El secretari de Tarradellas

Jaume Renyer i Alimbau, Lluís Gausachs i Ramon. Patriota i secretari del president Tarradellas (1954-1977), Pagès, Lleida, 2015, 205 pp.

 

Com en el cas de Joan Estelrich i Francesc Cambó, la biografia d’algun personatge de referència es pot completar a partir de la relació amb el seu secretari particular. Sovint, la trajectòria personal d’aquell que decideix dedicar la seva lleialtat a una persona (associada a una causa) resulta històricament significativa, ens estableix un diàleg pròxim amb l’espai i el temps, i ens ajuda a comprendre en profunditat la persona (a qui es lliura bona part de l’existència) i la causa.

Aquest és el cas de Lluís Gausachs i Ramon (Barcelona, 1916 – Banyuls de la Marenda, 1998), secretari particular del president Tarradellas a l’exili, col·laborador, confident i en certa mesura víctima de la peculiar personalitat d’un Tarradellas, que esperant llegir el llibre d’Enric Pujol, resulta un personatge polièdric i mastodòntic, genial i terrible, generós i egocèntric que encarna la continuïtat de la institució de la Generalitat entre l’exili i el retorn al complex règim actual.

Resultat d'imatges de Tarradellas St. Martin le beau

L’intel·lectual Jaume Renyer (faig servir el qualificatiu en el sentit afrancesat del terme, atesa la difícil classificació respecte a un jurista que escriu llibres d’història, va dirigir una revista de pensament i participa en mil i un debats sense manies a l’hora de defensar punts de vista políticament incorrectes) retrata aquesta trajectòria de Gausachs, una figura singular, i alhora representativa del que va representar el republicanisme noucentista del primer terç del segle XX. Gausachs, de família llibertària, afiliat ben aviat a ERC i mestre format a l’Escola Natura del Clot sota l’influx de Puig Elies, acaba ràpidament al front, del front a l’exili, de l’exili al treball forçat de Vichy, d’aquí a la resistència, i de nou, a un exili que durarà prop de quaranta anys. Mentrestant, Gausachs demostra les seves habilitats de tot bon relacions públiques: memòria i discreció, habilitat i discreció, creativitat i discreció. El contacte amb l’exili republicà el portarà a teixir una relació complexa i asimètrica amb Tarradellas, nomenat president el 1954, i que dedicarà la seva vida a mantenir el caliu d’una institució sense recursos ni suports. Tarradellas, des de St. Martin-Le-Beau dedicarà tots i cadascun dels minuts a preservar la institució i a mantenir tots els contactes possibles per retornar a Catalunya per la porta gran, és a dir, amb la legitimitat de la Generalitat republicana sota el braç.

Tot aquest moviment no és possible sense la dedicació generosa de Gausachs, veritable cap de gabinet que no sempre és tractat amb el respecte ni compensat materialment d’acord amb la seva exclusiva dedicació.

La feina és ingent. Tarradellas ho escriu tot. No para de registrar mil i un contactes amb persones i institucions de tot pelatge. Des de la immobilitat aparent d’un poble perdut al centre de França mostra una hiperactivitat de gestos, reunions i correspondència. Tot aquest moviment no és possible sense la dedicació generosa (i massa sovint gratuïta) de Gausachs, veritable cap de gabinet que no sempre és tractat amb el respecte ni compensat materialment d’acord amb la seva exclusiva dedicació. Un dels punts interessants d’aquesta biografia és precisament el creuament de cartes entre ambdós personatges, amb retrets mutus amagats sota una pàtina d’amabilitat i bones maneres, amb un veritable sacrifici de Gausachs en favor d’un Tarradellas que, obsedit per la seva missió no sempre correspon amb prou reconeixement ni sensibilitat.

Mentrestant, Gausachs segueix una vida típica de bona part de l’exili. Pensant en el retorn, va teixint una vida a França, on obté, des de la seva dedicació professional i familiar, cert respecte del seu entorn, i sense proposar-s’ho, de manera involuntària, va esdevenint més francès que una identitat catalana que, en el context dels anys setanta, ja sembla obsoleta. De fet, el retorn al mateix avió que porta Tarradellas a la Generalitat, és a un país ben diferent del que deixava: més complex, més acomplexat, més danyat per quaranta anys de dictadura i la misèria moral escampada pel franquisme. Un país a reconstruir amb la hipoteca d’un republicanisme que es percep massa vell per a les joves generacions.

Potser l’evolució del propi personatge, d’una vida relativament discreta, malgrat conèixer a fons el laberint polític de l’exili i dels primera anys de la Transició és el més interessant d’aquesta biografia que resulta molt útil cara a l’aproximació històrica a aquesta falla tectònica que representa la dècada dels setanta.

A tall d’epíleg, la realització del somni, el retorn a una Generalitat (amb cert punt de desnaturalització que comportava el preu de la no ruptura amb el franquisme) comporta el definitiu bandejament d’un personatge ja gran i superat per la nova realitat de la Catalunya dels setanta i dels vuitanta. Gausachs, com altres republicans retornats, és contemplat com a un personatge del passat, en certa mesura incomprensible. El sentiment, per part del vell republicà, és mutu. De fet, malgrat retorna i s’instal·la a Barcelona, continua lligat familiarment a França, on els seus fills s’han incorporat, amb èxit, a la República francesa. I de fet, serà a França on acabarà morint.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *