Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

30 d'abril de 2016
1 comentari

El Fracàs de la raó

Quan, a principis dels anys vuitanta, estudiava el batxillerat nocturn, una generació de joves professors que tractaven de trencar amb a tradició autoritària del sistema educatiu ens incitaven a debatre sobre qüestions polèmiques dels debats curriculars. Més enllà de les clàssiques activitats de dictar apunts, consultar el llibre de text o copiar precàriament esquemes a la pissarra, ens inundaven amb fotocòpies amb materials diversos que qüestionaven les versions oficials o ens obligaven a buscar-nos la vida a les limitades biblioteques d’aleshores per documentar-nos en temes històrics, socials, filosòfics o literaris. Exposicions, treballs en grup o, sobretot, debats, complementaven els continguts i metodologies clàssiques de l’assignatura.

Aquestes novetats suscitaven un doble sentiment col·lectiu. A molts ens entusiasmava aquestes fórmules en què nosaltres, els alumnes, havíem de prendre un paper proactiu en l’activitat quotidiana, podíem participar obertament en la nostra pròpia educació filosòfica i moral. A altres, en canvi, els suscitava un cert sentiment de pànic, incomoditat, en què de cop, havien d’abandonar certa confortable passivitat i haver de mostrar-se en públic. Com els meus lectors poden suposar, jo aleshores era dels “actius”, dels qui aixecaven el braç, preguntava, intervenia i interpel·lava, la qual cosa no necessàriament significava ésser un bon alumne, sinó que em creia allò que compartien alguns professors aleshores: la dictadura s’ha acabat, ara cal construir una societat democràtica en què la gent no calli i participi en el disseny de la nova realitat. La raó, el debat obert, la discussió civilitzada ha de permetre bastir una societat democràtica.

Quan mirem enrere, tenim tendència a idealitzar el passat. El cert és que érem quatre (o cinc) gats els qui aixecàvem el braç, emetíem les nostres opinions, tractàvem de polemitzar en la recerca d’arguments, o no ens recava parlar en públic. La majoria, callava, i quan, per la insistència d’alguns docents, havien d’obrir la boca, sovint tiraven pilotes fora. En una època en què encara no existien Tele 5 ni les tertúlies d’Intereconomía, hi havia un cert pudor a l’hora d’expressar opinions incòmodes. Tanmateix, en moments més íntims, en els propis bars de l’institut, mentre compartíem una cervesa o una cigarreta (no, no m’equivoco, els nois de quinze anys bevíem cervesa i fumàvem a dins de l’institut) veies que el fantasma de la dictadura, els capteniments autoritaris, seguien allà. La dimensió inquisitorial, i més en un país amb segles d’uniformitat, intolerància i clausura, seguia encara viva, malgrat els esforços dels professors d’ètica, quan ens incitaven a debatre sobre avortament, drogues, divorcis, relacions “prematrimonials” (quin terme tan caduc!) o el paper de les dones en la societat contemporània.

Una dècada després, quan ja era professor, vaig tractar de seguir les passes dels meus antecessors i estimular semblants metodologies, formats i estratègies. Incitava al debat argumentat, documentat, seré i franc. Tanmateix, eren ja èpoques en què la tele escombraries i les tertúlies havien banalitzat la discussió, i en què sovint la gent se sentia desinhibida a l’hora de mostrar els seus prejudicis, de manera més crua a mesura que més avall en l’escala social s’ubicava l’alumnat. El format va anar decaient, en el sentit que un sistema educatiu cada vegada més conformista va anar tapant amb suposades innovacions el que havia estat el principi primigeni i més genial de tota educació: la dialèctica maièutica, allò teoritzat fa 2.500 anys per Sòcrates que considerava que qualsevol persona podia arribar a la llum de la raó a partir de discussions intel·ligents, de dirigir el discurs a la recerca de la veritat i l’honestedat intel·lectual, de la generositat d’anar diluint els prejudicis previs a còpia de rigor, fins arribar a allò que ens pugui acostar a la veritat.

