Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

24 de febrer de 2016
0 comentaris

La fi (del seu) món

Ara fa uns vint anys vaig fer una magnífica estada acadèmica a l’Argentina. Més específicament, mentre feia el doctorat, vaig poder estar-me a la Universidad Nacional de la Patagonia, la qual cosa, fent bons els llibres de viatges de Bruce Chatwin i Paul Teroux, era el més semblant a acostar-se a la fi del món.

En la relació establerta amb alguns dels companys de la facultat d’humanitats, i amb alguns dels meus estudiants, vaig constatar fets que avalaven aquesta història. En certa mesura, la regió era el típic lloc on algú que volia fugir d’algun lloc, algú que volia desaparèixer del mapa, que volia reinventar-se, si calia amb una nova identitat, s’hi podia perdre. Literalment. A tall d’exemple, recordo haver estat uns dies ben a prop de la cabana on Butch Cassidy i Sundance Kid (els personatges reals que inspiraren “Dos Hombres i un destino), s’amagaren de l’agència de detectius Pinkerton. Vaig comprar a la botiga d’uns alemanys de passat tèrbol. Vaig seguir la pista a uns anarquistes catalans que s’havien fet fonedissos. Vaig sopar amb gent que havia canviat d’identitat i posat quilòmetres respecte a una vida anterior.  Quin millor lloc que la fi del món per reinventar-se, passar desapercebut, en no llocs on la gent no acostuma a fer preguntes?

Pensava tot això quan miro al meu voltant, en la realitat de l’ara i aquí al meu país. Probablement, si posem per cas, hagués acceptat una oferta de feina i m’hi hagués instal·lat a la Patagònia el 2010, hagués desaparegut del mapa, m’hagués autoimposat un aïllament radical, i hagués tornat a Girona tot just la setmana passada, no reconeixeria Catalunya.

A veure. Allò que no ha canviat gens és el comportament bipolar del sobiranisme, que passa amb certa facilitat de l’eufòria a la depressió. Tanmateix, si miro al voltant, sento converses, llegeixo els mitjans, examino la cara i les actituds de la gent, veig que Catalunya ja està exercint com un estat independent. Si més no, som un estat mental radicalment lliure dels antics ròssecs mentals. La desconnexió, en terme suggerit no fa gaire per Francesc Marc Álvaro, resulta una sintètica descripció del que trobaria un observador que ha passat per mitja dotzena d’anys de confinament a la fi del món.

Els referents, han canviat. L’emprenyament amb el mal tracte rebut per l’estat ha deixat pas a la indiferència. Els marcs mentals són propis. L’actitud quotidiana de la gent revela que estem més pendents de bastir el futur que submergir-nos en els greuges del passat. Els catalans, des de la seva pluralitat, se senten més segurs. El llarg camí des d’abans de la sentència de l’Estatut ens ha fet més lliures, més adults, amb les idees més clares de cap a on volem anar.

En canvi, aquells que sempre havien defensat la nostra inferioritat nacional, aquells que ens negaven el pa,  la sal o la condició de nació, aquells que ens miraven amb supèrbia i ens consideraven com a una mena d’indígenes disposats a pescar peixos en coves o pidolar alguns favors, són ells el qui s’han posat histèrics. Bramen nerviosos, criden, s’estripen les camises, insulten, es barallen,… Ells també són conscients d’haver perdut Catalunya. També voldrien fer-se fonedissos i veuen la necessitat de reinventar-se. Alguns comencen a adonar-se que ja són a la seva particular Patagònia, car sembla que arriba la fi (del seu) món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!