Els morts

El final de Els Morts, de James Joyce, considerat un dels millors relats de la literatura en llengua anglesa, publicat el 1914, resulta d’una melangia estremidora. Després d’un sopar i un ball d’Epifania a una casa de Dublín, entre records, converses i banalitats, quan el matrimoni Conroy és a punt de tornar a l’hotel, algú canta a capel·la The Lass of Augrim, una melangiosa cançó irlandesa. Gretta Conroy, mentre davalla les escales, resta embadalida per la tonada. S’activa un record dolorós que creia desat al pou de la memòria. El seu marit se n’adona que un d’aquells secrets íntims emergeix amarat d’una recança infinita. En el trajecte en el cotxe de cavalls resta muda, mentre, a fora, cau la neu damunt Irlanda. Ja a la cambra, evoca el record de Michael Fury, un noi de disset anys, fràgil i tímid, amb una veu clara i avellutada, amb qui passejava pels camps de Galway quan eren joves. Fury, malalt, es va plantar davant la seva porta una nit de torb, quan sap que ella havia de marxar a un internat de Dublín a continuar els seus estudis. Malgrat que li demana que torni a casa, ell decideix passar la nit sota la nevada, davant la seva finestra. Una setmana més tard, quan ella era al convent, el noi, que cantava sovint The Lass of Augrim, moria, potser d’amor.

Aquesta història fou adaptada al cinema a finals dels vuitanta per John Huston en una versió d’una sensibilitat i bellesa aclaparadora, que youtube ens permet recuperar en tota la seva dimensió. Fou també el testament cinematogràfic de Huston, amb la seva filla Angelica fent el personatge de Gretta. El marit Gabriel, mentre ella s’adorm entre plors, resta desolat per aquella història tan trista, evocant el record dolorós d’aquell noi cantant aquella cançó mentre queia la neu damunt d’Irlanda, reflexionant sobre la mort que arribarà a tots els presents en la vetllada d’aquella nit d’Epifania, inclòs ell i la seva muller, oblidats entre les tombes damunt les quals cauran els flocs flonjos de l’hivern, mentre els acords suaus de velles cançons, potser activaran les imatges d’un passat efímer com els dies que s’escolaren entre el calendari.

Em ve al cap aquest conte de Joyce, com la seva poètica adaptació cinematogràfica, quan aquest ha estat un any especialment trist. Contemplo com la generació dels meus pares, els seus amics, els pares dels meus amics, els veïns amb qui vaig compartir instants que es perden en el passat van desapareixent a poc a poc, amb les seves esperances i frustracions, amb els seus records i les imatges que preservo en la memòria. També han marxat amics, familiars, companys i coneguts de manera prematura, molts dels quals de la meva pròpia generació o encara més joves, sense que ni tan sols hagi pogut acomiadar-me. També em vénen al cap altres morts abans d’hora, persones amb qui havia compartit moments d’intimitat, de complicitats, que dècades enrere van suposar cops morals i afectius importants. Com Michael Fury, van restar colgats sota la neu del temps, i sovint velles cançons, en els moments més inesperats, activen els mecanismes de la memòria i la recança.

Molts historiadors de la literatura veuen precisament en el monòleg de Conroy, poèticament retratat en els minuts finals de la pel·lícula de John Huston, com a la primera expressió d’aquesta tècnica literària que caracteritzà el segle XX, la tristesa i la perplexitat de l’individu enfront del món.

En un món on sembla que ens eduquen per l’instant efímer del present, per fer servir el temps a la manera d’un producte més de consum, constato un analfabetisme sentimental, que em penso que va més enllà de mi mateix i que entenc col·lectiu. Pateixo en silenci els funerals. Com tantes altres persones de la meva generació, no sé ben bé quin paper hi toca jugar. Desconec, o em trobo incòmode amb els convencionalismes de rituals com aquests. Tampoc no m’agrada expressar les emocions. Com diuen en castellà, la processó va per dins. Com a persona introspectiva, més aviat em sento com Gabriel Conroy, que en l’escena final dels morts estableix un monòleg interior sobre el pas del temps, les imatges que resten colgades sota la neu, la futilitat de l’existència, els records efímers i el sentit de tot plegat. Molts historiadors de la literatura veuen precisament en el monòleg de Conroy, poèticament retratat en els minuts finals de la pel·lícula de John Huston, com a la primera expressió d’aquesta tècnica literària que caracteritzà el segle XX, la tristesa i la perplexitat de l’individu enfront del món. Com Gretta, també se m’activen els records dolorosos quan algú, al pis de dalt, canta a capella The Lass of Augrim.

Diuen que els morts viuen en els nostres records. El problema és que, a mesura que ens anem fent grans, els anem acumulant, els morts, i els records. Assisteixo a l’extinció d’una generació, amb uns supervivents que van perdent els amics, els referents, i aquells dies d’abril on compartiren impressions poètiques, sense necessitat de llegir Rimbaud o Joan Margarit.

Resultat d'imatges de La chambre verte

Un altre dels meus referents cinematogràfics és Truffaut. Una de les seves pel·lícules menys conegudes, i tanmateix, des del meu punt de vista, una de les més emotives, és La Cambra Verda. Va ser la darrera aparició de Truffaut com a actor, quan feia d’un redactor de necrològiques que tenia dedicada tota una habitació de casa seva al record de la seva dona difunta anys enrere. Una habitació, il·luminada permanentment amb espelmes, on també tenia penjats quadres i fotografies amb tots els amics i familiars desapareguts, una manera de fer-los viure, si més no, també en aquesta estranya pàtria dels records.

Nota: Article publicat a la revista Barret Picat
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *