Espai de Dissidència

En el món de les ficcions televisives, l’educatiu no sembla un dels gèneres més populars. El recent producte de TV3 Merlí, amb un èxit considerable de públic i amb certa divisió d’opinions entre els claustres dels centres públics d’aquest país, ens pot servir per recuperar alguns dels títols –que, com veurem, són heterogenis en interès, perspectiva i qualitat– que centren l’objectiu de la càmera en el convuls (i sovint idealitzat) món de les aules.

Abans d’evocar algunes sèries mítiques (i altres que no ho són tant), convé recordar quines han estat les línies convergents i divergents en guions i personatges, que –com tota creació artística– no han de coincidir necessàriament amb la realitat i que, sovint, fan servir les aules per tractar altres fenòmens socials més de fons.

Com tot gènere televisiu o cinematogràfic, l’educatiu compta amb els seus tòpics, mites i tradicions. Atès que hi ha menors condicionats normalment per la mirada adulta, sol haver-hi una visió estereotipada d’infants i adolescents, amb certa tendència a convertir-los en víctimes innocents, éssers enigmàtics o animals salvatges i conflictius. En tot cas, especialment en aquells que es troben en la transició al món adult, sempre són presentats com a forces pertorbadores. El mestre o professor sol assumir un rol central, que tendeix a convertir-lo en líder carismàtic o providencial decidit a combatre (normalment des de la solitud) contra l’encarament de la institució i la desmoralització dels seus companys de claustre, que normalment ja semblen haver abaixat els braços a còpia d’anys de desànim i impotències heretades. Precisament, les escoles o instituts apareixen com a entitats rígides, impermeables als canvis, sovint amb certa voluntat repressiva i amb un tarannà conservador. Els docents, col·lectivament, sovint són contemplats com a prolongació d’aquest sistema abstracte, amb certa incapacitat per assolir l’objectiu redemptor que s’espera que ha d’assumir la institució en el seu conjunt.

L’alumnat, també contemplat com a grup, també reflecteix aquesta immobilitat que se sol criticar. Sovint, la pressió del grup, les dinàmiques de poder i conflicte, apareixen com a rerefons inquietants, com un espai al marge de les convencions, pròxim al món del Senyor de les Mosques de William Golding. Per tot plegat i a la manera dels contes infantils, la majoria dels conflictes se centren entre l’individu i la institució, un individu que pretén, basant-se en qualitats pretesament extraordinàries, emancipar-se del propi destí. S’esdevé, per tant, un dels mites constants a la narrativa tradicional occidental i, alhora, una de les bases de l’anomenat American way of life, la de l’emprenedor capaç de subvertir la situació a partir de l’esforç i el talent individual, una mena de mite del Prometeu modern en què, sovint, el líder ha de pagar la seva gosadia.

L’escola i el seu entorn també apareixen com a baròmetre social, com a microcosmos –l’aula– on es concentren les tensions i els conflictes socials que tenen lloc a fora. La pressió dels canvis socials, la degradació de les relacions humanes en el si de societats amb menys lligams i cohesió o com a visualització de circumstàncies amagades basades en tabús comunitaris, com ara el despertar de la sexualitat, l’homosexualitat, els maltractaments, l’assetjament, l’unanimisme, la necessitat de construir les pròpies identitats o les tensions de gènere.

Fem una repassada a cinc sèries de cronologies i escenaris diferents que ens poden servir de guia per conèixer algunes sèries –amb una qualitat i un interès desiguals– que han abordat, des de perspectives diverses, aquest tram vital experimentat per la immensa majoria d’individus a les societats occidentals

Lucas Tanner‘ (NBC, 1974-1975)

Aquest serial, de només una temporada de 22 capítols, tracta d’un antic jugador de beisbol que, després de perdre la família en un tràgic accident, decideix fer un gir a la seva vida i comença a fer de professor en una escola de Missouri. Allà, els seus plantejaments pedagògics innovadors i una proximitat poc freqüent amb els seus alumnes sacsegen una comunitat docent i institucional molt rígida i tradicional. Tanmateix, els seus mètodes i actituds acaben tenint èxit.

