El pòsit negre de l’Espanya real

El passat dissabte, 11 de març, vaig ser convidat a fer de conferenciant en un seminari sobre exilis i refugiats. Va ser al Museu de l’Exili de la Jonquera, per a un heterogeni grup de joves voluntaris internacionals de diferents països (Sèrbia, Macedònia, Itàlia, Bèlgica, França, Síria,…) alguns dels quals havien fet de voluntaris als camps de refugiats de Grècia, i que tenien com a missió recopilar informació sobre processos històrics similars als drames humanitaris actuals, fet que incloïa l’elaboració d’un documental i una exposició. Tot i que comptava amb fons europeus, aquest seminari era organitzat pel Servei Civil Internacional, una organització internacional gairebé centenària que fou fundada el 1919 per un suís, Pierre Ceresole, que pretenia reconciliar els antics contendents d’una Europa acabada de devastar per la primera guerra mundial, mitjançant projectes comuns entre gent procedent de diversos països. Probablement l’SCI els deu sonar perquè un dels seus membres, Elisabeth Endelbenz fou la coordinadora de la Maternitat d’Elna, un dels episodis més coneguts de la solidaritat suïssa durant la Guerra Civil, i que Assumpta Montellà va donar a conèixer al gran públic. Jo mateix, entre finals de la dècada dels vuitanta i principis dels noranta vaig fer de voluntari en alguns projectes de la branca catalana, que si mal no recordo, va aparèixer per aquí cap a 1982.

Resultat d'imatges de elisabeth eidenbenz

Bé, dissabte em va tocar improvisar una conferència sobre els refugiats i exiliats catalans que van haver de fugir de les tropes franquistes, especialment durant el mes de febrer de 1939. Els qui han patit (o gaudit, segons com es miri) d’una classe de les meves, saben que no em conformo amb una exposició asèptica i concreta. Reconec que tendeixo a cert desordre i que tinc el vici d’anar al fons de la qüestió o interessar-me sobre allò que Fernand Braudel va anomenar “processos de llarga durada” i allò que Quim Monzó anomenà “el perquè de tot plegat”, de manera que després d’aclaparar els meus oients amb un munt d’estadístiques i comentar alguns mapes i documents de l’època, em vaig estendre en algunes qüestions sensibles, com allò que l’historiador de Liverpool, Paul Preston, anomenà l'”holocaust espanyol”, la col·laboració-participació de l’exèrcit espanyol (amb uniformes nazis) en la Segona Guerra Mundial, les deportacions als camps d’Auswitz, Ravensbruk o Bergen-Belsen de més de 9.000 citadans de l’estat atiats pel ministre (i cunyat del dictador) Serrano Súñer, o el llarg exili, el brutal i cavernari règim totalitari de Franco, el treball esclau que beneficià bona part dels precedents de l’Ibex 35, el robatori de nens, les tortures, execucions arbitràries, les causes generals i tantes altres històries que posa Espanya en la “Champions” dels crims contra la humanitat.

Espanya és a la “Champions” dels crims contra la humanitat

No acabava aquí, la cosa. Sempre he pensat que el primer desig de tot refugiat és el del retorn. El retorn d’allò que se’n digué democràcia es fonamentà en uns quants pilars. Un d’aquests, fou la marginació dels exiliats. Podien tornar al país, tot i que per la porta del servei, car la seva presència incomodava a un poder assolit gràcies a un document administratiu, un simple testament redactat per un dictador decrèpit, que assenyalava la monarquia com a hereva i “garantia” que tot restés “atado y bien atado”, mandat que el Tribunal Constitucional segueix amb entusiasme. El segon pilar fou el silenci absolut sobre aquell període negre. El tercer fou la permanència indiscutida, als comandaments profunds de l’estat, dels “vencedors” de la guerra civil, amb una oposició amb vocació de mariatxi.

No hi estic acostumat, com passa a molta gent de la meva generació, a fer xerrades en anglès. Tampoc m’entusiasma, perquè crec que limita la meva expressió. Tanmateix, vaig detectar en els meus interlocutors, la majoria dels qual tenien escassos coneixements sobre la guerra civil, que se’ls posaven els ulls com plats. Em feien repetir algunes de les meves afirmacions, per veure si no m’havia explicat bé, o havia res “lost in translation”, com el fet que aquella mateixa setmana a Alacant, un jutge obligués a restaurar les plaques d’un carrer que es diu “División Azul”, o que l’existència de la monarquia es devia al desig exprés de Franco, que tot eren dificultats o impediments per identificar les víctimes de la guerra, que no s’hagi pogut jutjar el robatori de nens o que cap franquista fos davant cap tribunal i que l’estat actual impedeix que cap tribunal estranger ho faci.

Resultat d'imatges de exili 39

Entenc l’escàndol. La majoria del meu públic de dissabte provenen d’estats fonamentats en l’antifeixisme de 1945, amb governs que tractaven, amb millor o pitjor fortuna, de guarir les ferides d’una època terrible. Aquí , amb les meves paraules, i les fotografies de nens robats i monarques “per la gràcia de Déu” s’escandalitzaven. Era com si l’almirall Dönitz, l’home que Hitler va designar per succeir-lo, hagués reconvertit el Reich en una democràcia homologable, sempre i quan no es qüestionés l’ordre o l’hegemonia nacional-socialista, i no es permetès pràcticament parlar de l’holocaust. Us ben asseguro que l’escàndol va ser majúscul, i que la conseqüència de tot plegat és que, per fi van poder comprendre perquè Catalunya vol esdevenir una República independent, lluny d’aquesta Espanya que permet presentar-se a les eleccions a l’assassí de Guillem Agulló i pretén impedir-ho a Mas, Rigau i Ortega per posar urnes.

 

Nota: Càpsula de ràdio de divendres, 17 de març al Girona Ara de Fem Ràdio.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*