Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

10 de setembre de 2016
0 comentaris

Inici d’un curs polític transcendent

Aquest dies de l’estiu que es va extingint, gent propera, jo mateix, han desconnectat del tot. La fi d’agost, els primers dies de setembre, solen funcionar a la pràctica, com a una mena d’any natural en què la vida quotidiana reprèn el pols i tot recomença. I per a això, resulta necessari certa desintoxicació mediàtica, catòdica i política. Crec que molts de nosaltres, de manera inconscient, ens hem allunyat dels temes importants per recarregar bateries i enfrontar-nos a un curs de reptes imponents, de nusos gordians, de processos incerts, de temors i il·lusions.

Carpeta número 1: Espanya. Afortunadament, encara no disposem de govern. I dic afortunadament perquè molts temem que un cop es constitueixi tornarem a la lògica de les retallades teòricament imposades per Brussel·les i les reformes estructurals exigides pels lobbies d’empresaris d’aquells que no dubten a reclamar austeritat mentre no tenen recances a punxar la llum de la xarxa municipal al més pur Lloret Style. Em fa l’efecte que amb aquest impàs guanyem temps i respirem alleujats, de moment, abans que els Rivera de torn confinin la llengua catalana a la caseta del gos. Noves eleccions? Millor que millor, i si repetim convocatòries o no es formen governs estables, podrem demostrar que la vida és millor sense il·luminats. Només cal recordar que el “miraccolo italiano” es va fer en una època de gran inestabilitat política i social, que al seu torn propicià un excel·lent moment econòmic i creatiu.

Carpeta número 2. Vam despertar-nos el dia de Sant Joan amb un Brèxit rotund i sorpresiu. Quan semblava que fora d’Europa feia encara més fred que a l’espai exterior invocat pel ministre Margallo, milions d’europeus estan qüestionant allò que un cop fou un somni i avui sembla una ressaca d’Anís El Mono. Avui Europa és un projecte deteriorat que serveix d’excusa per empitjorar la vida de molta gent. El no dels anglesos és potser una resposta simple i falsa a malestars reals i complexos. Sobretot, és una esmena a la totalitat a la deriva neoliberal en què ha caigut el continent. Sembla que altres països estan fent cua. Hi ha el risc seriós de generar una dinàmica de “tonto l’últim”, en què alemanys, holandesos, finlandesos, francesos, italians, hongaresos, polonesos acabin donant un cop de porta a una Brussel·les insensible i  incapaç i de reduir desigualtats. El problema, a més, és que dècades d’orfandat política i de desorientació de les esquerres ha fet que el descontentament sigui explotat amb eficàcia per part de grups xenòfobs i amb un punt de reaccionarisme que fa por. Episodis ridículs com el tema del burkini de les platges franceses demostren com la irracionalitat, amb punts de Dostoievski, es reforcen aquests dies.

Carpeta número 3. Catalunya. Teòricament, queda menys un any de termini per proclamar la sobirania i convocar eleccions constituents de la República Catalana. La gent està cansada de la retòrica processista i vol fets i acció. Hi ha punts de vertígen i il·lusió, consciència de les dificultats i voluntat d’acabar amb una etapa de frustració, matar el pare i néixer com a nació lliure. Diumenge, Diada Nacional, un dels passos imprescindibles. Certament amb un punt de folklore i kitch, i tanmateix imprescindible per agafar les regnes del destí. No només el col·lectiu, sinó sobretot, l’individual.

Benvinguts al nou curs. Ànims i força per pujar aquesta imponent serralada.

 Nota: Càpsula setmanal al Girona Ara de Fem Ràdio

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!