En certa mesura, aquesta trama ben simple reflecteix les tensions post 68. Hi trobem la presència d’una filosofia rousseauniana segons la qual, amb una educació en llibertat, es pot construir l’individu lliure i, a partir d’aquesta premissa, millorar la societat en el seu conjunt. Això es tradueix en un cert desafiament controlat respecte a les velles creences, els convencionalismes, les inèrcies adquirides i en la proposta de resolució de les tensions generacionals a partir de relacions més democràtiques. Les noves metodologies, fonamentades en la participació i el raonament, havien de representar un graó més en el progrés respecte a la memorització, la classe magistral, la passivitat de l’alumne. D’alguna manera, tot plegat reflectia la creença dels sectors més liberals de la societat nord-americana en els darrers esqueixos de progressisme que quedaven dins el partit demòcrata que representaria el mandat únic de la presidència de Jimmy Carter (1976-1981) abans de penetrar a l’edat fosca de l’imminent neoliberalisme.
‘Segunda Enseñanza‘ (1986)

Creada per la recentment desapareguda dramaturga, escriptora i actiu hispanoargentina Ana Diosdado, va comptar amb una única temporada de tretze capítols que es va emetre a RTVE (aleshores pràcticament monopoli audiovisual estatal). La sèrie intentava explotar el recent èxit de la sèrie produïda i protagonitzada per Diosdado, Anillos de Oro (1983), que tractava sobre un tema aleshores tabú, el divorci (cal recordar que la primera llei no es va promulgar fins al 1981). Segunda Enseñanza, seguint la línia de la seva predecessora, aprofitava l’escenari educatiu per abordar qüestions aleshores incòmodes en una Espanya profundament conservadora des d’una perspectiva progressista.

La sèrie, codirigida per Pedro Masó, explica la història d’una professora interina de secundària, mare soltera i mig alcohòlica, que accepta l’oferta d’anar d’una escola amb plantejaments progressistes a Oviedo. Bé, progressista volia dir tot allò que plantegés una relació menys autoritària amb l’alumnat, que no seguís fil per randa el llibre de text i no sotmetés l’estudiantat a una pressió insuportable. Cadascun dels capítols plantejava qüestions diverses que eren poc tractades per la televisió pública de la dècada de 1980, com ara les tensions generacionals, la droga, la religió o la sexualitat. Una repassada a la sèrie, disponible a la videoteca digital de RTVE (http://www.rtve.es/alacarta/videos/segunda-ensenanza/ ), a banda d’un interessant exercici d’arqueologia televisiva, serveix per il·lustrar les transformacions socials i de les mentalitats de la societat espanyola del moment, o per recuperar alguns fenòmens sovint oblidats, com els suïcidis d’adolescents a causa de les pressions familiars per aprovar, l’estigmatització de les mares solteres, la presència de famílies autoritàries i repressives que propiciaven greus tensions generacionals, l’omnipresència de l’Església catòlica, el classisme exacerbat o fins i tot coses sorprenents com veure alumnes i professors fumant al pati de l’escola o l’homogeneïtat ètnica de les aules.

La sèrie va ser un fracàs. Tenia un plantejament tímid i ingenu, tou d’acord amb la dura realitat que representaren els anys vuitanta. Malgrat ser un producte benintencionat, li manca coherència i tensió narrativa i la dramatúrgia no està ben resolta. També es pot considerar com una il·lustració del projecte modernitzador del socialisme dels primers anys de Felipe González, que es traduirà educativament en el projecte legislatiu de la LOGSE (1990). També és recordada perquè va representar el debut de joves actors com Javier Bardem, Maribel Verdú, Jorge Sanz, Aitana Sánchez-Gijón o Gabino Diego. Consum només apte per a gent interessada en la sociologia històrica i gent nostàlgica.

‘Skins’ (2007-2013)

Creada per Jamie Britain i Bryan Elsey per a Company Pictures i emesa pel canal britànic E4, arribà aquí gràcies a TV3 i Neox. Britànica de producció i escenaris, disposà de sis temporades i una seqüela final, basada en tres generacions diferents d’adolescents (una per cada dues temporades), amb un total de 61 capítols.

Skins reflecteix el dia a dia d’un grup molt heterogeni d’adolescents de Bristol. Amb personatges extrems, els contrastos de personalitat permeten establir trames complexes i erràtiques que aconsegueixen enganxar un públic adolescent poc complaent i que, tanmateix, també interessa públics joves i adults. Al llarg de cada capítol, es van desenvolupant amb tota cruesa i sense eufemismes (de fet, la versió original manté una inesgotable font de slang generacional políticament incorrecte) un seguit de situacions límit –l’homosexualitat, la promiscuïtat sexual, el consum desacomplexat de tota mena de drogues, els desordres psicològics i emocionals, l’anorèxia, el racisme,…– sense cap rastre de moralina. Això és el que manté l’interès i la frescor d’aquesta sèrie que podria considerar-se com la versió gore de PolseresVermelles o Merlí.

Un dels fets que singularitzen Skins és que es tracta d’una sèrie en què el món i l’educació es contempla des de la perspectiva dels adolescents. Això és possible i creïble per la joventut d’uns guionistes de vint-i-pocs anys que encara tenen fresca i no massa deformada l’experiència vital de l’institut. Bé, de fet, de l’institut tampoc no gaire, perquè la major part de l’acció se centra en espais d’oci o en la quotidianitat que es viu fora de les aules. I, de fet, l’institut apareix com una institució llunyana i aliena a l’interès dels protagonistes, amb docents desconcertats i superats contínuament per la perenne voluntat de transgressió dels joves. Els professors apareixen com figurants amb por o sentiments duals, que inclouen relacions sexuals en què els grans precisament assumeixen el paper d’objectes dels més joves.

Cada capítol se centra en cadascun dels diversos personatges des de la diversitat dels seus punts de vista. Això ens permet veure el contrast entre la seva dimensió pública i formal, la cara que mostren davant els altres, d’aparent seguretat i fortalesa, i la fragilitat profunda que preserven en una intimitat, generalment isolada. Perquè, de fet, elleitmotiv de la sèrie –i d’aquí el seu interès transcendent– és la desestructuració de la societat britànica a l’era posttatcher: famílies descompostes, precarietat econòmica i social, tensions ètniques i culturals… Enmig d’aquest joc de contrastos, apareix l’amistat entre un noi ballarí, gai, de classe treballadora, i el seu millor amic musulmà (un Dev Patel que aviat veurem a Slumdog Milionaire o a The Newsroom) o entre una racional i sofisticada clarinetista negra de família d’artistes i un noi fiestero i marcat per la tragèdia familiar que entra en la dimensió autodestructiva. O la relació impossible entre un noi insegur i una noia anorèxica i de tensions autodestructives (una Hannah Murray que ara trobarem a Joc de Trons).

Skins és un producte excel·lent que proposa una aproximació a una etapa vital profundament pertorbadora sense prejudicis ni tòpics ni paternalismes. Imprescindible per a educadors i estudiosos de les transformacions profundes de la societat britànica (i més enllà).
La quarta temporada de ‘The Wire‘ (2006)

Creada per l’antic periodista David Simon –que ens visitava aquesta setmana– i produïda per la nord-americana HBO, The Wire (70 capítols i cinc temporades) ha estat una de les sèries de qualitat amb més capacitat de crítica social. A partir de l’experiència com a redactor de The Baltimore Sun, Simon narra amb tota cruesa i voluntat documental la fallida social de la seva ciutat, immersa en el comerç de drogues, els guetos, la violència estructural i la corrupció policial, davant la indiferència d’unes autoritats incapaces de controlar el seu territori. Les cinc temporades miren la ciutat des de diferents perspectives: la de la policia, el port, la política local, el periodisme i la que ens ateny, el degradat sistema educatiu. Amb aquest retaule desolat i sincer de Baltimore, ha aconseguit que la crítica la consideri una de les millors sèries de la història de la televisió.

