Espai de Dissidència

El passat dimecres, en poc més de dues hores, el Parlament Català va esmenar a la totalitat la una ILP que propugnava una nova llei educativa que tractés de resoldre els principals problemes educatius que té el nostre país. Això avortava de soca-rel un llarg procés de tres , i un menyspreu per les 170 entitats del país implicades, i per les prop de 96.000 persones que l’havien signada. Una esmena a la totalitat de Junts pel Sí i el PP la van tombar i així ens van impedir disposar d’un debat necessari.

Estic decebut, i per molts motius. Primer, perquè era una oportunitat perquè en el nou país que estem construint es pogués per fi establir un marc legal acordat i consensuat entre la comunitat educativa sobre com hauria de ser l’educació. Venim d’una tradició de despotisme no massa il·lustrat, en què partits polítics, de diferents ideologies i representant interessos no sempre transparents, imposen les seves formes i continguts, i així ens trobem  amb una successió de lleis en què unes es contradiuen les altres. Segon, perquè la Iniciativa contenia temes imprescindibles, com la gratuïtat de l’escola Bressol, la Universitat, o la gestió democràtica. Tercer, i potser el que més m’ha fet avergonyir, perquè s’ha escamotejat el debat de manera pràcticament clandestina.

objectivament les bases són tan raonables que cal distorsionar molt el seu contingut per atacar-la

És ben curiós que el mateix dia que s’ha de debatre la ILP, la notícia al Parlament hagi de ser la visita d’Arnaldo Otegui. Només calia veure el gran desplegament periodístic que acaparava, en comparació amb el silenci mediàtic que ha inspirat la Iniciativa Legislativa sobre una nova llei d’educació. També cal observar com la crítica a la ILP, pràcticament inexistent al llarg dels tres anys (objectivament les bases són tan raonables que cal distorsionar molt el seu contingut per atacar-la), s’hagi concentrat en alguns mitjans en els darrers dies. Alguns dels articulistes que conec, a més, semblava que els tinguessin amb una pistola apuntant-los al cap. Tampoc no és gens casual que els grans detractors siguin precisament qui defensa el sentit de negoci o qui apel·la a un realisme capitalista, patrocinadors inclosos. Cal recordar que un dels punts més polèmics de la ILP era que es donava un període de deu anys perquè les escoles concertades haguessin de triar entre perdre el finançament de la Generalitat o, com va passar amb les modèliques escoles del CEPEC, s’integressin en la xarxa pública, ja que no és lícit ni moral que negocis privats, en un be de primera necessitat, compti amb les aportacions col·lectives dels nostres impostos. No és correcte que escoles (i ideologies) que segreguen per sexe o que fan una aposta clarament dogmàtico-religiosa siguin sufragades per les butxaques de tothom.

No cal ser Einstein per entendre que s’ha avortat el debat parlamentari per evitar un incòmode debat social, que posa al descobert moltes misèries amagades i assignatures encara pendents. En les darreres setmanes hem assistit a una dura batalla pel mercat educatiu, en què grups amb un cert poder han fet servir totes les seves influències. Tanmateix, qui surt més mal parat, a banda del debat educatiu, és la qualitat democràtica de la societat catalana. Si fóssim a Suïssa, el més probable és que aquesta ILP hagués acabat a les urnes, en les diverses consultes populars on el ciutadà té la primera i la darrera paraula. Més enllà que es pugui estar d’acord o en desacord amb la ILP d’educació, és lamentable que s’escamotegi la democràcia. Al cap i a la fi, què és la democràcia sinó debat?

Nota: Càpsula del dia d'avui al programa Girona Ara, de Fem Ràdio.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!