Així és com comença un dels llibres més transcendents d’aquest segle, “El món no se’n surt”. És un text peculiar. El seu autor, Tony Judt, un jueu de Londres amb un peu a Europa i un peu als Estats Units, va ser un dels historiadors més prestigiosos i influents de la meva generació, amb obres monumentals sobre la segona meitat del segle XX o la història dels intel·lectuals. Malauradament, quan tenia 50 anys, se li va diagnosticar esclerosi lateral amiotròfica i en poc temps va quedar paralitzat. Sabent que li quedava poc temps, va decidir dictar a unes alumnes seves el que es pot considerar el seu testament intel·lectual, un llibre en què tractava d’explicar allò que no va bé a la societat occidental des de l’era de Margaret Thatcher, un món que es deixava pitjor a les noves generacions, respecte a l’estat del benestar i la igualtat d’oportunitats de què ell mateix, un noi de classe treballadora que va estudiar a Cambridge amb beques, va poder gaudir.
Judt considerava que el neoliberalisme, que va servir per privatitzar aquelles institucions com la sanitat, l’educació, els transports, que servien per generar sentit comunitari, havia pervertit el sistema. Les polítiques que ara patim, en forma de desregulació, de precarietat, de retallades i desinversions, de polarització social i econòmica, tenien l’origen en allò que Keynes denominada idees nocives d’economistes caducs. I tanmateix, això que avui ens passa de descoratjador en la nostra vida quotidiana i en les nostres perspectives de futur té a veure amb idees doctrinàries, una mena de religió destructiva que comporta sacrificis humans. Tot plegat tenia com a resultat una clara conseqüència: una ampliació de desigualtats. I com sostenia l’historiador, les desigualtats són profundament corrosives, corrompen la nostra societat, la nostra capacitat de conviure.
Judt considerava que només ens en podríem sortir si érem capaços de reprendre un diàleg públic, una voluntat de col·laboració i de construcció de consensos socials. Tanmateix, això només era possible tornant a allò que en el passat s’havia demostrat com a vàlid. Una societat fonamentada, en termes de Paul Krugman en una gran convergència social: polítiques decidides a reduir les desigualtats: impostos progressius, intervenció estatal, regulacions estrictes del capitalisme, polítiques universals de benestar, reforçament dels sindicats, establiment d’una moral pública fonamentada en la sobrietat. Ras i curt, es tracta d’allò que entre la fi de la segona guerra mundial i l’ascens de Margaret Thatcher havia demostrat que funcionava. Thatcher, per desacreditar aquelles polítiques, un dia va afirmar que “socialisme és allò que l’estat fa amb els diners dels altres”. La seva alternativa avui, el capitalisme neoliberal, atesa l’experiència, consisteix en allò que guanyen els inversors amb els diners de tothom. Al cap i a la fi, les privatitzacions tenen això, com negocis privats s’alimenten de diners públics. I com la corrupció política esdevé l’oli que permet que funcionin els engranatges del sistema.
Judt va morir al cap de pocs mesos de la redacció del seu testament historiogràfic, el 2010, quan tot just tenia 52 anys. Malauradament els anys li han acabat de donar la raó.
Nota: Càpsula setmanal al Girona Ara de Fem Ràdio
<iframe width=”320″ height=”30″ src=”http://femgirona.cat/?powerpress_embed=34898-podcast&powerpress_player=mediaelement-audio” frameborder=”0″ scrolling=”no”></iframe>
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!