Espai de Dissidència

No sé fins a quin punt els llops solitaris, o els sonats organitzats per fer mal en nom de la religió han llegit Dostoievski o Nietzsche, tanmateix, les seves accions són la constatació pràctica de com es pot barrejar el mal amb justificacions ideològiques o vagament filosòfiques, com les creences poden servir de justificació per a les males accions o un pensament pervers, com fer servir la raó de la força amb pretextos divins.

Els atemptats d’aquesta setmana, com els dels darrers mesos requereixen unes anàlisis profundes que difícilment s’entreveuen entre la necessitat de la condemna i l’abominació. Sobre els fets en sí, i els rerefons, acostumen a dir-se i pensar-se moltes tonteries a banda i banda. Tanmateix, una cosa queda clara: l’islamisme no té res a veure amb la religió. Es tracta, ras i curt d’una ideologia política totalitària que fa servir la religió com a coartada ideològica.

Com tota ideologia política, aquesta persegueix uns objectius polítics i materials: assolir el poder i modelar la societat a la seva imatge i semblança. Com tota creença es fonamenta en la falsificació de la història, la manipulació de la realitat, la conversió de l’anècdota en categoria i el reclutament de partidaris entre individus vulnerable i amb problemes d’identitat, o simplement, entre els oportunistes. A fi de captar partidaris, es fabrica el relat que els mals dels països musulmans tenen a veure amb la perversa intervenció occidental, el colonialisme o el racisme i marginació massiva dels musulmans. Parlen de tornar als orígens religiosos, quan en realitat és pura història reinventada respecte als seus interessos. Manipulen els textos religiosos de manera barroera (el tema del vel és un exemple de com interpretable esdevé un dels pilars teològics que té com a missió aïllar les dones musulmanes de les societats occidentals). Finalment, fan servir la por com a arma de guerra. Goebbels no ho podria fer millor.

I tanmateix, si fem una mirada rigorosa, no és difícil desmantellar la seva propaganda. Si bé és cert que algunes potències han intervingut en països musulmans, ho han fet d’acord amb criteris geopolítics, com arreu del món, i sense cap interès per fer guerres santes que formen part de l’imaginari malalt d’alguns. El racisme a Europa és un fet constatable, tot i que en molta menor mesura que la resta del món, especialment en molts països àrabs en què, a diferència d’occident, aquest és institucionalitzat i la discriminació respecte a persones d’altres confessions és reglat als seus sistemes jurídics.

La paradoxa, i convido als oients a llegir el magnífic llibre de la periodista empordanesa Anna Teixidor “Combatents en nom d’Al·làh”, és que els islamistes fan exactament allò que denuncien que suposadament fa occident. Com explica Teixidor, als combatents els prometen casa, salari, dones, terres,… el mateix que es prometia als colonitzadors de tota la història de la humanitat. La pega és que ho han de robar tot. Síria és un laboratori de com ciutadans estrangers destrueixen, saquegen i sotmeten al terror a la població civil… Efectivament, la majoria de membres d’Estat Islàmic són ciutadans europeus, islamistes, que persegueixen allò que critiquen: colonitzar un territori on cometre una neteja ètnica, sotmetre a la població a un esclavatge terrible, jugar als soldats al més pur estil Call of Duty i apropiar-se tot el que poden i que no ha estat seu. Ja poden apel·lar la religió, quan únicament són uns delinqüents amb fila dels dimonis de Dostoievksi o l’esperit del superhome de Nietzsche. I vet aquí la principal paradoxa constatable per l’estadística: les principals víctimes dels islamistes són els musulmans.

Nota: Càpsula de ràdio del Girona Ara, del Fem Ràdio

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!