6F i la dissolució de les fronteres interiors

Contràriament al que defensa la propaganda antiindependentista, el procés tendeix més a dissoldre fronteres que a establir-les. Els atacs, no tant a l’independentisme, sinó a la democràcia, i aquestes ofenses quotidianes a Catalunya i les seves expressions, tendeix a reforçar la cohesió interna. Aquest és un factor que convindria estudiar a primer d’antropologia política, i que sembla ignorat pels assessors de la Moncloa.
Demà a quarts de sis m’aixecaré per agafar un dels primers trens a Barcelona, i fer costat als processats pel 9-N. Efectivament, estaré defensant aquelles persones que van decidir obeir la pressió popular i van permetre canalitzar les inquietuds de milions de persones mitjançant les urnes, i també seré per defensar les persones concretes d’Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau.
Pel meu recorregut intel•lectual, polític i personal, sobre el paper em podria situar a gran distància de les tres persones que demà es trobaran a la banqueta dels acusats. I tanmateix, hi penso ser allà per fer-los costat de manera literal. No combrego amb gran part de les seves accions i pensaments. En alguna ocasió, la consellera Rigau i jo ens hem trobat en trinxeres oposades, i li he llençat crítiques molt contundents, a vegades justificades, i a vegades dolorosament injustes. Com tot en aquesta vida, tant Rigau com els seus companys de procés, disposen de la seva part pública i del seu vessant personal, en interaccions difícilment controlables, de manera que en sóc conscient de les tensions i pressió psicològica a la qual deuen estar sotmesos. És així com des del principi més elemental d’empatia, no em resulten tolerables respostes fredes, silencis còmplices o agressivitats verbals des de la resta de forces polítiques i socials, molt especialment des d’aquells que es reivindiquen d’esquerres, i que poden tenir justificacions més o menys elaborades (són els responsables de les retallades, són de dretes, són burgesos,…) i que tanmateix, en la seves omissions, en els seus silencis, o en les seves acusacions, no demostren altra cosa que una ànima pròpia de Mr. Scrooge, el paradigmàtic personatge insensible i malvat del Conte de Nadal de Charles Dickens. Fachín, Franco Rabell, Coscubiela, Albiol, Iceta o Arrimadas representen a la perfecció aquesta actitud que els fa humanament sospitosos.
Sobre Artur Mas, és obvi que tenim idees força diferents sobre la Catalunya a bastir, tanmateix ja li vaig reconèixer el mèrit que la seva metamorfosi, en el dur context de la catalanofòbia adherida a l’ontologia hispànica, va portar el país a les portes de la llibertat. També li he de reconèixer que la seva transformació personal té un punt de shakespearià, d’una evolució personal íntima que el porta a poder conversar amb David Fernández i abordar la crítica al capitalisme a partir d’una saludable discussió. De fet, Fernández i Mas s’han trobat a una de les fronteres interiors que separaven tàcitament la societat catalana, unes fronteres que caldria anar superant de manera mútua. Fernández i Mas també simbolitzen la idea que la independència només és possible des d’una aliança, o com a mínim una entesa de classes. Penso que entre Mas i jo persisteix la distància política, i que tanmateix, el procés i el que ens ha passat a tots (especialment a ell, un dels homes més atacats, processats, blasmats i amenaçats del país) ens acosta en el terreny personal. L’any passat vaig fer un artice a El Punt defensant la seva trajectòria, i en cercles de les esquerres més dogmàtiques i sectàries demanaven cremar-me públicament a la foguera. Alguns em van retirar la paraula i afegir a l’àlbum de cromos dels sospitosos. La ironia de tot plegat és que ni el senyor Mas ni jo ens hem mogut gaire de la nostra idea de societat (on hi ha encara una distància considerable), i que el meu pensament social i econòmic resulta molt més ambiciós i la meva trajectòria personal força més coherent que el dels meus crítics (i els meus orígens socials, força més “proletaris”…
Per tot això, demà hi seré a davant del TSJC a defensar a tres persones, que des de la distància política em semblen innocents i honestes, amb força més valor personal que els qui, còmodament ens manifestarem, i més valents que els de la majoria dels seus crítics atrinxerats des de cert deix de superioritat moral. També ho faré per decència i deure cívic. I també per una qüestió que estic detectant. Amb el seu exemple, és bo que hi hagi persones de tot pelatge, ideologia, classe social i projecte nacional, de la mateixa manera que molta gent de JxS era fent costat a en Joan Coma o la Montse Venturós, defensant el més elemental sentit de la justícia i la decència. La independència, que diuen aixeca fronteres, en realitat ens empeny a diluir-les, sobretot aquelles que no es veuen, i tanmateix tenen gran transcendència: són les fronteres interiors. Si som capaços d’aquesta entesa, serem més a prop d’aquella República “espiritualment gloriosa” de què ens parlava un avi Macià disposat a fer-se amic de tots els llibertaris.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *