Ara és Demà: primer acte de la postveritat educativa

Per encàrrec del Departament d’Ensenyament, el Consell Escolar de Catalunya ha encetat un debat sobre el futur del sistema educatiu de Catalunya. No cal tenir massa imaginació per pensar que es busca crear una mena de full de ruta sobre el futur sistema educatiu de la República Catalana, o en el seu defecte, anar una pantalla més enllà del que l’autonomia ha anat fent mitjançant la LEC: la privatització encoberta del sistema.

A tal efecte, s’han encarregat cinc ponències a diverses personalitats del món acadèmic sobre diversos aspectes (els pilars del sistema, l’arquitectura, el centre, el professorat i les teories pedagògiques) i s’ha engegat un calendari de debats. Tanmateix, el sistema per recollir aportacions recorda a la Conferència Nacional d’Educació del 2003, en què només s’assumia allò que anava en la direcció de les intencions de qui ja té decidit el guió per avançat. Al cap i a la fi, l’Ara és Demà és el tercer intent (després del Pacte Nacional de 2006 i la LEC de 2009) d’intentar transformar el sistema educatiu d’acord amb els principis de l’escola privada. Certament, els documents escrits van carregats de bones intencions i propostes interessants, que sobre el paper podrien fer creure que es tractaria de millorar l’educació, i que tanmateix manté una agenda oculta que cal desemmascarar.

l’Ara és Demà representa una operació política que podríem qualificar de “Salveu la Concertada”

Hi ha un fet previ que cal destacar. En els darrers anys, l’escola privada perd pes respecte el conjunt. Entre 1997 i 2014 aquesta ha passat de representar el 43,9% al 32,9%, és a dir, que ha perdut onze punts percentuals en disset anys. A la capital catalana, on tradicionalment aquesta havia estat majoritària, per primera vegada a la història, la pública és a punt de fer el “sorpasso”. La tendència és clara i inapel·lable, i la crisi econòmica és només un ingredient d’aquest procés que semblava imparable. Aquesta evolució preocupa molt el món de les elits econòmiques, administratives i acadèmiques, que majoritàriament han estat formades a escoles concertades, fonamentalment religioses, i busquen nous invents per evitar aquesta decadència. L’Escola Nova 21, amb gran presència d’ordes religiosos, juntament amb fundacions d’entitats financeres ha estat una operació propagandística per atreure clientela de classes mitjanes, i l’Ara és Demà representa una operació política que podríem qualificar de “Salveu la Concertada”. És per això que la gran aposta del document és fusionar pública i privada sota el mateix paraigua del Servei Públic d’Educació. En realitat, es tracta d’una OPA hostil en què el petit (la privada) es menja el gran (la pública) gràcies a la intervenció gens neutral de l’administració.

Si fem una lectura en profunditat de les ponències, hi veiem alguns elements que, si bé hi pot sonar bé la música, la lletra grinyola. Allargar tres cursos l’educació obligatòria (als 5, 17 i 18 anys) pot semblar interessant, tot i que sembla una maniobra per concertar noves etapes educatives. Les propostes d’establir una gestió gerencial als centres educatius (amb directors executius, contractació directa de docents amb condicions laborals diferents) és intentar traslladar a la Pública el model de la privada. I tot plegat, per no res: entre la literatura acadèmica esmentada, s’obvia que les recerques consideren que els aspectes organitzatius i pedagògics només expliquen un 6% del fracàs escolar, mentre que l’increment de recursos destinats a rebaixar ràtios milloren fins a un 27% els resultats educatius en general, i fins a un 40% dels alumnes provinents d’entorns desafavorits.

 parlem de l’obsessió per les competències bàsiques (que el professor Jaume Aulet tradueix com a “allò bàsic per competir”) i que no és altra cosa que menús diferenciats segons procedència social, especialment greu en un sistema educatiu amb gran presència de segregació escolar

Podríem parlar d’altres aspectes que avui semblen ingredients imprescindibles en qualsevol conversa pedagògica: parlem de l’obsessió per les competències bàsiques (que el professor Jaume Aulet tradueix com a “allò bàsic per competir”) i que no és altra cosa que menús diferenciats segons procedència social, especialment greu en un sistema educatiu amb gran presència de segregació escolar. També podríem explicar que, quan es parla d’”èxit escolar”, associat a taxa d’aprovats o alumnes que es gradua, s’obvien aspectes com el “portfolio” que fa que els empresaris de demà no prendran tant en consideració la titulació com la trajectòria de l’alumne, i sobretot els centres de procedència, com de fet, ja està passant en unes universitats creixentment diferenciades.

Tot plegat, l’Ara és Demà el podríem considerar com a primer acte d’una postveritat educativa. Aquest neologisme, paraula de l’any, vindria a ser l’expressió que defineix un estat en què les emocions passen per damunt dels fets objectius, de manera que es construeixen fets sense fonaments, amb la voluntat de modelar l’opinió pública i fer passar bou per bèstia grossa.

 

Nota: Article publicat a “L’Aula”, suplement educatiu del Diari de Girona

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *