Espai de Dissidència

Del Nadal ençà, ja m’ha passat dues vegades. Com a usuari habitual del tren, atès que em passo mitja vida a Barcelona, arriba el moment en què aquest s’atura i una veu de la megafonia anuncia que una persona emula el gest d’Anna Karerina i es llença sota les rodes de la locomotora. La darrera vegada, deu minuts abans que arribés a l’estació, algú s’hi va llençar a les vies davant de molta gent. Dimecres passat, uns companys de Tarragona va arribar dues hores tard a la reunió per aquest mateix motiu. Per discreció, per prevenció, o aneu a saber per quins motius, aquests fets no solen transcendir massa més enllà de converses privades. Tanmateix, la cosa sembla que està esdevenint una pandèmia.

La situació és greu i tràgica. I, per molt que ho tractin d’ocultar, és evident que té una clara connexió amb les decisions econòmiques que ha pres la nostra classe política en contra de fràgils ciutadans. Les vides de milions de persones han quedat fet miques. No parlo de teoria ni d’elucubracions teòriques. Entre els meus cercles conec unes quantes persones que s’han quedat sense casa i amb un deute per pràcticament, l’eternitat. Conec homes relativament joves que viuen en la invisible clandestinitat econòmica, la que els empeny a treballar en negre per evitar que el banc els prengui qualsevol ingrés que puguin obtenir per saldar deutes. Conec  gent gran que saben que mai més tindran un treball decent, i joves brillants sense perspectives. No parlo d’estadístiques, sinó de noms i cognoms. I entre aquests, hi ha alguns que opten per dimitir, entre l’escandalosa indiferència de la classe política i la complicitat, per omissió, de la ciutadania. No és l’únic episodi d’aquest estil. En la llarga decadència del sistema comunista, a la RDA, les autoritats tractaven d’amagar-ho; a l’antiga URSS en descomposició era també força habitual. També en els primers anys de la postguerra, al llarg del franquisme més genuí, molta gent no podia suportar tant de dolor.

Des de fa alguns mesos, també tots estem colpits per les dures imatges dels refugiats sirians. Tenim consciència que les seves vides han quedat devastades. Fugen d’una guerra, i sobretot d’uns homes armats que volen fer créixer el seu imperi sobre el dolor, les propietats i les esperances dels antics habitants. Impressiona la corrua de persones a la recerca d’un recer, de la seguretat, d’un sostre, una feina, i de l’esperança de poder refer les seves vides. També reconforta l’acció de nombrosos voluntaris que tracten d’alleugerir el seu dolor.

Antagònicament, apareixen imatges d’europeus reticents, que perceben els refugiats com una amenaça i una competència per recursos minvats. El fantasma del feixisme i la xenofòbia plana per damunt de molts països. Una part de ciutadans francesos, austríacs, britànics, alemanys comencen a apostar per opcions polítiques que posa els fugitius de la guerra en el punt de mira. Seria fàcil titllar-los de racistes. Si gratem una mica veurem que hi ha una mena d’efecte mirall. Molts europeus també se senten, a la seva manera, refugiats. Ho han perdut tot. S’han quedat sense casa, sense feina, sense família, sense esperances. Ells també tenen el seu estat islàmic que els hi ha pres el seu present i el seu futur. Partidaris de l’austeritat, com si fossin textos revelats, fanàtics com Schlaube, Merkel o Montoro, la religió neoliberal, practicada per la secta satànica del FMI han empès centenars de persones a les vies. Tanmateix, a diferència dels sirians o iraquians, els precaris catalans, els desnonats espanyols, els privatitzats grecs no tenen la visualització dels primers, ni un lloc on cercar recer, ni uns voluntaris que alleugin el seu dolor.  Són refugiats invisibles i invisibilitzats, sense perspectives, ni, tot parafrassejant Vassili Grossman, ni vida, ni destí.

Nota: Càpsula de ràdio d'ahir al Girona Ara, de Fem Ràdio

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!