Espai de Dissidència

La medicina medieval es fonamentava més en les creences que en l’evidència, en la màgia que en la ciència. Potser per això, quan apareixia la malaltia, el diagnòstic esdevenia un art fronterer amb l’astrologia o la quiromància i els metges receptaven sagnies per defecte i oracions per excés. Com és fàcil d’endevinar, l’esperança de vida, en aquestes circumstàncies era més que baixa. Fins al segle XIX la medicina no comença a aplicar el pensament científic, és a dir, a aplicar mesures en funció de protocols rigorosos d’experimentació, d’evidències, i de certeses comprovades mil i una vegades.

M’agrada comparar la medicina medieval amb la política educativa contemporània. Sovint és el pensament màgic o l’opinió indocumentada la que s’imposa al sentit comú i a la certesa científica. Qui ja portem tres dècades en aquest camp hem vist com les ocurrències dels responsables polítics de torn, atiats per una irresponsable i neguitejada opinió publicada acaben receptant sagnies davant dels mals, reals o imaginaris, que presenta el sistema. Com en l’època en què els bruixots esdevenien una mena de metges medievals sense títol, no ens manquen gurús que ens venen solucions miraculoses a les creixents mancances d’escoles, instituts i universitats.

Aquestes mesures són publicitades per captar clients entre les famílies perquè es considera que “màgicament” els nens i nenes dominaran sense cap dificultat -seran trilingües- una llengua que ens venen com a imprescindible per a obtenir una feina en un futur imperfecte.

Una d’aquestes mesures aplicades darrerament a pèl, sense recursos, reflexió ni evidència (tot i que amb l’aplaudiment de bona part d’articulistes i polítics) ha estat els plans d’escolarització trilingüe. O el que és el mateix, fer servir l’anglès com a llengua vehicular per a algunes matèries. Cal recordar que aquestes mesures són publicitades per captar clients entre les famílies perquè es considera que “màgicament” els nens i nenes dominaran sense cap dificultat -seran trilingües- una llengua que ens venen com a imprescindible per a obtenir una feina en un futur imperfecte.

Els oients poden pressuposar que denunciaré que no hi ha evidència científica al respecte. Doncs no és així. El problema és que sí que hi ha estudis i recerques força rigorosos al respecte. I no van precisament en la direcció d’avalar l’experiència. Qui hagi fet l’esforç d’aprendre anglès, és a dir, una llengua de naturalesa, estructura gramatical i fonètica que difereix molt de les llengües de les quals els catalans som bilingües, s’adonarà que les coses no són exactament com en les venen. Que mirar-se cada dia les notícies de la BBC no necessàriament ens fa trilingües (a més d’exigir-nos un esforç important de concentració). El fet és que hi ha algunes investigacions, per part de la Universitat l’Autònoma de Madrid i la Carlos III que han seguit unes quantes escoles de la Comunidad de Madrid que aplicaven el programa i han detectat que el rendiment acadèmic en la matèria impartida en anglès és significativament inferior a la dels qui segueixen la matèria en castellà, perquè perden continguts  implícits i acaben amb una versió molt simplificada de l’assignatura.

Els col·legues (i fills d’amics) que com a professors o alumnes segueixen experiències similars en l’àmbit universitari, tampoc no semblen molt contents. Molts companys, amb un nivell molt millor que el meu afirmen que és com ensenyar amb una mà lligada a l’esquena. Molts alumnes, per la seva banda, consideren que en contextos en què més del vuitanta per cent dels estudiants són locals, és com “aprendre amb les dues mans lligades a l’esquena”. Al final, sorgeix la mateixa qüestió, un ensenyament simplificat, amb pocs matisos, molt estandaritzat, esterilitzat, afegiria. En aquesta època postmoderna, la superficialitat s’apropia de la cultura.

Els programes trilingües, per tant, són una forma deshonesta de fer selecció social

Si això no rutlla massa bé, per què seguir endavant? Si fem servir la lògica del refrany castellà “piensa mal y acertarás”, en tota aquesta història, hi ha un biaix de classe que també assenyala l’estudi esmentat. Aquells alumnes que han estat enviats a programes realment bilingües a l’estranger, acaben amb un major domini, i per tant amb menys dificultats per seguir les classes. Qui és de famílies modestes i només disposen de les classes ordinàries d’anglès compartides amb una trentena de companys de nivells i interessos divergents, ho té més pelut. Els programes trilingües, per tant, són una forma deshonesta de fer selecció social. En el cas de la universitat, la lectura és encara més inquietant. En un moment en què l’encariment de les taxes és tan brutal que està deixant sectors socials al marge de l’ensenyament superior, Barcelona fa una aposta per compensar la pèrdua a còpia d’atreure estudiants foranis i benestants que paguin molt. De fet, és la mateixa lògica que la bombolla turística que foragita dels seus barris als barcelonins de tota la vida. Un ensenyament superior en anglès és atreure les elits globals a la Marca Barcelona.

I… tot plegat. Té sentit? La gent de la meva generació va haver d’aprendre anglès més tard dels vint anys, i vam assolir un nivell més o menys decent a còpia de temps i esforç. Ara bé, la informàtica i la tecnologia poden acabar fent inútil tot això. Els traductors automàtics són cada vegada més perfectes. Hi ha alguns tecnòlegs que consideren que en menys d’una dècada, quan els nostres alumnes siguin tots adults, parlarem al mòbil i seduirem al nostre interlocutor de l’altra punta del món amb el nostre missatge amb un anglès de Shakespeare i amb la veu de Georges Clooney.

Nota: Càpsula al Girona Ara de Fem Ràdio

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!