Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

18 de març de 2016
0 comentaris

Privatitzacions educatives

A vegades les paraules són tan gastades que perden el seu sentit original, i acostumem a sentir-les com si res, desproveïdes de la dimensió agra de les seves conseqüències. Això passsa amb “privatització”, aquesta pràctica executada pels governs, seguint consignes d’organismes internacionals i directives europees, presentada com a element de modernitat, i que tanmateix és més vella que l’anar a peu. D’això, per exemple, ens podria parlar Miguel de Cervantes, un recaptador d’impostos a comissió, que tenia una concessió del rei per fer exaccions als camperols de La Manxa, amb dret a quedar-se amb la quantitat de més que pogués aconseguir. També ho vèiem fa algunes setmanes amb els tripijocs de les empreses concessionàries dels menjadors escolars dedicades a enriquir-se a còpia d’extorquir ampes, encarir artificialment els preus, fent passar gana a les criatures i explotant els treballadors.

Ara que estic treballant un article sobre alguns exemples internacionals de privatitzacions educatives, podria parlar d’alguns casos dels quals els mitjans no se’n fan gaire ressò. A Anglaterra, gràcies a la reforma regressiva engegada per Tony Bair, empreses privades poden gestionar directament districtes escolars. Companyies com SERCO, que factura més de 5.000 milions d’euros anuals, que tenen en nòmina més de 100.000 treballadors i que té múltiples seccions dedicades a l’armament, la defensa, les presons privades nord-americanes, la seguretat privada, l’obra pública, la gestió d’hospitals públics o qualsevol cosa que comporti alimentar-se dels diners dels contribuents, es dedica a assessorar i inspeccionar escoles o instituts. La qüestió és que bona part dels seus tècnics no van trepitjar una escola des que es van treure el graduat, i es limiten a fer la vida impossible als docents. Les indicacions que reparteixen tenen només a veure amb aspectes de comptabilitat, i normalment, com el propi govern reconeix, han accentuat la sensació de naufragi que viu el sistema educatiu britànic. Altres empreses com Capita, de característiques semblants a l’anterior i amb presència a teocràcies del Golf, es dedica a gestionar les dades personals i acadèmiques de milions d’alumnes (allò que es coneix com a port-folio i que aquí aviat en sentirem a parlar), amb grans inseguretats pel que fa a l’ús de les dades confidencials, i que a tall d’exemple, fou denunciada per associacions de pares quan, gràcies al seu sistema d’alerta sobre absentisme escolar, enviava reiteradament missatges a famílies que havien perdut els seus fills en malalties o accidents, en què informava de les presumptes campanes.

Xile fou el paradigma de la privatització “Manu militari”. Amb el cop d’estat de Pinochet, un sistema públic com el nostre va ser transferit als municipis, el professorat fou desfuncionaritzat, i les empreses van entendre que hi havia barra lliure per fer i desfer al seu gust. L’encariment i la imposició de taxes, la degradació induïda de l’escola pública per eliminar la competència a la privada i la polarització va fer que avui moltes famílies s’hagin d’hipotecar per donar una educació acceptable als seus fills, triar quin d’ells podrà estudiar, o simplement acceptar que néixer pobre implica exclusió educativa. El mateix que, qui tingui certa perspectiva històrica, passava aquí i era viscut com a una profunda injustícia.

Aquí les coses no són tan espectaculars, tanmateix la nostra classe política ve imbuïda d’aquesta cultura econòmica. A tall d’exemple, els intents de muntar xiringuitos particulars a còpia de projectes singulars d’autonomia (amb professors a la carta) es considera com a súmmum de la progressia, quan en realitat té un esperit regressiu i corrupte al més pur estil del Cervantes recaptador. Ara el Departament instaurarà la possibilitat que els directors disposats a jugar el joc, puguin intervenir en la selecció del professorat substitut, amb entrevistes estil càsting, contravenint els principis de transparència, objectivitat i especialitat que requereix tot servei públic. En altres paraules, a fer servir el dit, no a la recerca de la qualitat, sinó de la submissió, no a la recerca de la professionalitat, sinó del nepotisme o l’afinitat ideològica o personal, no a la recerca de la dedicació, sinó a la de la discriminació per raó de sexe, edat, físic, o el perquè-em-ve-de-gust!

Perquè, desenganyem-nos. Privatització i corrupció forma part d’un binomi indestriable. No hi ha privatització sense corrupció; no hi ha corrupció sense privatització. I fer servir les escoles per introduir pràctiques corruptes és una lliçó pràctica que perversament s’envia a les futures generacions. En Joan Petit quan balla, no ha de ballar mai amb el dit!

Nota: Càpsula setmanal al Girona Ara, de Fem Ràdio

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!