la lògica de guetos pot acabar per fer rebentar la cohesió social del país. Si no hi posem remei a la dualitat del sistema, pagarem un preu terrible en poques dècades. Potser ja ho estem fent…

La inestabilitat normativa és un altre dels grans mals del sistema, que, al seu torn és conseqüència de la manca de consens entre la comunitat educativa i la gran desconfiança mútua entre els seus principals actors. La classe política es malfia de famílies i docents, i segueix directrius d’organismes com l’OCDE, que persegueix sotmetre l’escola als interessos de les empreses.

Després trobem altres problemes, potser més fàcils de reconduir, com ara una formació inicial millorable, una de permanent pràcticament desapareguda, i un estat de moral del professorat tocat per la crisi, les retallades, les pèssimes condicions i les contradiccions entre expectatives socials i la dura i la crua realitat de no disposar de prou mitjans per tirar endavant el sistema. També, esclar, hi ha la frustració de no ser mai escoltats: els docents sabem perfectament com millorar les coses; menys alumnes per classe, més autonomia a l’aula, més tasca col·laborativa; i tanmateix es troben davant d’una administració indiferent a les necessitats de la ciutadania.

Tanmateix, l’amenaça més gran (i a la qual contribueixen les idees subjacents dels “Ara és Demà” i similars), és la progressiva dissolució del sistema educatiu. Amb la coartada de la innovació o l’autonomia pedagògica, l’escola pública està passant de ser columna vertebral de la formació i la cultura a una lògica de taifes disgregades i en competència les unes amb les altres, amb experiències poc intercanviables i contradictòries, amb alguns projectes educatius que sota el pretext de la innovació busquen vendre un producte per atreure les famílies de millor “background” cultural.

La política educativa ha d’aportar solucions reals a problemes reals. I, ara per ara, la cosa passa necessàriament per triplicar el pressupost d’educació (del 2,08% al 6% del PIB que recomana l’OCDE); per establir una entesa real de la comunitat educativa, per construir i reformar escoles i instituts i eliminar guetos, o per acabar amb la pobresa de molts dels nostres alumnes. Dels problemes existencials ja en parlarem quan tinguem una infraestructura pròpia d’un país desenvolupat.

 

Nota: Article publicat ahir al suplement educatiu L'Aula, del Diari de l'Educació
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*