Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

8 d'octubre de 2016
0 comentaris

La matança de Ferraz

Per a la gent de la meva generació, acostumats al cine de barri i reestrena, l’episodi de dissabte passat protagonitzat pel PSOE ens podia recordar a la mítica peli de sèrie B “La matança de Texas”. Una fúria destructiva i nihilista en què una família caníbal es dedica a eliminar els personatges, l’un rere l’altre, amb un repertori de crueltats que, com indicaven els advertiments als crèdits inicials, ferien la sensibilitat dels espectadors.

De fet, l’esdevingut dissabte passat pot qualificar-se de lamentable espectacle. No cal ser Sherlock Holmes, ni l’enyorat Manolo Vázquez Montalbán per esbrinar que l’assassinat en el Comitè Central fou motivat per evitar una hipotètica coalició amb Podem (que hagués contrariat els interessos de l’Íbex 35) i amb els independentistes (que estaven posant, al més pur estil Almodóvar, “al borde de un ataque de nervios” els neocacics socialistes meridionals encapçalats per Susana Díaz).

Tot plegat, trist, molt trist. Algunes columnistes hàbils com Empar Moliner qualificaven el dissabte com a “Comitè Funeral”, perquè certament semblava l’enterrament del referent de les esquerres. Personalment, i atesa la meva condició d’historiador prefereixo la metàfora dels zombis, un partit que ha envellit malament, on sovint sorgeixen líders arribats del més enllà, cadàvers a l’armari i portes giratòries en bucles difícils d’aturar.

Durant uns anys, semblava que les coses anaven per bon camí. Tanmateix, no van trigar a congriar-se alguns núvols negres: la corrupció, la guerra bruta, el despotisme autoritari, i l’ombra permanent de la catalanofòbia.

I tanmateix, recordo aquell llunyà 28 d’octubre de 1982, en què la victòria a les urnes, per majoria absoluta, dels socialistes semblava vaticinar un d’aquells girs copernicans en què la història d’Espanya podria sortir d’aquella mena de maledicció bíblica en què breus parèntesis democràtics acabaven abruptament amb inacabables túnels de negre autoritarisme. Semblava que aleshores Espanya podria intentar recuperar el terreny perdut respecte a una Europa que s’havia recuperat, en democràcia i benestar social, de les runes de la guerra. Que, com a estudiant repetidor, l’alumne espanyol d’història estava disposat a treballar de valent per aprovar les diverses assignatures que eternament quedaven pendents per setembre: això és, les matèries de “cultura democràtica; igualtat social; i plurinacionalitat”. Durant uns anys, semblava que les coses anaven per bon camí. Tanmateix, no van trigar a congriar-se alguns núvols negres: la corrupció, la guerra bruta, el despotisme autoritari, i l’ombra permanent de la catalanofòbia.

El PSOE, com l’alumne que prometia, aviat va deixar de ser curós. En comptes de fer els deures, d’aprendre dels errors del passat, d’escoltar el que li deia la gent, va començar a deixar-se temptar per mals impulsos, per la negligència, la supèrbia, la troika i uns quants pecats capitals més.

Resultat d'imatges de felipe gonzalez suresnes

Molts d’aquests pecats, eren (bíblicament) originals. En els seus principis, importava més la participació en les institucions que els obrers que afirmava defensar a les seves sigles. Com a historiador, vaig poder veure com sempre acabava traint els intents de vagues generals revolucionàries convocades per la CNT, o la col·laboració amb la dictadura de Primo de Rivera, o l’hostilitat contra Catalunya, amb una visió jacobina de l’estat durant la República. Tampoc és cap secret que aquells joves sevillans, Felipe González i Alfonso Guerra, van organitzar un cop d’estat a Suressnes en aquell Congrés de 1974, amb el suport material i logístic de Willy Brandt, Olof Palme, i els diners de la CIA. O com en la seva etapa de govern van acabar renunciant a jutjar els crims de guerra del franquisme, a acceptar els privilegis dels guanyadors de la guerra, a fer un fràgil no estat del benestar, o a exhibir un discurs en què els qui optem per fer servir el català som tots uns burgesos.

En fi. L’espectacle dramàtic d’aquests darrers dies ha demostrat com un nucli reduït d’”aparatxics” han enfonsat el projecte socialista en què tants familiars i amics meus van apostar. Com els interessos d’uns pocs han acabat per convertir les il·lusions de molts en fum i cendres. Al final del drama, després de l’estrany espectacle, se’ns queda una sensació estranya, de malestar, de frustració i ressaca. Sentiments més o menys anàlegs amb què sortíem del cinema de barri després de veure tanta motoserra i tanta sang esquitxada.

Nota: Càpsula setmanal al Girona Ara, de Fem Ràdio

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!