Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

10 de febrer de 2017
0 comentaris

Farsa judicial

És ben coneguda la història de Joseph K, un home detingut de matinada per la policia, portat davant d’un jutge i en una dinàmica d’absurds, es troba jutjat davant d’un tribunal sense conèixer de què se l’acusa, quina llei ha infringit, o quina és la seva sentència. Aquest és el relat de “El Procés”, una de les novel·les més inquietants que Franz Kafka va començar a Praga escriure l’agost de 1914, quan mitja Europa es disposava a  matar-se amb l’altra mitja.

Jo, que a banda de ser molt defensor de la literatura bona, també m’agraden les bones sèries de televisió, acabo de veure una de txeca, Hořící keř,  que recupera una altra història, aquesta sí real, esdevinguda a la mateixa ciutat a principis de 1969. Pocs mesos després que els tancs del Pacte de Varsòvia prenguessin la capital de l’antiga Txecoslovàquia per posar fi a la Primavera de Praga, Jan Palach, un jove estudiant d’història, es va calar foc en protesta per la dictadura comunista i la mediocritat d’una vida sense llibertat ni democràcia. El Partit Comunista Txecoslovac, neguitós per la possible reacció popular, davant dels indicis de convertir la seva figura en un màrtir, va fer el possible per presentar aquell noi de divuit anys com a un desequilibrat, algú que havia estat enganyat pels serveis secrets occidentals, algú manipulat per sabotejar la legitimitat del règim i l’amistat amb la Unió Soviètica, algú insultat per les autoritats comunistes.

Resultat d'imatges de horici kerDavant de tot aquest joc brut, la família va presentar una demanda per difamació contra aquells que havien atemptat contra l’honor de Palach. El procés va resultar ser la continuació d’aquestes formes que tenen les dictadures de disfressar l’arbitrarietat de legalitat. Ningú no volia acceptar el cas per por de les prepresàlies, tret d’una jove advocada, Dagmar Burešová, disposada a fer prevaldre la justícia. Com en tota dictadura, l’atreviment a posar en qüestió el règim fou contestat amb la capacitat de l’estat de fer la vida impossible a qualsevol que busqués la veritat. L’advocada i la seva família era vigilada per la policia secreta; el seu marit va perdre la seva feina de metge en un hospital de la ciutat; els testimonis, pressionats per absentar-se o testimoniar en fals; les proves desapareixien o eren esborrades; els mitjans de comunicació mantenien la versió oficial en contra de tota lògica; la vista patia retards injustificats o era confinada a despatxos minúsculs per evitar la presència de públic. Al final, i en contra de tota evidència, la jutgessa assignada al cas, molt incòmoda sabent que es jugava la seva carrera, rep del ministeri de justícia un sobre on troba la sentència del cas, que llegeix gairebé plorant sabent que es comet una injustícia. Tot plegat, el drama d’un sofisticat sistema judicial que no serveix per a res quan no existeix democràcia ni llibertat. Tot plegat, una farsa.

aquí qui s’ha incinerat no és pas cap jove estudiant d’història, sinó la democràcia espanyola, tota sencera, entre un silenci eixordador.

No puc evitar pensar en aquesta sèrie quan veig què passa al TSJC. Ha quedat molt clar que el sofisticat aparell judicial espanyol, estretament connectat amb un aparell d’estat polític i mediàtic representa una farsa. Tothom sap que Mas, Rigau i Ortega estan condemnats perquè la sentència està essent dictada des d’algun despatx del Ministeri de Justícia o des de la redacció d’algun diari madrileny. No hi pot haver altre veredicte perquè altrament, a ningú se li hagués acudit que calia encetar un judici polític, encara que hagués calgut canviar de fiscal fins estar a les ordres de l’estat hispànic. Les diferències, en tot cas, és que aquí qui s’ha incinerat no és pas cap jove estudiant d’història, sinó la democràcia espanyola, tota sencera, entre un silenci eixordador.

Ja sé que això és fer d’espòiler. Tanmateix, finalment Jan Palach fou rehabilitat, i avui és un símbol de la lluita per la democràcia i la llibertat. El seu nom i la seva imatge circulava molt entre els manifestants de Praga que, el novembre de 1989, van protagonitzar la Revolució de vellut. I que la valenta advocada que va portar el cas per defensar l’honor i la veritat, fou la primera ministra de Justícia de la Txecoslovàquia presidida per Vaclav Havel. Al final, les farses, s’acaben. De fet, la justícia espanyola s’està desemmascarant i incinerant a sí mateixa aquests dies…

 

Nota: Càpsula al programa Girona Ara de Fem Ràdio

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!