Espai de Dissidència

Benvolgut Carles,

Primer de tot, felicitar-te, no per haver estat investit president, sinó perquè la teva inesperada posició, et permet una cosa que envegem els historiadors, que no és altra que poder fer història. Sé perfectament que els temps que ens esperen no ens seran fàcils, especialment per a tu, que ocupes la funció més perillosa d’aquest país, per la qual et plouran les crítiques, justificades o no. També vull felicitar-te perquè precisament la incòmoda posició que ocupes des de dimarts, t’ofereix l’oportunitat de materialitzar el somni republicà. I aquest és un somni que no acaba en un canvi administratiu o nominal, sinó molt especialment, en l’assumpció col·lectiva d’una cultura política i cívica que té referents gironins, que com bé recordaves diumenge, invoca esperits com el de Carles Rahola. Crec que compartim aquesta voluntat republicana, d’aquesta anhelada pels periodistes i mestres, que generacions enrere van intentar, i que ara nosaltres tenim la responsabilitat de fer reeixir.

Ara, com imagino que és preceptiu i toca, de docent a president, et faig algunes peticions, que entenc que van més enllà d’aspectes estrictament professionals. Imagino que, en tant que lector de Rahola, i amb voluntat de bastir un país millor, has de vetllar perquè l’educació sigui el fonament cívic de la nova República.

Per això et demano que aturis la deriva neoliberal dels darrers temps a escoles, instituts i universitats. Ens cal una escola més democràtica i equitativa. Una educació que eviti allò que està passant ara, que es pren l’autonomia als docents per lliurar-la als gestors. Una escola que permeti una veritable igualtat d’oportunitats, que eviti els guetos de rics i pobres, en què els diners públics siguin per a escoles i universitats públiques, en què l’ensenyament superior sigui un dret, no pas una entel·lèquia per a qui no pugui pagar milers d’euros en taxes universitàries.

També et demano un marc normatiu estable. I això només serà possible des del consens de la comunitat educativa, en què famílies, estudiants i docents ens posem d’acord per tal que allò que fem serveixi per a una generació. I que no passi com fins ara, en què cada govern i cada ideologia vulgui imposar la seva parcial visió de com han d’educar-se els nostres fills i alumnes, o que es faci de les aules un camp de batalla ideològic.

Per descomptat, de res serviran les bones intencions si no hi ha uns recursos ambiciosos i realistes. Amb un endèmic dèficit d’inversions (et recordo que des que la Generalitat assumeix ensenyament, la inversió pública amb prou feines hi dedica la meitat del PIB recomanat per organismes internacionals), no podem anar massa lluny. Per avançar, no podem dependre, com fins ara, de l’heroisme individual de mestres i professors. La batalla educativa només és possible guanyar-la des de la logística, la intendència, el nombre de soldats ben entrenats, alimentats i motivats.

Finalment, i crec que difícilment estaràs en desacord, hem d’aconseguir que l’escola esdevingui un espai de formació de la ciutadania, per forjar ciutadans crítics, lliures i cultes. I no pas, com gent massa poderosa pretén, una factoria on instruir treballadors dòcils supervisats per empleats servils i temorosos dels seus superiors.

Com et deia al principi d’aquesta carta, els reptes són immensos. Una Catalunya independent l’hem de bastir entre tots. Una República l’hem de forjar des de les escoles.

NOTA: Càpsula setmanal al Girona Ara, de Fem Ràdio

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!