Refugiats

Sóc dels qui pensen que un dels principals pecats de les esquerres és el de la ingenuïtat benintencionada. Un dels fets que susciten desconfiança entre majories, més que silencioses, políticament volubles, és aquest deix de superioritat moral que desprenen les grans causes a les quals algunes opcions i personalitats polítiques semblen addictes. En un moment en què les esquerres han perdut la guerra del relat global, en què els militants semblen orfes, els líders, superats per les circumstàncies, i els intel·lectuals, semblen haver renunciat a dibuixar alternatives  globals creïbles, percebo com si el progressisme oficial dediqués els darrers cartutxos d’energia a disputar batalles culturals força estèrils, en pèssimes condicions tàctiques, i sense la menor estratègia.

És per això que la campanya “Welcome Refugees” no m’acaba de fer el pes. No pas perquè consideri que els refugiats tenen dret a la seguretat que la política i les guerres els hi estan negant, sinó perquè considero que l’intent d’apropiació de drets humans fonamentals per part d’un corrent polític és un terrible error. És trist, depriment i inquietant que una qüestió tan fonamental com el dret a la pròpia vida i dignitat hagi de ser defensat per només una part de la societat, quan és obvi que això és responsabilitat i obligació indiscutible de tothom. Ho afirma la Declaració de Drets Humans, ho trobem a la carta de les Nacions Unides, i tots els governs hi estan obligats. El problema de plantejar-ho com una qüestió política, i no una obvietat humanitària, fa que molts s’hagin sentit ofesos i acaba essent percebut com a drets particulars.

La banca ha actuat com Estat Islàmic i ha expulsat de casa seva centenars de milers de persones

Anem a pams: els gestos solidaris de moltes persones que a casa nostra hi dediquen el seu temps i posen en risc la seva pròpia persona, és malentès per molts que aquí, també se senten refugiats. Al cap i a la fi, la banca ha actuat com Estat Islàmic i ha expulsat de casa seva centenars de milers de persones. El Partit Popular, amb la inestimable col·laboracionisme d’altres forces polítiques, gràcies a la bomba de la Reforma Laboral, ha desposseït a milions de persones de feina i de possibilitats d’existència. Els deutes i les greus deficiències de polítiques de benestar han convertit en clandestins a centenars de milers de famílies. Quan aquestes persones, clares perdedores d’aquesta dècada per oblidar, contemplen els gestos de solidaritat amb altres que, potser els superen en drama, encara que resulten ben diferents de nosaltres, nia el sentiment de greuge comparatiu, i s’adoba el terreny per a demagogs populistes, amb capacitat de treure el pitjor de cadascú.

Precisament això és el que explica el fenomen Trump. I el Brèxit. I la probable victòria de Lepen, Wilders i altres líders que volen explotar aquest ressentiment difús, malgrat que tangible, irracional encara que meditat, espantadís alhora que agressiu. Ho hem vist aquests dies. Trump no és que hagi tancat fronteres, sinó que d’una manera deliberada ha buscat la humiliació fotografiada. No ha rebutjat en origen els refugiats, com bé podria haver fet amb una mica de paciència, sinó que els ha deportat en un espectacle públic i exemplificador com a constatació pública de les seves intencions i com a demostració política al seu electorat. Més o menys com quan humiliava els participants al reality show que presentava fins a fer-los plorar davant d’una audiència embadalida.

No necessàriament la bondat inspira el bé

Al principi he criticat la ingenuïtat benintencionada de les esquerres, perquè sóc dels que creuen que no necessàriament la bondat inspira el bé. D’altra banda, també és cert que el seu relativisme cultural, en què es qüestionen valors i creences convencionalment acceptades, o la manca de rigor a l’hora de defensar els principis republicans d'”iguals drets i obligacions” els han fet aparèixer, enfront a una part substancial de la ciutadania, com a col·lectiu poc fiable, massa elitista, o simplement confós. Tanmateix, i ja des del primer moment de Trump, quan la primera autoritat de la nació més poderosa del món deporta gent desesperada, té la capacitat de treure el pitjor de cada individu, inspira el mal i fa desmantellar els escrúpols morals de la consciència col·lectiva per convertir la gent en monstres. Persones amb males intencions que callaven perquè sabien que els seus sentiments eren reprobables, actuaran sense recances perquè l’actuació dels líders semblarà una incitació a l’odi. I les coses pinten malament. Només cal veure alguns episodis creixents de xenofòbia i la sensació que les societats occidentals, començant pels propis Estats Units, es poden trencar internament.

Al final, crec que tot plegat és prou simple. Existeixen uns valors universals i punt. I són els consignats a la Declaració dels Drets Humans. I no són ni de dretes ni d’esquerres: són els que permeten la convivència o la intoxiquen. I aquí el que no pot ser és fer servir milions de persones refugiades, amb els seus drames, per fer política. Primer cal solucionar els seus problemes, tinguin passaport estranger o siguin d’aquí. Després cal ser menys hipòcrita en la lògica geopolítica, i potser castigar aquells estats que en produeixen, en comptes de portar monarques a fer negocis. I finalment, regir-nos per aquella frase tan simple i efectiva, que quan aprenia a escriure, copiava als quaderns Rubio: “Haz el bien y no mires a quien”.

 

Càpsula de ràdio del Girona Ara, de Fem Ràdio
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *