Ha arribat l’hora de la desobediència

Efectivament, el 1930 la legalitat democràtica de l’Imperi Britànic va ésser violada per aquell fakir despullat, tal com va definir Churchill a aquell advocat indi anomenat Mahatma Gandhi. El fakir despullat considerava que haver de pagar un impost per la sal era injust, opressiu i humiliant. Ell, i milers més, van arribar a l’Oceà Índic a produir la seva sal. La resposta va ser òbvia: repressió i presó. I la pèrdua inexorable de la poca legitimitat que quedava a un antic imperi en fase de descomposició.

Contràriament als propagandistes de Madrid (i de l’univers Godó), la CUP no és ETA, sinó més aviat Gandhi. Cremar la foto del rei no és delicte, sinó un acte de justícia, tenint en compte que cremar una foto meva, de Messi o del mateix Gandhi o la mare de Teresa de Calcuta és simplement lleig. Cal posar al monarca en el seu lloc: un home com qualsevol, que, tot recordant Abdó Terrades, ha d’ésser posat al nostre nivell. Ara bé, també hi entenc el sentit simbòlic. Ell representa la baula gens subtil que lliga el franquisme amb la democràcia estèril i de fireta que domina aquest imperi decrèpit que és Espanya.

Ara, potser, cal fer actes de desobediència massiu. És necessari per deslegitimar, no només aquesta farsa de democràcia constitucional, sinó aquesta suïcida via judicial que pretén fer servir les lleis per atemorir persones lliures. Potser cremar una foto no és un acte molt estètic, tanmateix, l’Audiència Nacional, i la seva voluntat d’arreglar problemes a garrotades i aberracions jurídiques, fa que s’acosti a la justícia poètica.

Ara bé. No s’hi valen excuses per part de Junts pel Sí. És cert que amb les detencions, la dictadura espanyola ens posa a prova. I al conseller d’interior li han tremolat les cames. Ho sento molt, tanmateix aquesta transigència (i algunes declaracions de Marta Pascal) fan badar a uns convergents que és necessari que s’apunten a la contundència.

En aquest sentit, crec que el president Puigdemont hauria de nomenar a un conseller decidit a desobeir ordres injustes, a anar a fer la seva pròpia sal contravenint les imposicions imperials. I la CUP, si cal, caldria que acceptés aquesta cartera, també per entendre que la cosa és seriosa, i que el dur aprenentatge parlamentari també hauria de comportar el dur aprenentatge del govern.

El cert és que l’Audiència Nacional vol accelerar els temps. Com he defensat sempre, setembre és massa llunyà. Qualsevol historiador sap que unes lleis de desconnexió es poden redactar en una setmana. I que l’Assemblea Nacional té capacitat d’ocupar el carrer en quaranta-vuit hores.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*