Carnaval

Contràriament al que molta gent es pensa, abans de la Revolució Industrial, la gent treballava molt menys que en l’actualitat. Sense uns dies concrets de vacances, el calendari esdevenia un rosari de festivitats cíviques o religioses, els gremis feien restringir l’activitat als seus membres per evitar l’excés de producció, i sobretot, la gent no tenia inoculat al subconscient el virus de la competitivitat ni la productivitat malaltissa dels nostres temps. Això, tanmateix, també implicava una societat on fins i tot les més petites coses eren estrictament regulades, els codis de vestit i conducta eren àmpliament controlats, la vida quotidiana, posada sota vigilància… potser per això es feia necessari moments de trencament amb aquesta certa asfixiant supervisió permanent.

Això, a l’Edat Moderna, tenia un nom: es deia Carnaval, i era un breu lapse de temps, una setmana, en què les petites o grans transgressions, el trencament, ni que fos efímer amb les regles i les convencions, tenia un espai, i sobretot, un temps. L’espai era el carrer, l’esfera pública, les places; el temps era el Carnaval, una setmana de disbauxa en què les regles perdien  sentit, la vigilància es relaxava i l’ordre es capgirava. A mesura que l’atmosfera era més opressiva, més radical era el Carnaval. Al cap i a la fi, l’autoritat sabia que aquella setmana de desordre era la vàlvula d’escapament que relaxava tensions i antagonismes. L’autoritat també sabia que qualsevol intent per controlar el carrer en aquells dies era complicat, contraproduent i perillós. Eren també moments en què els excessos individuals i col·lectius, pel que fa al menjar, al sexe, a la beguda, el ball, la música, i sovint tot alhora, prenien l’espai públic.

Com tot en aquesta vida de correcció política, les festes han estat creixentment controlades i regulades, integrades i assimilades pel sistema. Ara les festes, com el mateix Carnaval, són el sistema. Com deia el filòsof Max Stirner, el que anomenen progrés és el procés pel qual el poder es perfecciona en l’art d’exercir l’autoritat, i esdeveniments com el  carnaval han anat perdent el seu paper de disbauxa descontrolada, i fins a cert punt subversiva. El carnaval és desafiament a l’ordre, els bons costums, el poder, l’autoritat, la moral, i tots els elements que constrenyeixen les aspiracions individuals i col·lectives. També tenen una part fosca, en què els pitjors instints de la gent, al més pur estil dels quadres del Bosco, es manifesten sense recances. Bé, de fet, en els coneguts carnavals de Rio de Janeiro no fa gaire se solien comptabilitzar desenes de víctimes. En el cas pròxim, el fet que el franquisme anés de bracet amb l’església féu que els carnavals tradicionals es prohibissin o desnaturalitzessin en simples balls de disfresses (on les fantasies individuals permeten projectar anhels o il·lusions secretes). El retorn de la democràcia, en canvi, buscà certa recuperació dels carnavals –en realitat, una reinvenció o reformulació de les festes- en què –Oh, paradoxa!- les pròpies institucions públiques; ajuntaments, escoles, associacions de botiguers,…- acabaven promovent sota un format més comercial. En certa mesura, la festa descontrolada per naturalesa, a poc a poc, ha esdevingut una mena d’esdeveniment turístic, un acte social, absolutament controlat, regulat, esterilitzat, del tot desnaturalitzat.

He de reconèixer que no m’agrada el Carnaval. Les multituds m’intimiden i ensumo certa atmosfera de felicitat decretada,  detecto certa artificialitat en els plantejaments i execució de les rues organitzades als pobles, o encara més, per escoles.

Ara bé, entenc que hi ha una part transcendent, gairebé metafòrica. I per això, he de recórrer al gran Vinicius de Moraes, poeta i exdiplomàtic, com li agradava definir-se a un dels pilars de la bossa nova: La tristesa no té fi / la felicitat sí / La felicitat del pobre s’assembla / a la gran il·lusió del Carnaval / la gent treballa l’any sencer / per un moment de somni / per fer possible la fantasia / de rei, o de pirata, o de senyoreta / perquè tot acabi en un dimecres de cendra.

 

Nota: Càpsula de ràdio al Girona Ara, de Fem Ràdio
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*