Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

25 d'octubre de 2016
3 comentaris

Il·lusionisme educatiu

La guerra és la pau. La llibertat és l’esclavitud. La ignorància és la força

Aquestes tres paradoxes obren 1984, novel·la distòpica de Georges Orwell que em va posar de lectura obligatòria una estrafolària (i extraordinària) professora de filosofia durant el batxillerat. El trobo un dels llibres més il·lustratius per comprendre les incongruències entre les teoria de les bones accions de la política (també l’educativa) i la crua praxi concreta de la realitat; entre les bones intencions dels legisladors i les voluntats ocultes de qui els guia.

D’ençà uns mesos, i atiada des d’alguns mitjans de comunicació, s’està parlant d’innovació educativa, encara que en un sentit diferent a quan era estudiant de magisteri, a mitjans dels vuitanta, i enteníem la pedagogia com un instrument per democratitzar l’escola i la societat, per forjar una educació en la direcció de formar persones lliures i consciències crítiques, per superar el paradigma franquista de repressió i submissió. Avui, quan anem als fets concrets que contrasten les belles paraules pronunciades pels suposats corrents innovadors, és fàcil associar la situació amb els discursos que el protagonista de la distòpia orwelliana, Winston Smith, elabora des del “Ministeri de la Veritat”. Com és fàcil de deduir, la denominació “Ministeri de la Veritat” es correspon a l’oficina de propaganda on s’elaboren informacions per confondre l’opinió pública. Aquest fictici espai narrat per Orwell es dedica a tergiversar la realitat mitjançant la manipulació del llenguatge a còpia de subvertir els significats de les paraules

Si examinem bona part de les idees que acompanyen la “nova” innovació vigent, podem sentir els vells ressons de la novel·la que ens va obrir la ment a la classe de filosofia. Trobarem un seguit de principis positius i teòricament lloables que, en gratar la superfície del mot, apareixen significats antagònics. La “innovació” i un determinat seguit de “bones pràctiques”, ens hauria de portar, segons els influents laboratoris de pensament (generosament finançats per fundacions de caixes i bancs) a un nirvana educatiu. Anem a tractar d’enumerar un decàleg d’axiomes sobre els quals se sustenten aquestes creences que, a partir dels textos, conferències i “ted talks” comencen a semblar una religió revelada.

  1. La innovació és bona per se,   que vol dir que la tradició és negativa. Que les darreres reformes i transformacions fetes a còpia de decret (laminació de les humanitats, nomenaments a dit, gestió vertical) són bones.
  2. Qui no forma part de l’escola innovadora, és tradicional (i carca). La nova innovació, exhibida a bombo i plateret als mitjans menysté la tasca que porten centenars de centres públics, projectes experimentals, i voluntat de fer-ho bé. Sembla com si abans no hagués existit mai una feina rigorosa.
  3. L’escola ha de preparar per al canvi continu i ha d’ajudar els alumnes a adaptar-se. Servidor de vostès, escolaritzat al llarg de la dècada de 1970 va tenir una educació sense tanta retòrica ni floritura, i va acabar magisteri en una època en què l’ordinador més sofisticat era un Spectrum. Puc dir que a la gent de la meva generació no ens ha anat tan malament, perquè si hi ha alguna cosa adaptable al canvi és la ment humana. En tot cas, en la neollengua orwelliana, els que volen “adaptar els alumnes al canvi” pretenen fer de ciutadans empleats servils que aprenguin a resignar-se enfront a la tirania empresarial.
  4. Qui es resisteix al canvi ho fa en defensa d’interessos corporatius. El curiós del cas és que les reivindicacions dels docents (reduir ràtios, més recursos per a l’escola) són poc corporatives i sí tenen a veure amb la millora de la qualitat educativa, de la personalització de l’ensenyament, de millorar el clima escolar.
  5. Cal ensenyar a ser un innovador de sí mateix. Traduït, cal tatuar la idea als alumnes que s’hauran de reinventar d’acord amb les exigències d’un empresariat despòtic i nihilista que ha degradat les condicions de treball o l’estabilitat laboral en funció dels seus interessos (aquest cop sí) corporatius, sota la creixent fórmula de falsos autònoms o de “precariat”. En altres termes, els “pro-innovadors” volen que inoculem el virus de la resignació a nens i adolescents. Es vol evitar que els docents expliquem als nostres estudiants a què tenen dret a una vida digna, a la justícia social o a l’estabilitat econòmica.
  6. L’alumne ha de ser actiu i protagonista de la seva educació. Amb això es promou la idea que ara l’alumne és un subjecte passiu a l’aula i al centre, on la seva opinió i criteri no compta per a res. Aquest és un fet allunyat de la realitat i difamador que té com a objectiu eliminar tota autoritat científica, didàctica i moral al docent, i en base a una falsa idea d’igualtat, enganyar la comunitat educativa pensant que l’alumnat no té res a aprendre.
  7. Cal educar per a l’èxit. Això vol dir, fonamentalment, promoure un ambient competitiu, a tots els nivells, entre alumnes, docents, centres, països,… o el que és el mateix, eliminar la dimensió cooperativa de l’educació. La paradoxa és que la competitivitat inherent a aquest principi consisteix exactament a reivindicar l’escola franquista (o prussiana) dels premis i els càstigs, mentre que la filosofia democràtica d’entendre l’escola, és presentada com a rància i arnada.
  8. Calen lideratges forts. Ras i curt, calen directors que manin molt, i docents (i estudiants) que no pintin res i que perdin tota capacitat d’acció més enllà de certa retòrica buida. Els canvis a la governança a les universitats, on s’impulsa la gestió empresarial i s’elimina el poder del professorat i els estudiants, són un precedent que es pretén aplicar també fins a les llars d’infants. Conceptes vells repintats amb paraules noves.
  9. La innovació es fonamenta en una autonomia forta. Que vol dir arrabassar tota autonomia (i el sentit comú) del docent a l’aula, i deixar que l’estat (i els interessos corporatius d’unes empreses que posen les urpes a escoles i instituts) dictin els seus projectes mitjançant unes direccions falsament autònomes i realment (tele)dirigides.
  10. El mestre no ha d’ensenyar, sinó acompanyar. Traduït, vol dir que els docents cultes, formats, amb criteri propi, amb ofici i voluntat de transmetre valors democràtics, ètics i coneixements que podran resultar útils per a la formació integral dels alumnes que tenen al davant, no serveixen en aquest món neoliberal, i que cal convertir-los en mainaderes prescindibles. Es menysté tota la cultura i el bagatge personal de mestres i professors per reconvertir-los en una mena de guies turístics que simplifiquin el missatge als consumidors.

La pensadora Susan George explica que el neoliberalisme impedeix tota dissidència a partir del segrest del pensament. Aquesta (falsa) innovació que es pretén vendre a les escoles de Catalunya, en realitat, pur il·lusionisme pedagògic, pretén segrestar la formació de les noves generacions.

Nota: Versió extensa d'un article que publico avui al Suplement L'Aula del Diari de Girona
  1. Llegit així, de pressa, hi coincideixo. No sé ben bé si en tots els detalls, però sí en el pensament de fons.

    Feia dies que, parlant-ne amb la meva companya, arran d’aquests articles als diaris lloant aquesta nova innovació educativa, li venia a dir el mateix.

    Gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!