Espai de Dissidència

M’imagino què passaria si valoréssim la qualitat de la tradició musical de cada país en funció dels resultats anuals del Festival d’Eurovisió: l’Òpera italiana s’enfonsa; el Pop suec es consolida; cal replantejar el folk irlandès; la cançó espanyola s’ha de reformar; el barroc alemany és tendència,… Sona ridícul, no és així? I tanmateix la comparació entre aquest informe triannual que fa l’OCDE mereix titulars d’aquesta mena per a un sistemes educatius més pendents de les puntuacions que de la necessària reflexió col·lectiva sobre l’educació, el seu present, i el seu futur.
Des del primer moment he estat molt crític amb aquests informes que dissenya una entitat, l’OCDE, que resulta un organisme internacional públic-privat, que a la pràctica funciona com a una mena de “lobby” empresarial que, des de la dècada de 1970 promou els valors neoliberals. La finalitat d’aquesta prova és òbvia: forçar canvis i reformes en el conjunt dels sistemes educatius nacionals d’acord amb els paràmetres anglosaxons. I a fe que ho estan aconseguint: el redisseny del sistema universitari (el procés de Bolonya) la desregulació de la professió docent, la imposició de les competències bàsiques, l’entrada d’agents privats en educació són objectius ben marcats en els seus documents interns, que sense recances pengen a la seva plana web.
PISA és una arma per pressionar les opinions públiques i els seus governs per tal que aquests vagin adoptant reformes en el sentit apuntat. Una classificació desfavorable genera malestar i obliga a confiar en les receptes miraculoses ofertes pels suposats experts que avalen els canvis. I no és difícil estar emprenyat. La majoria de països que no surten en el “Top Ten” (és a dir, 62 de 72) no surten ben parats, i els que són molt amunt tenen por de perdre pistonada. I, esclar, el que acaben fent la majoria és tractar d’adaptar-se a unes proves que no mesuren coneixements (com tots, contextualitzats des de les pròpies tradicions i cultures) sinó competències bàsiques. Precisament les competències són certes habilitats superficials, que no requereixen profunditat de pensament, i que busquen un individu més sol·lícit que crític, més adaptable que savi, més flexible que segur. Les competències bàsiques busquen treballadors capaços de complir ordres sense qüestionar-les, és a dir, s’indueix a què l’alumne treballi i obeeixi. En canvi, les grans escoles d’elit del món globalitzat, paradoxalment o no, continuen confiant en un ensenyament convencional, amb gran pes de les humanitats, coneixements profunds, a fi que esdevinguin elits acostumades a pensar i manar.
Els PISA són tramposos. Fan servir la base 500 per magnificar diferències, i fer sentir malament aquells que són allunyats d’aquesta xifra. Tanmateix, si convertim la base a la més comunament acceptada (la base 100), resulta que 10 punts esdevenen fàcilment un 2%, molt per sota del marge d’error estadístic del que es considera normal a les enquestes. Això vol dir que les suposades grans diferències entre països són anecdòtiques. Quan algú diu que la diferència entre Catalunya i Andalusia és de 9 mesos d’escolarització, és un mentider. Un mentider perillós, com els empresaris immobiliaris que deien que l’habitatge no baixaria mai, o que les preferents eren un producte segur.
Si anem a casa nostra, hi ha lectures que són preocupants. Ara, diuen, hi ha hagut un bon resultat. Potser sí, tanmateix, l’escola catalana de 2016 és pitjor que la de fa una dècada: més alumnes per classe, docents més desmoralitzats, caiguda lliure de la formació permanent del professorat, gent que no pot anar a l’FP o a la universitat per manca de diners,… i podríem seguir. Sí, en canvi, fem una cosa millor: hem entrenat als nostres alumnes a fer proves d’acord amb el nou mantra de les competències bàsiques. Més o menys com altres països que surten ben parats a la classificació d’aquesta peculiar Eurovisión educativa. Altres sistemes, com els anglosaxons, cada vegada més atomitzats i autodestructius, han fet del frau en les proves tot un art. Altres opten per “interpretar” els criteris aparentment rígids de les avaluacions, tot excloent determinada tipologia d’alumnat de les proves. Al final, només es castiga a algun cap de turc, com enguany passa als argentins.
En fi, PISA, fill il·legítim de l’OCDE i el neoliberalisme, està transformant el sistema educatiu per fer-nos més ximples, a còpia de crear-nos la falsa sensació de semblar més llestos.

Nota: càpsula del programa Girona Ara, de Fem Ràdio

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!