Si bé la trama principal se centra en el conflicte entre les diverses bandes dedicades al narcotràfic (estructurat de manera complexa, empresarial i política, a la manera d’una contrasocietat amb les seves pròpies regles) i una policia sense mitjans intel·lectuals o morals per fer front a la situació, la quarta temporada resulta especialment significativa. Un antic policia incompetent (i, per això, apartat del servei), Pryzbylewski, prova sort com a professor de matemàtiques en una escola del sistema públic de la ciutat, on tractarà amb la mateixa tipologia d’alumnes afroamericans que perseguia –i que estan iniciant els seus primers passos dins l’estructura piramidal de la delinqüència local. Allà, percep l’estafa del mateix sistema escolar, que, sotmès a l’obligació de retre comptes, només estimula els docents a preparar l’alumnat per a les proves estatals. Cal no oblidar que som als Estats Units, on impera la llei promulgada a l’era Bush del No Child Behind Left, que promou un seguit d’exàmens estatals que castiguen les escoles amb pitjors resultats, fet que converteix l’educació en un simple entrenament per obtenir bons resultats. En certa manera, aquesta estructura acaba per excloure bona part dels alumnes de la normalitat i converteixen l’escola en una mena d’avantsala de la presó, amb sistemes que fan dels murs escolars una mena d’espai de reclusió aliè (i en conflicte) amb la realitat de nens i adolescents, amb una relació conflictiva amb els elements de la societat oficial: mestres, psicòlegs, sociòlegs, assistents socials,… Tot plegat, com acaba concloent el cap de policia que promou un programa per conèixer la realitat del que passa als guetos de Baltimore Oest: “Nosaltres fem veure que els ensenyem i ells fan veure que aprenen”.

La quarta temporada de The Wire és, potser, la millor crítica al sistema educatiu que es pot veure en una sèrie de televisió i és altament recomanable per a qualsevol que vulgui aprofundir en la dimensió institucional de l’escola, prèviament despullada d’idealismes benintencionats.

 
‘Merlí’ (2015)

Finalment, trobem la sèrie produïda per TV3 i que compta, provisionalment, amb una única temporada (que sembla que tindrà segona part). Ambientada a Barcelona, explica la revolució que suposa l’arribada a un centre d’ensenyament secundari públic de Merlí Bergeron, un professor de filosofia barrut, oportunista, despullat de prejudicis i disposat a exercir un lideratge carismàtic davant dels seus alumnes. Per això, tindrà en contra les rigideses del sistema, fonamentat en allò que és políticament correcte i personalitzat en les figures que representen l’autoritat legal del director i el cap d’estudis.

Cada capítol tindrà una estructura similar. Centrat en un filòsof concret, els guionistes juguen amb els conflictes d’una classe diversa (malgrat certa homogeneïtat ètnica que la fa poc realista). Així, apareixen els conflictes generacionals, la sexualitat, l’homosexualitat, l’assetjament, l’ús de les noves tecnologies, la globalització, la precarietat econòmica, la mediocritat de la política, l’hedonisme generacional o la protesta social. Tot plegat, apareix des d’una òptica relativament oberta (l’escena de la relació homosexual entre dos alumnes va ser molt comentada) i amb una mirada poc paternalista respecte a l’adolescència.

D’alguna manera, Merlí suposa una esmena a la totalitat a la deriva educativa actual en què les humanitats, com denuncia Martha Nussbaum, són foragitades del sistema educatiu per deixar pas a competències bàsiques (i utilitàries) amb l’objectiu de formar treballadors dòcils, incapaços de pensar per si mateixos. O pitjor encara, com es pot veure en la progressiva polarització de l’educació, les humanitats romanen en escoles d’elit (Eaton, ENA, El Pilar, Aula,…) mentre que les competències bàsiques s’estenen pel sistema públic. ElsVet aquí el valor profundament transgressor de la sèrie, que incita a pensar estudiants i públic. primers centres han de formar persones per pensar i manar, els segons, ensinistren els alumnes per treballar i obeir. Vet aquí el valor profundament transgressor de la sèrie, que incita els estudiants i el públic a pensar.

Nota: Article publicat a la versió electrònica del Setmanari La Directa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!