Populismes?

“Populisme” deu ser un dels termes més difícils de definir en ciència política. En els darrers anys, per sota de postveritat, és una de les paraules més de moda, amb la diferència que no es tracta d’un neologisme, sinó d’una vella categoria feta servir en diferents moments històrics. Periodistes i opinadors n’abusen a bastament, i si bé el mot ja té connotacions pejoratives, els polítics del sistema la fan servir amb voluntat de desqualificació. L’improperi sol anar acompanyat de titllar els “outsiders” d’extremistes i poc realistes, i són menystinguts per part de l’”establishment” amb un posat on costa amagar cert biaix classista.

El problema és que es classifiquen persones, idees i cultures polítiques de naturalesa diversa sota una mateixa etiqueta. I la crítica, per ben fonamentada que estigui, no serveix precisament per fer recular els grups que qüestionen l’ordre establert, ans al contrari. La irrupció de partits antieuropeus (com l’UKIP), antiimmigrants i contra els rescats europeus (AfD alemany), estranys moviments antipolítics (Cinque Stelle a Itàlia), antiausteritat (Bloco d’Esquerda portuguès o Syriza grec) o socialdemòcrata amb estètica anticapitalista (com Podem a l’estat i als Països Catalans) són l’evidència que els sistemes polítics vigents són disfuncionals, i que allò que succeeix en el fons no és una crisi econòmica, sinó social i de paradigma.

Des de la dècada de 1970, amb la irrupció del model neoliberal i la imposició d’un model anglosaxó de globalització econòmica, assistim a una subversió de les relacions de classe, amb un eixamplament de les diferències socials, una transformació profunda en l’escala dels valors públics i privats o una atomització creixent en base a un individualisme consumista. A tot això s’afegeix una pèrdua de referents polítics, arran dels girs ideològics i la trajectòria erràtica dels partits tradicionalment lligats a les classes treballadores o els sectors econòmicament més fràgils, sovint a còpia d’assumir els valors tatcherians, i de renúncies respecte ales més elementals mesures de control sobre la creixent dictadura financera.

Ara bé,… realment han desaparegut les classes? Que els antics partits d’esquerra hagin decidit abandonar la seva identitat primigènia no vol dir que els seus antics partidaris hagin desaparegut del mapa.

Entre una cosa i l’altra, en les darreres dècades, aquest conjunt de canvis en una societat postindustrial, i en què la precarietat s’ha instaurat paral·lelament a un cert autisme col·lectiu, ens ha empès vers una percepció subjectiva segons la qual el concepte classe ja no té sentit social, i això implica una pèrdua de referents polítics.

Ara bé,… realment han desaparegut les classes? Que els antics partits d’esquerra hagin decidit abandonar la seva identitat primigènia no vol dir que els seus antics partidaris hagin desaparegut del mapa. És constatable que els caladors de vots de Marine Lepen coincideixen amb aquells districtes on solia guanyar el Partit Comunista Francès; que l’UKIP és fort allà on la desindustrialització del nord d’Anglaterra féu estralls i les vagues contra Margaret Thatcher tingueren certa èpica, i on van ser traïts pels laboristes de Tony Blair i Gordon Brown; que a Catalunya, bona part dels assistents als mítings de Podem són antics militants i votants d’un Felipe González que va menystenir la seva identitat i aspiracions col·lectives.

Les esquerres han renunciat a un model alternatiu a la dictadura neoliberal. I la renúncia a eradicar les causes del descontentament, porta a molts a dipositar la confiança respecte aquells que només assenyalen els efectes.

La mirada oficial contra els populismes va molt carregada d’allò que Owen Jones denomina com a la “demonització de la classe obrera”: menysté des de la supèrbia intel·lectual i desautoritza les seves inquietuds. D’aquesta manera se certifica un divorci entre ciutadania perdedora i elits de llenguatge esquerranós i indiferència factual, acompanyada de conformisme ideològic. El resultat: estrats cada cop més amples, no només se’n distancien electoralment, no només es deixen manipular per aventurers polítics poc escrupolosos, sinó que s’abonen creixentment a la incorrecció política, i fins i tot s’hi acaben recreant. Avui, la irrupció d’opcions certament extremes i rupturistes (que, per exemple, semblen disposades a desmantellar la Unió Europea o a promoure actituds xenòfobes) és la conseqüència del fet que les esquerres, tradicionals partidàries d’un model igualitari, d’acord amb un model de justícia social elemental en el sentit que l’historiador Edward P. Thompson anomenava com a “economia moral de la multitud”, han renunciat a un model alternatiu a la dictadura neoliberal. I la renúncia a eradicar les causes del descontentament, porta a molts a dipositar la confiança respecte aquells que només assenyalen els efectes.

 

Nota: Article publicat el 23 de desembre a El Punt Avui
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*