Espai de Dissidència

Enric Pujol, Josep Tarradellas. El retorn del president (juny-desembre de 1977),  DAU, Barcelona, 2016, 502 pp.

Com explicava Oscar Wilde, l’única obligació que tenim respecte a la història, és reescriure-la. Com a historiador que, a més de lectures, acumulo certa perspectiva històrica i vivència personal, sóc conscient que una de les històries pitjor escrites i que requereixen revisions a fons és la de la Transició. A mesura que passen els anys, a més, surten a la llum documents, arxius o testimonis que obliguen a separar la informació de la propaganda, els fets de la decoració.

És evident, alhora, la importància que té la figura de Josep Tarradellas. Tarradellas és un personatge polièdric, inclassificable, amb una gran personalitat, moltes contradiccions, i un caràcter amb un punt narcisista, circumstància gairebé obligatòria per haver de suportar la càrrega de la presidència de la Generalitat en la llarga travessa de l’exili, i en el terrible desert de la Transició. A diferència d’altres personatges històrics, Tarradellas, conscient de la seva dimensió i transcendència històrica, ho escrivia tot. Els seus arxius, que tot just es comencen a explorar amb certa profunditat (i que la seva classificació i administració requereix d’una feina titànica, al front de la qual hi ha una de les poques arxiveres conegudes pel seu nom, Montserrat Catalán), són llegendaris, una eina imprescindible per a conèixer temps convulsos.

És per tot això que cal destacar el llibre sobre el Tarradellas que retorna, que acaba de publicar DAU, en una edició elaborada per l’historiador figuerenc Enric Pujol. Pujol fa una reconstrucció acurada de les actuacions, maniobres, entrevistes i accions polítiques que fa el president des de juny fins a desembre de 1977, sis mesos que Catalunya va viure perillosament. En aquest llibre, que compta amb un monumental apèndix documental, ens trobem davant les dimensions i limitacions del moment que va des d’unes eleccions on Catalunya protagonitza, en termes d’Andreu Mayayo, la “ruptura catalana” en les eleccions del 15 de juny (amb una aclaparadora victòria de les esquerres), fins a finals d’aquell any clau de la Transició, en què la Generalitat restaurada és ja una institució recuperada i assentada (damunt unes fràgils bases) i l’únic espai institucional legítim, capaç de reivindicar la legitimitat republicana en contra del règim monàrquic postfranquista que encara ha de dibuixar-se constitucionalment.

El relat d’Enric Pujol, nomenat recentment membre de l’Institut d’Estudis Catalans i un dels més reputats historiadors del país, no estalvia cap de les maniobres, conspiracions, temences, reculades i accions arriscades que acaben per portar la restauració (més aviat legalització en el marc normatiu hispànic) de la Generalitat al territori del Principat. Abans del retorn d’octubre de 1977, es produeixen moltes anades i vingudes, exploracions, entrevistes, càlculs, proves, iniciatives i sabotatges dignes de la millor ficció política. Al final, un pacte. Un pacte en què Tarradellas, amb més aparença que poder real, aconsegueix la victòria moral de poder retornar com a president, de poder retornar a Barcelona la presidència durant la llarga marxa de l’exili. Una victòria, pírrica si ho mirem en la perspectiva actual.

No hem d’oblidar que aquella maniobra arriscada, en què van caldre renúncies, persones com Suárez, que no entenia Tarradellas ni la generalitat, va apostar per una restauració institucional que implicava acceptar la legitimitat republicana en una monarquia postfranquista. Els anys posteriors es van produir els reeixits intents per desmantellar aquesta obra, amb episodis com el “Café para todos”, l’intent de dilució de la qüestió nacional, el retorn del franquisme desacomplexat (amb Aznar i Rajoy) i la claudicació de l’esquerra i la seva caiguda voluntària al pou del conservadorisme.

Vist en perspectiva, i amb el bon feix documental que aporta l’obra, és un dels llibres imprescindibles per conèixer en profunditat una Transició, ni tan modèlica com els seus defensors reivindiquen, ni tan tramposa com alguns dels seus crítics denuncien. Perquè, desenganyem-nos. El problema no és el període 1975-1983, sinó la involució posterior, i l’actual.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!