Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

11 de juny de 2016
2 comentaris

Literatura i educació

Sostenia Kafka que “un llibre ha de ser la destral que trenqui el mar glaçat que hi ha dins nostre”. El premi Nobel John Coetzee ens recordava que la novel·la esdevenia la conquesta occidental de la individualitat. La lectura silenciosa, aquesta tècnica estranya al llarg d’una  història d’oralitat i tradicions àgrafes, ens ha permès la construcció de la identitat pròpia, el pensament lliure, la introspecció necessària per al progrés. Amb tot això vull dir que la literatura ha estat el gran instrument per fer efectiu el mandat socràtic del “coneix-te a tu mateix”, perquè és així com podem comprendre el món. I qui posseeix aquesta habilitat, té la capacitat de transformar-lo.

Em venien al cap totes aquestes idees quan signava el manifest “Per un país més lliure, més culte i més humà, que fonamentalment reivindica recuperar l’ensenyament de la literatura al sistema educatiu. I dic, “recuperar”, perquè en els darrers anys aquesta no ha fet més que recular entre discursos productivistes, atacs d’empreneduritis i derives tecnocràtico-nihilistes. La literatura, que a banda de ser un camp de coneixement transcendent, és també un plaer, no ha fet més que recular del currículum. De fet, les deficiències d’expressió oral i escrita que presenten bona part dels nostres estudiants tenen a veure amb aquest bandejament de la matèria, d’anar extingint la lectura de clàssics que serveixen per moblar consciències i abastir imaginaris entre nens i adolescents.

Insisteixen en la metodologia, mentre despullen el currículum de tota càrrega crítica o de coneixements significatius

En aquests darrers mesos tornem a sentir a parlar molt d’innovació educativa. Ja fa alguns anys que l’administració i els seus Think Tanks ens vénen amb la cantarella de les competències bàsiques o els certificats ISO. Insisteixen en la metodologia, mentre despullen el currículum de tota càrrega crítica o de coneixements significatius. També, determinats gurus de la pedagogia tracten de confondre l’opinió pública amb les seves dietes miracle per millorar resultats o incidir en la motivació dels alumnes. I tanmateix, el cert és que les escoles han millorat aquests aspectes, diguem-ne tècnics, malgrat una administració addicta a substituir recursos per discursos. Tanmateix, posar tot l’èmfasi en el mitjà més que en el contingut és com ser propietaris d’una mina i centrar-se més en la forma de les pales que a extreure els diamants. I certament, la literatura del nostre país és ple de pedres precioses que preferim tenir enterrades abans de compartir-les amb les noves generacions.

Per descomptat, he signat el manifest. I no pas per amor a la literatura catalana, o a la llengua. Al cap i a la fi, em considero poc sentimental. Ho he fet per pragmatisme. Qui té literatura al currículum i es veu confrontat amb les obres de referència del cànon literari, trenca el mar glaçat que hi ha dins seu. Coneix l’ànima pròpia i la de la naturalesa humana. Disposa dels instruments per pensar per compte propi i esdevé un home o una dona lliures.

I un altre factor gens menystenible. Les grans escoles de les elits transnacionals, per als joves que acudeixen a Eaton, a Oxford, a l’ENA francesa, a les grans universitats de la Ivi league nord-americanes, la literatura té una presència constant. Fins i tot els cadets de West Point llegeixen obligatòriament Shakespeare. No ho fan per amor a l’art. La literatura permet pensar. I qui pensa, pot manar. El fast food educatiu nostrat, centrat en metodologies i competències bàsiques, aquell que fa recular les humanitats com si fos un enemic subversiu, cerquen cremar un homo neoliberalis, algú ensinistrat per treballar i obeir, algú incapaç de revoltar-se, perquè ha perdut, com deia  el bonic lema de la borbònica Universitat de Cervera, “la funesta manía de pensar”.

Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara, a Fem Ràdio

<iframe width=”320″ height=”30″ src=”http://femgirona.cat/?powerpress_embed=39983-podcast&amp;powerpress_player=mediaelement-audio” frameborder=”0″ scrolling=”no”></iframe>

 

  1. Un article valent i tristament encertat. Exigim que es prenguin mesures per no recular més. Repensem els currículums, les dedicacions lectives, les pràctiques educatives. Siguem crítics i responsables. Exigim als nostres polítics que tinguin cura de posar els mitjans necessaris per mantenir viu i significatiu el patrimoni literari.

  2. Qui no s’aixeca dempeus per aplaudir arguments com aquests? I al mateix temps, penso, també, en George Steiner afirmant que “avui dia la novel·la és com una aspirina que et prens després de la feina”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!