Parlem de Nadal

No descobriré Amèrica si dic que els dies que s’acosten, com succeeix cada any, són una mica d’excepció. Ja s’ha parlat i escrit molt sobre el temps de cap d’Any, Reis, Nadal en aquest període en què les ovelles es retroben al seu corral, si és que en tenen. Probablement, també s’han esgotat els debats entre laics i tradicionals sobre el sentit religiós de les festes. No cal ser molt il·lustrat per saber que Nadal és l’apropiació que féu el cristianisme de les arrelades festes saturnals a l’època romana, i que tanmateix bona part dels no creients se senten còmodes amb aquest tall respecte la normalitat.

Nadal m’inspira sentiments contraposats. D’una banda, records més o menys agradables d’infantesa, la recuperació, ni que sigui momentània, de lligams amb una família que es troba a desenes de quilòmetres. De l’altra, certa nostàlgia de la gent que ja no hi és, dels moments que no tornaran, de les coses que no vaig dir o fer en hiverns llunyans. M’agrada veure els efectes del solstici d’hivern, quan els dies van creixent a poc a poc. M’agrada el fred als carrers i els vidres entelats. Confesso que m’encanta la dimensió kitch que tenen les decoracions nadalenques, el Tió, l’arbre, les llumetes, els lluentons, els pessebres i els caganers. M’horroritza pensar la solitud que en aquestes dates és més terrible i severa, el fred de les cases i la incertesa de la pobresa, que fa obscena l’exhibició del consum d’aquests dies. Em sento confortat mirant la gent, apressada pels carrers i les places, i em descoratja observar com les dependentes es passen tots els festius sense poder estar-se a casa amb la seva gent. M’agraden aquests dies, i alhora em glacen l’esperit.

Alguna vegada he provocat els meus amics esquerranosos quan explico que la revolució del 36 no es va perdre el maig del 37, sinó precisament el desembre anterior, quan en nom de la revolució, es va decidir per decret acabar amb el Nadal. Malgrat certa simpatia per alguns dels postulats llibertaris, sempre he pensat que carregar contra el sentit espiritual de les persones és d’una estupidesa suïcida. Les persones necessitem espais de neutralitat, dies de treva, certa escalfor de corral col·lectiu on compartir els bons i els mals sentiments. Les taules de Nadal o Sant Esteve, en certa mesura també tenen aquesta part de diplomàcia de pau, de moments en què s’atura el rellotge i cessen les hostilitats, ja sigui amb altres o amb nosaltres mateixos. Aquestes festes, en el fons, penso que tenen aquest sentit profund, que va més enllà d’un cristianisme paganitzat, o directament d’un sentiment estrictament religiós. Aquests dies del solstici d’hivern són dies per estar amb gent i amb nosaltres mateixos.

En els ritus precristians, sempre es deixava un plat de més a taula. S’entenia que era per als absents, ja fos els avantpassats o aquells membres de la família que ja no hi eren, encara que també per als qui havien de venir, per als encara no nascuts ni concebuts, persones a les quals, probablement no coneixeríem mai. De fet, nosaltres, com a mediterranis hem tingut en el passat un plat d’aquells per a nosaltres, i en el futur el tindrem també.

Explico totes aquestes coses amb l’ànim d’evitar la felicitat impostada que traspuen sovint els anuncis d’aquests dies, sense restar transcendència a una època que també conforma la nostra manera de ser. Amb això, amb aquesta incitació a reflexionar, vull desitjar als nostres oients, a la majoria dels quals potser no coneixerem mai, que passin unes festes agradables.

 

 

Nota: Càpsula de ràdio al Girona Ara de Fem Ràdio
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*