Inclusió educativa?

 

Qui porti alguns anys en el món de l’educació coincidirà que una de les constants del sistema educatiu és l’impúdic contrast entre la retòrica de les bones intencions i la real impossibilitat d’atendre adequadament els alumnes amb majors dificultats. Quan vaig començar a fer de mestre, cap a finals de la dècada dels vuitanta, s’estava produint una certa revolució a l’hora de tractar aquells nois i noies amb discapacitats severes que eren a centres específics, i escolaritzar-los a l’escola ordinària. S’entenia que, amb els recursos suficients, la “integració” (en llenguatge coetani) implicava un benefici mutu entre la persona afectada i el propi sistema educatiu, que esdevindria així més flexible i adaptable a les necessitats de l’alumne, i interpel·lava la societat amb l’objectiu de la normalització de la diferència.

En un sistema educatiu en què es tendeix a avaluar-ho tot, no tinc massa clar que, tres dècades després, s’hagi analitzat de manera profunda aquesta política. La sensació és agredolça: certament, la societat i l’escola es van beneficiar de l’experiència, i probablement moltes famílies i antics alumnes poden sentir-se contents de sentir-se partícips d’un país que ha après a acceptar i integrar les diferències. Molts professors hem après ser millors docents i persones gràcies a molts d’aquests infants. Tanmateix, i aquesta és una impressió compartida per molts professionals, no sempre estem segurs que l’escolarització ordinària hagi estat precisament beneficiosa a tothom per igual. A més, els claustres van ser víctimes d’una estafa: es van prometre uns recursos per atendre el sobre-esforç que comportava incorporar aquests nens, que no van arribar mai, o que ho van fer de manera insuficient. La formació fou escassa i no sempre adequada.  Va aparèixer tot un llenguatge nou: ACI, USEE, PI, NEE,… tanmateix, la realitat quotidiana és que el Departament va acabar imposant la lògica del ACP, acrònim que reflecteix amb exactitud la filosofia de la política educativa dels darrers decennis: “Aterriza Como Puedas”. La política ha estat erràtica, sense recursos, incorrent en greus contradiccions entre teoria i praxi, i sense tenir en consideració l’opinió dels centres, docents o famílies.

La intenció clara dels legisladors és liquidar, a mig termini, els Centres d’Educació Especial, i persistir en el projecte, confirmat en altres documents com la LEC, o l’Ara És Demà, de l’Escola “Low Cost”.

Vint anys després de la darrera normativa, el Departament prepara un nou Decret “de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu”. Les sensacions prèvies són inquietants. En la fase d’elaboració, Via Augusta es va negar a passar els esborranys als representats dels docents. Aplicaven les mateixes restriccions de consultes que l’ultrasecret TTIP. Quan, finalment el decret s’ha fet públic, s’han confirmat els pitjors temors. La intenció clara dels legisladors és liquidar, a mig termini, els Centres d’Educació Especial, i persistir en el projecte, confirmat en altres documents com la LEC, o l’Ara És Demà, de l’Escola “Low Cost”.

Mai no hi ha hagut un reconeixement públic a la immensa tasca feta pels CEE. L’aportació ha estat immensa. Fa un gran servei al sistema educatiu, als alumnes, a les famílies i a la societat en general. Només té una pega: són cares, perquè l’alumnat requereix de molta atenció, de molts professionals diferents, de ràtios relativament baixes, sovint amb la presència de professionals específics que tinguin cura, simplement amb l’objectiu de vetllar per la salut i la seguretat dels infants i joves. Fa poques setmanes, com a sindicat vam haver de fer servir els mitjans de comunicació per tal de denunciar el fet que s’hagués retirat una infermera d’un CEE que resultava imprescindible per subministrar medicació, mantenir el  bon funcionament d’alguns aparells mèdics incorporats als alumnes o per atendre aquells que, amb freqüència, patien crisis greus. Va caldre la pressió de l’opinió pública per tal que els SSTT rectifiquessin. Tanmateix la filosofia que desprèn la praxi del Departament, confirmada al decret, és clara: l’educació especial, els seus alumnes, les seves famílies, no són importants. És preferible malversar els diners públics regalant-los a aquells centres privats d’elit que segreguen per sexe.

El decret, a grans trets, planteja “reconvertir” els Centres d’Educació Especial en centres de recursos, i establir un “café para todos”, és a dir, a establir una escolarització ordinària per defecte a l’alumnat amb discapacitats. Personalment, considero que la inclusió en centres ordinaris pot ser una bona opció, tanmateix existeix un principi més sòlid, el del “cas per cas”, en què el que cal és buscar l’opció més satisfactòria per a l’alumne, considerant les seves característiques i circumstàncies  individuals, i la voluntat de les famílies.

l pressupost, no enganya. I el decret, amb certa sobredosi de sucre lingüístic, contrasta amb una memòria econòmica que no oculta aquest desinterès

L’experiència recent, en canvi, és molt negativa. Les retallades no han tingut les mateixes conseqüències per a tothom. Els alumnes més adaptats a l’entorn escolar, les famílies més benestants, no han patit la reducció de recursos com aquells que requereixen de més atenció. En una escola cada vegada més obsessionada a competir (d’aquí l’obsessió per l’avaluació), en què cada centre ha de tenir com a prioritat obtenir millors resultats que el del costat, en què cada docent ha de competir amb el company, la diversitat passa al terreny abstracte de les retòriques bones intencions, mentre que, a la pràctica, els alumnes amb problemes esdevenen una nosa. El pressupost, no enganya. I el decret, amb certa sobredosi de sucre lingüístic, contrasta amb una memòria econòmica que no oculta aquest desinterès. Una memòria, en tot cas, que no amaga la perseverança en polítiques errònies com ara el creixent volum d’externalitzacions o convenis amb fundacions privades d’intencions discutibles.

Tanmateix, potser el més preocupant és el que no apareix. Cada alumne, especialment aquell que té unes característiques molt específiques, és un cas individual, amb les pròpies circumstàncies. I el seu cas ha d’ésser analitzat de manera singular. I s’hi han d’abocar els recursos necessaris i ha d’estar a l’espai que li resulti més beneficiós a ell en particular. La resta, com ara els diners, són fets secundaris. Com deia l’acadèmic Derek Bok, si l’educació és cara, proveu amb la ignorància.

 

Nota: article publicat avui al Suplement L'Aula, del Diari de Girona.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*