Espai de Dissidència

Per a un historiador, resulta molt difícil interpretar de manera solvent un episodi històric recent. Cal calibrar les seves conseqüències, valorar el seu impacte en la memòria col·lectiva, avaluar els seus rastres en les transformacions presents. A vegades, les interpretacions que es consideren canòniques són revisades críticament dècades després. A tall anecdòtic, deu anys després de maig de 1968, el corrent de pensament majoritari tendia a veure en aquells aldarulls parisencs una mena de revolució generacional disposada a trencar amb els motllos encarcarats de la societat burgesa. Pel quarantè aniversari dels esdeveniments, el 2008, en funció dels resultats presents, tendeix a ésser valorat com al principi d’una revolució individualista i egocèntrica, protagonitzada per gent benestant, que va tenir com a conseqüència la difusió en la mentalitat col·lectiva del neoliberalisme i la defunció dels relats col·lectius de la postguerra.

Amb tot això, el que reivindico és que cal ser molt prudent amb la interpretació de fets, que francament, molts encara no sabem com fer-ho, perquè cal detectar les traduccions individuals i col·lectives en el present, i la seva projecció en el futur.

Malgrat les meves reticències, m’inclino a pensar que es tracta d’una revolta generacional contra l’ordre del 78, contra l’Espanya dissenyada a còpia de la por de diverses generacions, com una queixa per la frustració respecte les perspectives individuals, més que col·lectives. També la veig com una recerca. En una Espanya fonamentada en l’amnèsia decretada, vaig detectar en molts dels gestos dels participants, la necessitat d’indagar en la història silenciada velles solucions que semblessin noves. Una certa moda per l’estètica llibertària (un passat doblement silenciat a esquerra i dreta), es podia entendre com aquesta recerca d’alternatives d’una generació amb els seus referents a fosses anònimes als marges de les carreteres. D’aquí es veu la virulència de les reaccions de l’Espanya reaccionària. Tanmateix, també vaig detectar certa impotència col·lectiva. La societat espanyola en general, posseeix una cultura política, en termes generals, prou autoritària, i per tant l’arribada d’un grup de carismàtics intel·lectuals universitaris (la gent de Podemos) va saber canalitzar aquest malestar difús i contradictori. Tota revolució desperta la contrarevolució, i Ciudadanos acabà esdevenint la nèmesi política, a la manera d’un falangisme postmodern (i modernitzador) híbrid entre conservadorisme i neoliberalisme despietat i hípster.

El cas català és diferent, si més no parcialment. És cert que a les Places Catalunya (la de Barcelona, la més coneguda, i la de Catalunya, la que més freqüentava aquells dies) es parlava molt castellà i bona part dels referents eren espanyols (perquè eren espais al marge de l’enquadrament polític i de sociabilitat convencional), tanmateix, diria que la intensitat era lleugerament inferior a la de Madrid. Potser aquesta aparent feblesa amagava que el teixit associatiu polític (i antipolític) era més potent i desenvolupat, amb un arxipèlag de centres socials, ateneus i pràctiques cooperatives que treballaven des de feia temps per models alternatius. També espais com la CUP, que portaven una llarga trajectòria permetia disposar d’un major bagatge polític i autogestionari. Espais com la PAH difícilment s’expliquen sense seminaris Taifa, DESC, ATTAC i altres grups que portaven un munt de temps treballant.

Cinc anys després, el sistema polític espanyol no ha esclatat, tanmateix presenta greus esquerdes que diria que apunten a l’estructura. L’edifici podria esfondrar-se, i els propietaris només proposen petits canvis cosmètics. No tinc massa clar que caigui, tret que li donem una empenteta. O, millor, que un terratrèmol causat per una DUI faci caure la teulada i les parets mestres, i els espanyols s’hagin de plantejar un edifici més baix, menys presumptuós i més reduït.

El cas català és diferent, també aquí. El temps de la retòrica crec que va durar menys i va ser menys intens (potser a l’estil més francès del Nuit-Début. Potser perquè la idea d’independència, que no sedueix majoritàriament a bona part de l’esquerra de referents espanyols dubten encara. Dubten perquè no s’acaben de refiar que una República Catalana no segueixi un model bàltic d’estat i protecció mínima. Dubten, perquè tampoc perceben certa harmonia entre els partidaris d’un nou estat. I també dubten perquè hi ha una part considerable que s’autoenganyen pensant en què l’estat espanyol és reformable (malgrat que el dia a dia sigui decebedor, i que els indicadors tan sols assenyalen que el terror de la classe dirigent espanyola fa que cada vegada més es festegi amb una solució turca. L’Audiència Nacional i episodis com els dels titellaires o la Llei Mordassa són clars indicatius que una possible ascensió de Podemos al poder comportaria una mena de cop d’estat estil brasiler o un sabotatge sistemàtic contra l’economia com el que es viu a Veneçuela.

Com a historiador, sé perfectament que el 15-M serà valorat pels seus resultats. I fins ara, aquests, encara no són clars. Són només parcials i confusos. Potser una de les coses que veig és que potser, a Catalunya, el procés de desconnexió anà sobre rodes a partir d’aquell moment. No pas per simpatia o antipatia, sinó perquè potser, malgrat tot, no hi ha res com tenir projectes clars i tangibles per anar a algun lloc. I la independència ho és.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!