Pensava en tot això aquests darrers dies quan he patit dos episodis que podríem considerar de “linxament virtual”. Ja sabem que canals com Twitter són una mena de capses de Pandora d’on sembla que pot arribar a emergir la cara més fosca de cada persona, que més que una eina de discussió sembla un espai de guerrilla virtual, en què qualsevol ocasió sembla propícia per preparar emboscades, i on sembla que una de les funcions és declarar incendis tan destructius com efímers, inútils i desmoralitzants. Poc després de les eleccions del 27-S vaig redactar un tuit que més o menys venia a dir “Si ets de classe treballadora, i tens estudis, votes la CUP; si en canvi mires Gran Hermano, votes C’s”. La cosa venia motivada per la lectura de l’informe del CEO en què s’establien diverses correlacions electorals d’acord amb procedència social, nivell acadèmic i consum televisiu. En fi. Els lectors ja s’ho poden imaginar: una campanya concertada d’insults, amenaces, improperis i ofenses. Cert que potser 140 caràcters impliquen una simplificació que tendeix a ser malinterpretada, tanmateix, pocs van entrar a discutir una tesi (certament discutible) sinó a agredir per entendre que en una guerra (especialment identitària) tot s’hi val.

La segona ha estat fa pocs dies, i en l’extrem oposat. En un article, aquest cop extens, de més de cinc planes, publicat a Crític, un dels més emblemàtics i prestigiosos webs per subscripció, analitzava els motius del gihadisme radicalitzat a Europa “Gihadisme a Europa: Guerra de creences”. La meva tesi venia a explicar que bona part de les actituds polítiques de l’islamisme buscaven en la religió una justificació transcendent uns objectius utilitaris purament reaccionaris: impedir la integració en les societats occidentals dels membres de la seva comunitat, especialment de les dones, per evitar la dissolució de les relacions de poder internes. En l’article explicava com s’havia reinventat el paper del “vel islàmic” per bastir un cinturó sanitari al voltant seu i evitar la lliure interacció amb el conjunt d’una societat urbana complexa i contradictòria. Explicava que l’islamisme era més fort precisament allà on hi havia més bons exemples d’integració de les dones en la societat d’acollida (França ha tingut tres o quatre dones ministres, tenen un elevat percentatge de dones a la funció pública i, amb un millor nivell educatiu, creixentment tendeixen a aparellar-se amb no musulmans).

En fi, des del món de l’esquerra multicultural, “se armó la de Dios es Cristo”. M’han titllat de racista, colonial, patriarcal, i per descomptat, islamòfob. El sanedrí progre ha actuat com a la caricatura que sovint gent com en Quim Monzó o la Pilar Rahola han ridiculitzat. Gent que s’ho passava bé amb es meus escrits quan criticava el capitalisme i el neoliberalisme (aspecte sobre el qual mantinc una actitud crítica i ferma), ara em titllen d’ultradretà.

En fi. El fracàs de la raó. Aquelles discussions en què tractàvem de buscar arguments per defensar una idea o una altra, aquella idea de l’intercanvi d’idees en què els nostres professors se sentien satisfets si ens sentíem en crisi respecte a les nostres creences prèvies, aquella reflexió que ens comportava confrontar-nos (i enriquir-nos) respecte a les opinions discrepants o contràries a les nostres cosmovisions, ha fracassat. La superfície de democràcia s’ha desgastat i apareix un pòsit d’intolerància, de sectarisme, de frontisme, de fanatisme de dimensió religiosa, de l’esperit inquisitorial que corromp internament els engranatges de la democràcia. I, com a la guerra, aquesta deriva no fa excepcions. L’estupidesa és equivalent a esquerra i dreta.

 

Nota: article publicat a la revista Barret Picat

  1. No crec que sigui el fracàs de la raó Xavier. Més aviat em sembla la consolidació de l’estupidesa induïda com a instrument de dominació

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!